L’any 1964, en un context de restricció de les llibertats i de repressió contra qualsevol moviment d’oposició, la dictadura franquista va posar en marxa una campanya publicitària que pretenia rentar la cara del règim en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la fi de la Guerra Civil. Manuel Fraga, el flamant ministre de Turisme i d’Informació del govern franquista, que havia pres possessió del càrrec el juliol de 1962 tot afirmant "vengo aquí a defender el honor de España, que está por encima de quienes quieren mancillarlo de dentro o de fuera", va posar en marxa la celebració dels "25 años de paz". Una operació propagandística que tenia la barra de considerar com a "pau" les dues dècades i mitja de règim dictatorial i de repressió ferotge que havien succeït els tres anys de guerra després de l’aixecament militar del general Franco contra la legalitat republicana.
En el marc d’aquesta campanya, que tenia l’objectiu de canviar la imatge que la comunitat internacional tenia de la dictadura franquista, el règim va decidir presentar candidatura per acollir un dels principals esdeveniments esportius del planeta: el Mundial de futbol. Era la tercera vegada que l’Estat espanyol optava a ser seu d’una Copa del Món i, com diu la dita, a la tercera va anar a la vençuda. Abans, la monarquia d’Alfons XIII s’havia ofert com a seu del primer Mundial, tot i que en el congrés de la FIFA celebrat a Barcelona el 1929 havia retirat finalment la seva candidatura per propiciar que fos l’Uruguai qui acollís una cita que coincidia amb la celebració del centenari de la seva independència. La dictadura franquista havia presentat una nova candidatura el 1960 per tal d’albergar el Mundial de 1966. Aquesta candidatura, retirada davant de les nul·les perspectives d’èxit, competia amb Alemanya i amb Anglaterra, que va ser qui va acabar acollint aquella edició de la Copa del Món.
Cartell publicitari de la campanya «25 años de paz» que, el 1964, va fer la dictadura franquista Foto: @rosatgn
Les circumstàncies del congrés de la FIFA celebrat a Tòquio el 8 d’octubre de 1964, mentre la dictadura franquista continuava amb els fastos dels seus "25 años de paz", van afavorir l’èxit de la candidatura espanyola que va aconseguir ser designada com a seu del Mundial de 1982. De fet, aquella cita va escollir d’una tacada els amfitrions dels mundials de 1974 (l’Alemanya federal), de 1978 (l’Argentina) i de 1982 (l’Espanya franquista). L’Estat espanyol, que inicialment s’havia plantejat la possibilitat d’optar a l’organització de la cita mundialista de 1974, va acabar optant de manera exclusiva per presentar candidatura de cara a 1982 davant l’evidència que tenia escasses possibilitats d’èxits si s’havia d’enfrontar a la proposta germànica.
El fet que Espanya fos una dictadura feixista regida per un general que havia realitzat un alçament militar contra la legalitat vigent i que havia provocat una guerra amb centenars de milers de morts no va semblar importar a una FIFA que ja havia demostrat una escassa sensibilitat amb la democràcia i el respecte als drets humans permetent la realització de mundials com el que la Itàlia feixista de Mussolini havia acollit el 1934.
La decisió del congrés de Tòquio de 1964 va ser ratificada pel màxim organisme del futbol internacional dos anys després, en una nova cita congressual celebrada a Londres pocs dies abans de l’inici del Mundial anglès. La FIFA, novament, no va tenir cap problema en assignar l’organització de la Copa del Món a països com Argentina, que acabava de patir un cop d’estat militar, o Espanya, que vivia en plena dictadura feixista. L’afany de Franco per acollir un Mundial que pogués servir com a mecanisme per netejar internacionalment la imatge del seu règim es va veure truncat per la seva mort, el 20 de novembre de 1975.
La defunció del dictador, acompanyada del procés de reforma que va viure el règim franquista, va provocar un canvi en l’objectiu inicial que l’Estat espanyol pretenia assolir amb l’organització del Mundial. De ser un aparador internacional de l’Espanya franquista la Copa del Món va passar a convertir-se en un instrument de legitimació de l'acabat d'estrenar règim del 78, caracteritzat pel retorn d’un Borbó al cim de l’estructura de poder de l’estat.
Joan Carles I accedint a l'estadi de Mestalla abans del primer partit de la selecció espanyola al Mundial de 1982 Foto: @Medina_VCF
La responsabilitat concreta d’organitzar la cita mundialista va recaure en el Real Comité Organizador del Mundial-82, un organisme creat pel govern espanyol que estava presidit per Raimundo Saporta, un dirigent madridista molt proper a la figura de Santiago Bernabéu. Com a bon vassall, Saporta va condicionar el seu accés al càrrec a l’acceptació de la seva presidència per part de Joan Carles I, el monarca espanyol que havia accedit a la regència per designació directa del dictador. Aquest Real Comité, més enllà d’organitzar la Copa del Món, va servir també com a mecanisme de consolidació de la imatge del rei i de la monarquia, dues institucions que, abans del procés de Transició, estaven fortament qüestionades pel moviment d’oposició al franquisme.
Entre la popularitat creixent que li atorgaven actes com l’organització del Mundial i la legitimació que li va concedir el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que va fracassar si interpretem que el seu objectiu era retornar Espanya a un règim dictatorial com el franquista però que va ser tot un èxit des del punt de vista de reforçar la figura del rei, la monarquia es va convertir en un pilar fonamental i plenament consolidat del nou règim polític espanyol.
És evident que el Mundial de 1982 oferia una oportunitat única a l’Estat de donar legitimitat internacional a aquest nou règim que molts demòcrates europeus encara consideraven, i no sense raó, com a hereu del feixisme franquista. Els més vuit mil periodistes i el milió de visitants que s’esperaven en ocasió de la Copa del Món representaven una ocasió idònia per a una operació de propaganda política que homologués la jove monarquia constitucional espanyola als sistemes democràtics vigents a l’Europa de l’època.
Un altre dels objectius polítics del poder espanyol va ser la implicació de tots els territoris estatals en l’esdeveniment amb la finalitat encoberta de contribuir a l’espanyolització de les aleshores anomenades "nacionalitats històriques" de l’Estat. Així, doncs, els Països Catalans (amb Barcelona, València, Alacant i Elx), el País Basc (amb Bilbao) i Galícia (amb Vigo i la Corunya) es van convertir en seus d’un Mundial que continuava assignant, però, un rol primordial a Madrid.
Grups de geganters al Camp Nou durant la cerimònia inaugural del Mundial de 1982 Foto: @elfutboldeayer
El Camp Nou barceloní va acollir la cerimònia inaugural de l’esdeveniment on l’organització, en un acte de "regionalisme ben entès", va permetre que la senyera fos present a la festa, això sí, sempre al costat de l’ensenya estatal espanyola, i que el món pogués contemplar expressions de cultura popular catalana com ara els castellers, els gegants o les sardanes. Tot sota l’atenta mirada del rei Joan Carles I i de Raimundo Saporta, el president del comitè organitzador.
Era evident que l’Estat espanyol havia ideat una important operació d’imatge i propaganda amb un ambiciós objectiu polític: consolidar el nou règim i homologar Espanya als països capdavanters del món occidental. Una adequació als nous temps de l’antic objectiu dels primers promotors de la candidatura, el mateix Franco i el seu ministre Fraga Iribarne, que pretenien netejar la cara de la dictadura a nivell internacional.
Si bé el Mundial, aquell mateix que Franco no va poder veure, va permetre al poder espanyol assolir ambiciosos objectius polítics, des del punt de vista esportiu la cita va ser un autèntic desastre. En el seu debut, la selecció espanyola va empatar de miracle contra Hondures i només es va poder classificar per la següent fase, on va ser eliminada per Anglaterra i Alemanya, gràcies a una descarada ajuda arbitral. El combinat estatal va acabar el Mundial en un desastrós dotzè lloc, la pitjor classificació obtinguda per un equip organitzador fins aquella data.
Així i tot, no es pot dir que el Mundial no fos un èxit pel país organitzador. A través de la Copa del Món, l’Estat espanyol havia legitimat, tant internament com a nivell internacional, la jove monarquia parlamentària espanyola. En certa manera, el Mundial havia aconseguit l’objectiu que Franco s’havia proposat en presentar candidatura si bé en lloc del règim franquista el que havia consolidat era el nou règim del 78. Un règim que va organitzar el Mundial que Franco no va poder veure.