El camí d'Illa cap a Palau

Si el PSC vol ser alternativa ha de tenir proposta i ser valedor de l'interès català davant Madrid. Avui són notícia la negociació dels pressupostos, la valoració dels ajuntaments, les regularitzacions, Ramon Besa, Natza Farré i Xixauxas

05 de desembre del 2022

Actualitzat a les 7:20h

1200_1670220806El_despertador_Ferran_Casas

Rep El Despertador cada matí al teu correu

La negociació dels pressupostos entra aquesta setmana en la fase decisiva. Finalment, Pere Aragonès i ERC han acceptat dues premisses: la primera, que no es pot deixar escapar l'ocasió d'aprovar uns nous comptes en un context social i econòmic incert pels efectes de la guerra d'Ucraïna que obliga a assegurar els 3.000 milions extra en la despesa no financera; i la segona que les converses amb el PSC s'han de fer abans d'aprovar els pressupostos al Govern i d'enviar-los al Parlament. És un aterratge a la realitat d'un executiu de només 33 escons i amb més complicitats fora de la cambra que a dins. Aragonès i Oriol Junqueras han deixat enrere la idea que una pròrroga no seria tan negativa i també l'esperança de comptar amb Junts. Si el president vol que la legislatura tingui sentit, necessita aprovar-los.

Junts va sortir pel seu propi peu del Govern, deixant-se perdre més de 300 alts càrrecs i la capacitat inversora de set conselleries, i ara no aprovarà els comptes al que ja és formalment el seu gran rival. És cert que Jaume Giró va acordar amb Aragonès els grans números i com distribuir els 33.000 milions amb els quals comptarà la Generalitat entre les conselleries, però també que Junts no està en condicions polítiques, tampoc internament, d'aprovar-los.

L'anhel d'Aragonès de projectar gestió i estabilitat, sumat al rol d'oposició del partit de Borràs i Turull, situa el PSC al centre. El partit de Salvador Illa és, per ara, el gran beneficiari de la batussa independentista. Ho demostren les conclusions de la comissió del model policial, on Junts els va fer costat en la defensa corporativa dels Mossos per negar-s'hi a introduir mecanismes de control extern, i es veurà també amb els pactes municipals. De fet, tal com vam explicar la setmana passada, al Consell de la República (que es reclama punta de llança de la "confrontació") només un 40% del seu parlament és partidari de vetar els partits "del 155".

ERC ha obtingut, amb la derogació de la sedició, rèdits a la taula de diàleg que dona per bons a l'espera de l'impacte que tingui la nova redacció del delicte de desordres públics agreujats del PSOE i que ells i Podem aspiren a esmenar i ha posat en alerta els moviments socials. La manifestació de demà contra la reforma, convocada per l'ANC i a la que Òmnium no s'ha volgut sumar, serà un termòmetre. Els acords a la taula se sumen a altres també tangibles en matèria de pressupostos, amb la novetat de la transferència directa de 900 milions d'obres no executades per l'Estat i que ara posen al terrat de la Generalitat fer-les realitat.

Les concessions de Sánchez als republicans han deixat marge a Illa per collar en la negociació pressupostària. Només si ERC hagués votat "a canvi de res" a Madrid, Illa i els comuns haurien de fer el mateix al Parlament. Queda pendent aclarir si, a mig any de les municipals, Ernest Maragall haurà de tornar a passar per caixa amb els comptes de Barcelona.

Aragonès ha incorporat, com correspon en el joc democràtic, que en política els vots ni es regalen ni es confisquen: es negocien a canvi de contrapartides. Una premissa que, sovint, l'esquerra espanyola ha volgut esquivar amb l'argument que no facilitar-los els vots al Congrés donava ales a un govern PP-Vox, com si ells no tinguessin cap marge per barrar-los el pas mentre legitimen i satisfan els anhels dels partits que els donen suport d'acord amb el valor els seus vots.

Els sis àmbits sobre els quals vol negociar el PSC són previsibles i molts d'ells, com els referits a salut, raonables. Altres, com l'ampliació de l'aeroport o el Hard Rock, no estan d'acord amb els signes dels temps. Passa, però, que en política totes les carpetes estan interrelacionades. Dijous, a l'entrevista a TV3 com a cap de l'oposició, Illa lamentava la situació de la sanitat, amb vagues a l'horitzó, de les infraestructures i del català després de, va dir, 12 anys d'inacció dels governs independentistes. Junts governava la política lingüística des de la conselleria de Cultura, que ha tingut entre els seus titulars a Laura Borràs, i això no li passa per alt.

Com deia, tot està connectat. ¿Pot Illa queixar-se de la situació de la sanitat -a la que es preveu destinar 1.000 dels 3.000 milions d'increment- quan Catalunya té un dèficit fiscal de 18.000 milions i Sánchez no ha mostrat gens d'interès a reformar un model de finançament injust i opac que fa vuit anys que espera revisió? ¿Pot el PSC posar el crit al cel per les infraestructures, entre elles els trens, quan el 2021 l'Estat va deixar d'executar 1.400 milions en inversió a Catalunya i aquest 2022 al primer semestre només havia executat un 16% del pressupostat i hi havia encara 1.800 milions pendents? ¿Pot el cap de l'oposició denunciar la situació del català quan sovint usa el castellà al Parlament i el PSOE, que ha governat 25 dels 45 anys de la democràcia espanyola, ha fet poc o res pel reconeixement efectiu del plurilingüisme?

Benvinguda sigui l'exigència per millorar el sistema sanitari, l'eficàcia dels serveis de transport o incrementar el pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), principal eina de promoció del català. Però si els socialistes catalans volen ser alternativa, no només han de fer una proposta per resoldre el conflicte entre Catalunya i l'Estat. També han de fer valdre la seva autonomia davant de Ferraz i la Moncloa i aparèixer com els valedors de l'interès dels catalans. És la fórmula que va permetre, primer a Pasqual Maragall i després a José Montilla, presidir la Generalitat. No ho van ser per decantació.