Pau Capell: «Si pogués competir per Catalunya, ho faria encantat»

Jove, ambiciós, constant i humil. Amb aquests quatre adjectius es podria orientar, en línies generals, la primera impressió que ofereix el jove atleta de Sant Boi de Llobregat Pau Capell. Només amb 25 anys, destaca per ser una de les promeses del trail running a nivell estatal. I és que de moment, Capell ja ha començat la temporada de la millor manera que podia, sumant el primer lloc del podi a la TransGranCanaria. Una trajectòria curta però accelerada, ja que no va ser fins a finals del 2012 quan va descobrir la passió per les curses de muntanya. Des de llavors, però, el córrer s'ha convertit en una droga de llibertat a l’aire lliure. 

- Des de fa un parell d’anys, el nom de Pau Capell ja es comença a colar entre els millors en moltes curses. Aquest 2017, a més, has col·locat el llistó en el punt més alt del podi, aconseguint el primer lloc de la TransGranCanaria. Inicies el calendari de curses de muntanya a ple rendiment?

- Sí, tot ha anat molt ràpid. En dos anys començàvem el Campionat de Catalunya, l’Ultra Cup, l'Ultra Trail World Tour, i tot ha anat rapidíssim. Ara, tinc la sort de tenir al meu costat gent que em dona suport. La Laia Díez, com a entrenadora, la família, que també va bé per tocar de peus a terra, i una constància d’entrenaments que fa que no tingui sobrecàrregues i que físicament em trobi bé per tenir fons. 

- I una victòria que, sense cap mena de dubte, carrega les piles. Te la podies esperar?

- Doncs no me l’esperava, i normalment tothom diu el mateix, però en aquest cas és totalment cert, perquè dies abans parlava amb el Jordi Gamito, i dèiem que si fèiem el Top10 o Top5 ja hauríem fet molt bona feina. Però mira, va ser el típic dia que va ser com el Barça contra el PSG, i tot va sortir molt bé. 

- Casualitat o constància? 

- Vaig anar a l’illa un mes abans, i vam fer entrenaments de tota la cursa. La coneixia molt bé i sabia on hi havia pujada i baixada. De fet, sabíem tots els detalls, i a cada avituallament vaig complir amb el temps. Amb l’Anna Grífols també havíem planejat què menjar, i el que vaig fer va ser anar rebaixant els temps. Llavors, aquí hi va jugar el seu paper la confiança, la motivació i que tots els petits detalls sortissin bé. De fet, va ser la TransGranCanaria que somiava. No m’ho esperava fins que no quedaven sis quilòmetres perquè em vaig perdre i vaig haver de recuperar posicions. 

- I ara, quins són els principals reptes a curt termini?

- Madeira, que és el 22 d’abril, i després la Transvulcania, a l’illa de Palma. Aquest any faig els campionats de l'Ultra Trail World Tour i la International Skyrunning Federation (ISF).
 
- Amb quines perspectives? Perquè has situat el llistó molt alt.

- Aquest és una mica el problema. Tot està anant molt ràpid, però cal tocar de peus a terra. No crec que la primera posició sigui el lloc on jo he d’estar. Aquest lloc l’han de tenir els millors corredors del món, i llavors ja venim altres corredors com jo, que podem lluitar per la victòria. 

- Però si tu lluites per la victòria, per què no estar entre els millors del món?

- El problema és que la TransGranCanaria ha estat la primer cursa. Si fos la tercera i totes haguessin anat igual, potser sí que podria dir que estic al nivell, però sent la primera, he d’esperar una mica més per saber si realment aquell dia tan bo es repeteix i no va ser un cop de sort. 

- Una de les coses que més pot sobtar és la teva joventut. En molt poc temps la progressió ha estat vertiginosa. I a més, sense venir del món del trail running. 

- Sí, la meva entrada va ser per accident. Jo jugava a futbol sala al Sant Boi, i em vaig trencar el creuat i el menisc. Això va ser el 2012. Quan vaig superar-ho a finals d’any, vaig voler tornar a jugar a futbol, però vaig veure que el que volia era caminar i sentir-me lliure. Llavors el metge em va dir que fes esport per muntanya en els diferents terrenys, que això m’aniria molt bé per enfortir la musculatura. I vaig anar sortint i em va enganxar. Llavors va ser quan vaig començar a córrer. Va ser per accident, que vaig començar a córrer. 

- I el teu cas encara és més excepcional, ja que ets més un atleta de mar que de muntanya. 

- Sí, totalment. Jo visc a 50 metres del mar i entreno aquí. També entreno per muntanya, però no és normalment. I sí, en el meu cas, l’esport m’enganxa. Sóc un addicte a l’esport i ho accepto obertament. Si no en faig, em poso nerviós perquè el meu cos està acostumat a fer-ne. I córrer em dona llibertat. 
 
- Quina és la teva rutina d’entrenament?

- Entreno cada dia, i dels set dies de la setmana, en corro uns cinc per muntanya amb un desnivell de 1.000 i poc metres positius i uns 21 quilòmetres. Acostumo a fer sèries de diferents tipus de pujada i baixada, i els altres dos dies vaig al gimnàs i faig el•líptica o bicicleta, a vegades cinta, i sobretot, més treball muscular. 

- I la clau de l’èxit? Podríem parlar de constància i disciplina, doncs?

- Jo ho dic i no vull que soni malament. La clau de l’èxit és que tinc dones al meu voltant. La meva entrenadora és una dona, la nutricionista també, la meva mare, germana i parella són claus perquè ho veuen des d’un altre punt de vista. I amb les curses és molt clar. Elles són molt més intel•ligents i mentre jo vaig tirant i tirant, elles pensen en les conseqüències. Tenen una visió més oberta i en el meu cas sovint em foten clatellots i els accepto. Jo sóc molt nerviós i elles, sobretot la Marta, la meva parella, és bastant sensata i em pauta molt bé, em tranquil•litza i em fa pensar. La clau és tenir gent important al costat, i desprès, lògicament, la constància. 

- El trail running, per altra banda, és un esport amb moltes dones, i on aquestes tenen un paper esportiu i també mediàtic molt important. 

- Sí, això és molt positiu. Quan diuen que hi ha un 30% de dones en un esport tan dur, amb tantes hores, és molt bo, ja que vol dir que la societat s’està normalitzant, que és el que ha de ser. Qualsevol pot fer qualsevol esport, i que la dona s’aficioni a córrer i que faci ultratrails, ho veig súper bé. A més, considero que és un tipus de patiment que la dona pot suportar més bé que els homes, fins i tot.
 
- Per altra banda, esport i política sovint es barregen, i córrer per muntanya no és una excepció. Des del teu punt de vista, és un factor positiu, o creus que no s’hauria de mesclar?

- No és que sigui positiu o no, perquè cadascú és lliure de fer el que sigui. Jo, per exemple, veuria malament anar a Madrid i treure una estelada perquè el context no convida, però fer una carrera i expressar els teus sentiments, demostrar que t’estimes Catalunya com el teu país i la teva llengua, no crec que sigui dolent. Però què passa? Que hi ha opinions de tots els gustos. Sempre s’ha de buscar en quin context, però amb tota la llibertat i el respecte, jo crec que es pot fer tot. El problema és que no tothom té respecte. 

- Tu has competit amb la selecció espanyola de trail. Consideres que estaria bé crear una selecció catalana, tenint en compte els problemes que està tenint, per exemple, amb la selecció catalana de raquetes de neu?

- El que veiem i sabem és que a Catalunya hi ha esportistes molt bons. La selecció espanyola d’hoquei és catalana, a la selecció de futbol els millors esportistes són de Catalunya, i a la de raquetes, també. En esquí de muntanya, per exemple, hi ha el Kilian, i dins del trail running també hi ha molta potència. Entenc que des de fora es vulgui defensar la unitat, però hi ha una història darrere de Catalunya que també s’hauria de mirar una mica. I jo, lògicament, si pogués competir per Catalunya, ho faria encantat. 

- Tornant al món de les curses de muntanya. Si en poguessis escollir una, la teva preferida, quina seria?

- La que sempre tinc ganes de fer és la de Montblanc. És un lloc idíl•lic on només he anat dos cops, però que trobo molt interessant. Però la cursa on em sento més còmode, estimat i com a casa és a la Camí de Cavalls de Menorca. Són dos dies de trail running, però en família, bon temps i amb gent molt acollidora. 
 
- I la pitjor?

- La pitjor és Madeira. L’any passat vaig patir molt i va ser la primera cursa on em vaig retirar. Em vaig sentir buit, trepitjat, vaig tenir una sensació que mai havia tingut, i per això ara hi vull tornar per treure’m aquest mal gust i canviar l’opinió. 

- I si haguéssim de parlar de referents esportius?

- El meu referent indiscutible, com que sempre he sigut molt futbolero, és el Carles Puyol. Per l’actitud fora del futbol, pel tipus de comportament en el terreny de joc, que és molt important, i perquè, al final, tots som iguals, uns amb molts diners i altres amb pocs. I en el món del trail hi ha una persona que és el Kilian, que lògicament el tenim com a referent però no com a imitable perquè no es pot imitar i ens faríem mal. És un referent de les coses bones que poden passar a la muntanya. Però a part d’ell, hi ha el Gerard Morales, que és un corredor que m’agrada molt per com es pren les coses, i el Jordi Gamito també perquè hi posa molt cap i moltes ganes. 

-Per acabar, i sent sincer amb tu mateix, creus que seria possible estar en els propers anys entre els tres o cinc millors del món?

Ho somiaria, sí, i tant. No és que m’hi vegi, però ho intentaré perquè m’agrada molt i perquè cada vegada tinc més recolzament que em permet estar més hores entrenant. Igualment, no només depèn de mi. També depèn dels altres corredors, i mai se sap què passarà. Però intentaré estar entre els millor, si es pot.