Martí Domínguez: «Anem cap a un materialisme ferotge i deshumanitzat»

Ciència i literatura es donen la mà en l'obra i la trajectòria de Martí Domínguez (1966). Biòleg de formació, ha obtingut el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca al davant de la revista de divulgació científica Mètode, que edita la Universitat de València. L'esperit del temps, on narrava el paper de molts científics sota el règim de Hitler, va ser guardonada com la Millor Novel·la 2019 d'Òmnium Cultural.

Martí Domínguez acaba de guanyar el Premi Proa de Novel·la amb Mater, que ell defineix com una obra d'anticipació, literària, no pas de ciència-ficció. Una novel·la on planteja molts dels interrogants ètics que s'obren davant l'emergència d'una nova societat on els progressos científics i les tecnologies ofereixen moltes possibilitats i, alhora, horitzons pertorbadors.    

- Mater. El títol ja dona pistes del contingut? 

- El títol és amfibològic, té dues lectures. És mater de mare, evidentment, però també de matèria. L'arrel de matèria és mater. És un cant a la vida, però també al materialisme biològic, des d'on venim, el que ens uneix a la natura, i cap a on anem, que és cap a un materialisme ferotge, segurament, i molt deshumanitzat. 

- Digui'ns alguna cosa de la història perquè en fem un tast. 

- És una novel·la on es plantegen una sèrie de dilemes que tots neixen d'una nova societat que viu en una ciutat-estat en què la gestació de nous éssers es fa fora del cost femení, a través de l'ectogènesi, que són processos biològics que ja són possibles. Sorgeixen unes noves relacions familiars. En aquesta societat, una ciutadana queda embarassada a la vella manera, de manera humana. La raó també és biològica, però la situació fa saltar tots els protocols i totes les alarmes. Això em permet estudiar com una nova societat, que ja té des de fa generacions la maternitat oblidada, descobreixen la seva naturalesa biològica profundament humana. Em permet reflexionar sobre allò que ens fa humans.   

- És una novel·la de ciència-ficció o un anunci del futur que ens espera?

- No busco fer una novel·la de ciència-ficció, sinó sobre la que ja és la realitat nostra. Realment, és una novel·la d'anticipació, és a dir, és un futur previsible. Tampoc sabem cap a on anirà el futur. Però és una novel·la que tot allò que està explicant es basa en fets prou contrastats i podem albirar que serà així. 
 
- Parla de fills creats fora del cos femení. Es refereix als bio-sacs. A la Xina ja s'ha creat una mare robot.

- Sí, a la Xina ja existeix el robot mare, que permet aquesta gestació des dels inicis. Nosaltres ja disposem de tecnologia per fer aquests bio-sacs per gestar animals de granja. No se n'havia parlat de gestació d'éssers humans, però fa uns mesos la Xina va anunciar que disposava d'aquesta tecnologia. Des del moment que es pugui fer, això pot provocar una revolució important en el moment de la gestació i el plantejament de fer la gestació directament fora del cos de la dona, amb embrions lleugerament modificats genèticament. En realitat, ja es fa una certa eugenèsia amb els casos de síndrome de Down i amb les malformacions. Es pot fer un pas més i millorar la vista, l'oïda, l'olfacte, l'alçada, l'esquizofrènia...  

"No busco fer una novel·la de ciència-ficció, sinó d'anticipació, és a dir, sobre un futur previsible"

- Dibuixa un futur eugenèsic. On és el límit entre evitar malalties previsibles i acabar en un món on tot pugui ser previsible? On queda la llibertat?

- Realment, tot no serà previsible, perquè el dia a dia produeix les seves sorpreses. Però pot ser que els propis nens que hagin estat millorats poden sentir que la seva llibertat ha estat condicionada per un disseny genètic que els fa més aptes per a la música quan ells haguessin volgut ser, potser, esportistes. O a l'inrevés, els teus fills, si no han estat millorats, t'ho podrien retreure algun dia perquè pateixen envers els avenços dels seus companys. Aquí hi ha tot un debat. Des del moment que podem fer-ho, què fem? No té perquè ser il·legal millorar una mica la vista o l'oïda. L'ésser humà ha perdut molta capacitat auditiva respecte dels altres animals.  

- On s'han de posar els límits? Aquí, l'ètica pot quedar desplaçada.

- Sí, però és un món cap al que anem. El mateix Elon Musk va dir fa uns dies que ell vol treballadors millorats. Pot haver uns oligarques que volen tenir uns fills no en unes condicions extravagants, però sí de més seguretat. Com es pot argumentar a una família que pot tenir un fill amb malalties complicades que no pugui, amb una tècnica fàcil eliminar aquest mal?

- El llibre és també un cant a la maternitat. 

- Sí. Però el part humà és molt dur per al cos femení. Produeix un estrès de primera magnitud i problemes de postpart importants. En el llibre els dos progenitors participen de la mateixa manera en la gestació, amb l'afany d'una igualtat de sexes. Tot el tema de l'ectogènesi neix de la filosofia més esquerrana. El gran creador del concepte és Haldane, un militant comunista i la seva dona és una feminista destacada. Julius Huxley també és un home d'idees progressistes. Hi ha la voluntat d'igualar els dos sexes. Per això en la novel·la es revisita el que significa el part en la nostra societat. És d'on venim. És el que ens ha fet humans.
 
- El bosc apareix en la novel·la com un element important. És inevitable pensar en el Fahrenheit de Ray Brandbury, quan grups humans s'hi amaguen per recordar els llibres. 

- És senzillament una realitat. He estat tres vegades als Estats Units darrerament. Una vegada a la Ledig House, a dues hores de Nova York i dues vegades a Boston. I és molt sorprenent com a poca distància de la megalòpoli hi ha uns boscos esplendorosos, amb una riquesa de vida impensable. A la Ledig House, on vaig estar un mes escrivint, quan queia la nit, la simfonia de veus de granotes, ocells, serps, bullia de vida. Als EUA la natura encara és molt feréstega i propera. A la novel·la, faig que aquestes persones que només creuen la frontera ja es troben amb tot aquesta vida esponerosa i rica. I també és una descoberta, com ens passa als urbanites.   

- A la novel·la es fa una referència al paper de la premsa, presentada com una aliada del poder. En un moment determinat es diu que la premsa existeix perquè no existeixi la premsa.  

- Hi ha tot tipus de premsa. Però tots sabem que hi ha una premsa que treballa per a les grans corporacions, que practica les fake news. El que es pretén és que hi hagi una societat més o menys controlada on el dissident no tingui altaveus. Tot això condueix a una situació de manca de visibilitat de tots aquells que pensen que hi ha una pèrdua de llibertat. En el llibre es viu en un estat neoliberal, democràtic i d'un egoisme ferotge, i que recorda molt a la nostra societat. 

"Entristeix veure com, davant de la guerra d'Ucraïna, la ciència i la tecnologia serveixen per a la destrucció. La ciència ha de reflexionar sobre el seu poder"

- No dibuixa un règim dictatorial.

- No, per a res. És un règim democràtic, amb parlaments i eleccions, però sense dissidències. És com als Estats Units, on hi ha dos partits, però sense unes grans diferències. I podríem dir que el mateix passa al nostre país. Hi ha gent que dissenteix, que apareixen com uns extravagants que ja els va bé que existeixin perquè permet que tot el sistema funcioni.

- El sistema xinès podria tenir trets amb la ciutat-estat que es descriu en el llibre?

- No. Jo crec que la Xina s'assemblaria més al món que descrivia Orwell a 1984. Tant la Xina com Rússia tenen uns trets que realment fan pànic. Jo crec que el del llibre és un model neocapitalista brutal en el qual vivim i on els únics valors són els diners i el negoci, amb un control dels mitjans de comunicació. El pare d'un dels protagonistes té un mitjà independent i acaba malament. Però hi ha poca dissidència.
 
- Una idea que el llibre pot apuntar és que la ciència no necessàriament és aliada de la llibertat. Que un dia pot contribuir a fer més gruixudes les reixes que ens tanquin.

- I tant. Un dels elements d'interès de la novel·la és que la ciència reflexioni sobre el seu poder. Jo soc biòleg, dirigeixo una revista científica que és Mètode. Soc un positivista nat. I m'entristeix ara veure com, davant de la guerra d'Ucraïna, com la ciència i la tecnologia serveixen per a la destrucció, amb tots els drons, els míssils supersònics, robots antimines. També és trist veure com davant el canvi climàtic, la ciència perd la batalla. És un toc d'atenció al paper que ha de fer la ciència. A vegades pensem que ho tenim tot lligat. Recordem els anys trenta, quan tots els científics col·laboraven amb l'energia atòmica. I tant Alemanya com els Estats Units van buscar la bomba atòmica. El que va passar és que Alemanya no hi va arribar a temps. Pensem en Werner Heisenberg, que va treballar amb els nazis. La ciència té aquesta doble cara, com Janus.

- On ens duria una ciència sense vigilància?

- La qüestió és que la ciència està en aquests moments excessivament en mans privades. També m'entristeix que es patentitzin els resultats científics, molts dels quals s'han obtingut amb fons públics. És important que la ciència es desenvolupi des de les institucions públiques per a ús públic. S'ha vist amb la pandèmia, quan moltes investigacions per a les vacunes s'han fet amb recursos públics i els rèdits els han obtingut mans privades.     

- Aquest component jànic que deia vostè, els dos rostres de la ciència, és un dels seus temes. Ho va tractar també A "L'esperit del temps", on narra el lligam entre la ciència i el Tercer Reich. El cas del Premi Nobel Lorenz...

- Aquell senyor entranyable, quan el vaig veure amb l'esvàstica, se'm va ensorrar el món. I vaig estirar del fil i me'l vaig trobar fent selecció de nens per programes de germanització de nens furtats a punta de pistola als soviètics. És colpidor. El científic és humà i quan es troba en aquesta espiral, acaba col·laborant. El gran Heisenberg, el del principi d'incertesa, amic d'Einstein, acaba treballant per als nazis per fer la bomba atòmica. Un dels seus mestres va advertir Einstein, que va haver de fugir, que s'afanyés. I d'aquí va sorgir el projecte nord-americà de Los Álamos, amb altres científics, com Oppenheimer. I penses: Heisenberg buscant la bomba atòmica. Què hauria passat si Alemanya l'hagués trobada abans? Va anar de poc.

- Fa basarda.

- Si no la van trobar és perquè els científics que treballaven als EUA van estar molt més cohesionats que els alemanys. Això fa pensar molt en el paper de la ciència en moments de gran trasbals social.
 
- Esmentava ara Mètode, la revista de divulgació científica de la Universitat de València. Vostè que és biòleg i escriptor, creu que la informació científica ocupa l'espai que li toca en els mitjans?

- En absolut i també és decebedor. Jo intento posar sobre la taula un debat que hauria d'estar molt més present en els mitjans. La gent hauria de llegir més divulgació científica. Hi ha bona divulgació científica. Ocupem massa energia en la trifulga política quan vivim un moment tecnològic que és apassionant. La societat està una mica d'esquena a tot això, quan estem sotmesos als algoritmes.

"Sembla que la cultura sigui una cosa de lletres i és un gran error. Si Zola visqués ara, escriuria novel·les sobre ciència"

- Veu massa incultura científica?

- Sí perquè sembla que la cultura sigui una cosa de lletres i això és un gran error. La ciència és cultura i en aquests moments és la part de la cultura més emocionant. Si Émile Zola visqués ara, no deixaria d'escriure novel·les sobre aquest tema. Zola estava informat sobre els avenços científics. Proust, també. Ja no dic Jules Verne, que era un visionari. Però un visionari informadíssim. A partir de cert moment, els escriptors s'han desvinculat de la ciència i sembla que una novel·la com aquesta sigui ciència-ficció. Però és literatura.