La foto de la «mani»

En aquest moment, cap de les famílies de l'independentisme té força per imposar res a l'Estat i tampoc a la resta del moviment. Avui també són notícia la malversació, els «free tour», Espanya eliminada i els límits de la tecnologia

07 de desembre del 2022

Actualitzat a les 8:38h

Rep El Despertador cada matí al teu correu

La Guàrdia Urbana va dir que eren 4.500 manifestants. L'ANC, l'organitzadora, deu mil. I la propaganda parlava d'"èxit" i de "desenes de milers" de persones a la manifestació que va omplir la plaça de Sant Jaume i per la que l'entitat que presideix Dolors Feliu havia abocat tots els esforços durant les tres darreres setmanes. Més enllà de les xifres, la marxa contra el pacte entre ERC i el govern espanyol per la reforma del codi penal no tindrà efectes polítics immediats. Ni Carles Puigdemont tornarà per recuperar cap presidència "legítima", com reclamaven en molts moments els càntics dels manifestants, ni Pere Aragonès dimitirà i se n'anirà cap a casa seva pels seus pactes amb Pedro Sánchez.

La marxa sí que va fer, de nou, evident la divisió del moviment independentista. La duresa dels convocants, que gràcies a les seves crítiques a ERC tenien el suport entusiasta de Junts, ahir representada al més alt nivell, no ajudarà a fer prosperar les esmenes que, tant els comuns com els republicans, presentaran al codi penal per intentar matisar el delicte d'aldarulls agreujats i reformar el de malversació, que el govern de Rajoy va redactar ad hoc per als líders del procés. Ahir Sánchez va obrir la porta a fer això darrer, en la línia del que li demana ERC, però hi ha el risc que només la derogació de la sedició sigui satisfactòria.

És evident que el text que ha pactat Esquerra té mancances, perquè un pacte implica sempre un cert grau de cessió. Només quan s'imposa no cal cedir en res davant de l'altre. I en aquest moment, cap de les famílies de l'independentisme té força per imposar res a l'Estat i tampoc a la resta del moviment. Aragonès i el seu partit intenten liderar una sortida negociada que per ara no té expectatives clares i han tingut o tenen complicitats esporàdiques d'algunes entitats i partits, com ara Òmnium, els comuns o la CUP.

L'Assemblea, la direcció de Junts i personalitats en l'òrbita de Laura Borràs que es debaten entre la lleialtat al seu partit o al quart espai que promou l'ANC i altres de forma encara espasmòdica, estan en altres coordenades. Esmenen a la totalitat i soscaven l'estratègia d'ERC dedicant-li epítets com ara "col·laboracionista" mentre reivindiquen, amb matisos, un mandat de l'1-O que ni Puigdemont, ni Torra ni Aragonès han implementat. Aquest bloc també té contradiccions -i més que en tindran alguns dels que en formen part després de les municipals-, però per ara se les fan passar amb més retòrica que fets.

Ningú té prou força per imposar res. Ni una negociació en posició de força amb l'Estat amb només 33 diputats al Parlament i 13 al Congrés; ni provar un desbordament tal com demostra l'assistència a la marxa d'ahir, els discrets resultats electorals de Junts, el nombre d'inscrits al Consell de la República (que aspirava al milió per posar-s'hi), o les dificultats que trobaria una nova oferta electoral després del fracàs de Primàries.

Així les coses, i fins i tot amb les entitats ara ja obertament enfrontades per si manifestar-se davant la delegació del govern espanyol o bé davant del Palau de la Generalitat i per si optar pel tot o res o acceptar un cert gradualisme, és evident que caldrà endreçar les coses. Serà necessari un debat serè i mínimament constructiu, esperar que les urnes clarifiquin el suport a cada estratègia, i que aquest cop tothom assumeixi el resultat, proclami la legitimitat de l'altre i que, com a mínim, es respecti l'estratègia del vencedor si es vol algun avenç. I si no s'està en disposició de fer alguna d'aquestes coses, cal valentia per explicar-ho.