Dels atacs al català a la parcialitat del poder judicial: els articles incomplerts de la Constitució

La Constitució espanyola compleix aquest 6 de desembre 44 anys i no es pot dir que la commemoració es produeixi en un moment plàcid. Ho fa en un moment d'especial crispació en la vida política, amb un Congrés que s'ha convertit, cada cop més, en un escenari per a l'espectacle protagonitzat per l'extrema dreta i en el qual el principal partit de l'oposició, el PP, no perd ocasió per escometre contra el govern de coalició acusant-lo gairebé d'"il·legítim". Als 44 anys, el plet català -que Francesc Cambó considerava que romandria obert perquè el "fet viu" de Catalunya sobreviuria a governs i règims- no està resolt. El procés de diàleg amb l'Estat ha donat alguns fruits, de l'indult a la derogació de la sedició, però resta pendent d'afrontar-ne el fons polític.

La literalitat de la carta magna, vista ara amb perspectiva, viu la paradoxa de ser defensada amb més radicalitat pels sectors conservadors que el 1978 s'hi van oposar o tolerar amb moltes recances. Aquest entusiasme que ve de la dreta es basa, potser, en el fet que bona part de l'esperit que va voler encarnar la Constitució no ha tingut plasmació concreta i ha quedat en una declaració de bones condicions. La realitat de la democràcia espanyola, ara amb una renovació del poder judicial bloquejada, genera escepticisme i moltes bosses de malestar. Són els articles incomplerts de la Constitució. Aquí en teniu alguns dels més evidents.
 

1. Habitatge: un dret proclamat... I vulnerat

L'article 47 és molt clar quan proclama: "Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació". Malauradament, l'habitatge continua sent, 44 anys després de la promulgació de la Constitució, un dret pendent. 

El professor de Dret Constitucional de la Universitat de Girona i president de l'observatori social DESCMarco Aparicio ho afirma sense embuts: "El dret a l'habitatge és el menys desenvolupat de tot el text constitucional i això és fruit d'una decisió política". Per Aparicio, la necessitat habitacional s'ha deixat únicament en mans del mercat: "No s'ha desmercantilitzat el parc d'habitatge, ni tan sols durant la crisi de la bombolla immobiliària, no s'ha entomat una política de limitació dels lloguers. En definitiva, no s'ha donat contingut legal a aquest dret".

Recorda, a banda, que només un 1% del parc habitacional és públic a l'estat espanyol. Pels que diuen que els articles continguts en el capítol III del títol I, sobre principis rectors de la política social i econòmica són això, uns principis més que uns drets, el jurista ho rebutja, tot recordant que el dret a la salut també forma part d'aquest bloc: "La societat ha anat construint una convicció que hi ha un dret a la salut, cosa que no ha passat amb l'habitatge". 

2.- Llengües amb "especial respecte i protecció"

Una de les matèries sensibles de la realitat constitucional afecta les llengües de parla no castellana, per emprar el terme de Joan Maragall a la seva Oda a Espanya. L'article 3.2 proclama que "les altres llengües espanyoles seran també oficials en les seves comunitats autònomes", i el 3.3 afegeix encara que "la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció". A la Plataforma per la Llengua ho veuen de manera molt diferent. Òscar-Adrià Ibáñez, expert en el tractament jurídic de la llengua, afirma que "s'incompleix la cooficialitat". La controvèrsia generada per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el 25% de castellà ha deixat ben clares les limitacions d'aquest respecte i protecció. El Consell d'Europa ha advertit en diverses ocasions que Espanya incompleix la Carta Europea de Llengües Regionals.

En establir en el punt 3.1 el "deure de conèixer el castellà" ja estableix una primera diferència respecte de les altres parles. Un fet que només apareix en una altra constitució europea: la búlgara. Òscar-Adrià Ibáñez recorda que una llengua oficial no pot ser "subordinada", i que la realitat social és que cada vegada és més difícil ser atès en la llengua pròpia, amb problemes "creixents" en espais com hospitals, administració de l'estat o les notaries. El membre de la Plataforma per la Llengua assenyala que el coneixement de la llengua no és ni tan sols un mèrit en àmbits sensibles com la justícia i només ho és quan un jutge amb plaça a Catalunya ha de triar una destinació, i no és un requisit en cap cos de funcionaris de l'estat. Els exemples de subordinació són continus. El darrer, explica, que en el PERTE -mecanisme per accedir als fons europeus- sobre economia de la llengua només un 2,7% dels 1.100 milions que inclou s'han destinat al català, el basc i el gallec.   

3. Separació Església-Estat, un afer pendent

Una carpeta que s'arrossega des de l'inici de la Transició és el de les complexes relacions entre Església i Estat. El problema de fons ve de més lluny, de tot una tradició històrica que va convertir Espanya en "martell d'heretges i llum de Trento" i que continua formant part de l'imaginari del nacionalisme conservador espanyol. La Constitució mostra en aquest aspecte una contradicció flagrant. Vicenç Molina, professor d'Ètica de la UB i vicepresident de la Fundació Ferrer i Guàrdia, gelosa guardiana de la laïcitat republicana a l'estat espanyola, ho explica: "L'article 14 és molt republicà i permetria una lectura progressista de la Constitució. És el que garanteix la igualtat davant la llei sense discriminació per naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició". 

Aleshores, on és el problema? Per Molina, altres articles obren la porta a una situació de privilegi de l'Església catòlica. En el precepte 16.3 es diu això: "Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions". I en l'article 27.3, s'estableix que el govern ha de tenir en compte "el dret que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves conviccions". Per a Molina, això és el que permet que hi hagi professors d'adoctrinament confessional, pagats per l'Estat i designats per l'Església o que existeixin concerts amb centres privats que imparteixen dogmes. "És una contradicció enorme en els propis termes respecte al que diu l'article 14", apunta. La laïcitat continua sent un altre assumpte pendent.  

4. Un judici just?

L'article 24 del text constitucional assegura: "Tothom té dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i dels tribunals en l’exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui haver-hi indefensió". El professor de Dret Constitucional Xavier Arbós creu que el sistema està "ben dissenyat", i manté que els problemes que hi poden no es troben pas en el text. No veu una fallida clamorosa de tot l'edifici jurídic, però subratlla que uns drets sense garanties "queden en retòrica".

La justícia europea emetrà en el propers temps el seu veredicte sobre el judici als dirigents sobiranistes i les contínues derrotes de les euroordres ja indiquen que des de Brussel·les i Luxemburg hi ha com a mínim un dubte raonable sobre la judicatura espanyola -el seu òrgan de govern està caducat des de fa quatre any- en tot allò referent al procés. Però dins mateix del Tribunal Constitucional s'ha trencat la unanimitat amb dos vots particulars en contra de la condemna a Jordi Turull. Robert Sabata, de la Comissió de Defensa del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB), assegura, acostant-se en part a Arbós, que el problema no està en el text sinó "en l'ús que en fa la magistratura. "La Constitució és moderna, però no la seva interpretació", indica.

Sabata considera que fora de l'àmbit polític la justícia espanyola és "imparcial", però ha quedat en evidència la manca d'imparcialitat en diverses situacions com en la guerra judicial contra Podem a Madrid i en "l'abús de dret" en el cas de l'1-O, forçant el tipus penal de sedició. El principal nyap, segons el lletrat, és que els jutges "tenen la temptació de voler legislar". També assenyala que el dret a una audiència pública s'està infringint darrerament a la Ciutat de la Justícia, que restringeix l'accés a les vistes per la via dels fets. 

5. Dret al treball... Qui en tingui

"Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família...". L'article 35 és prou clar. Però, sens dubte, és dels preceptes que xoquen més amb la realitat d'un mercat de treball i la manera d'accedir-hi. Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical-CSC, assegura a Nació que el dret a la feina no està garantit a l'estat espanyol. "Ho demostren les dades estructurals d'atur, que gairebé mai baixen dels dos dígits", remarca.

Perelló enumera les principals mancances del model laboral espanyol: "No es garanteix una remuneració suficient quan el 26% dels catalans són pobres i el 14% dels treballadors no tenen garantides les necessitats bàsiques". El dirigent sindical apunta a un model econòmic basat en el rendisme i al fet de les vuit reformes laborals, que han "perpetuat" la precarietat amb acomiadament barat i afebliment de la negociació col·lectiva. El líder de la Intersindical conclou amb una afirmació que resumeix la crítica a tots els articles incomplerts: "L'estat espanyol no compleix la seva Constitució. És lògic que el poble de Catalunya vulgui un marc que garanteixi la feina i la dignitat, en forma de República catalana".