Això que diré ara no sé ben bé d’on ho he tret però en el seu moment em va agradar molt i ho recordo sovint. Algú parlava de l’elegància a l’hora de vestir-nos cada matí i ho deia en relació amb les noves tendències que cada any surten i que, sovint, són estrafolàries. Un barem per esbrinar si vas ben vestit és pensar què diria la teva àvia sobre el teu modelet. Si creus que la teva àvia s’escandalitzaria i et recomanaria no sortir de casa amb aquestes pintes, no vas bé. Si la teva àvia, en canvi, t’ho deixaria passar, victòria. Això no vol dir que hagis de vestir com vestiria la teva àvia, només ha de pensar que vas decent. Després ja se sap que hi ha àvies i àvies. Jo per exemple tinc l’àvia més elegant i estupenda de Catalunya, cosa que vol dir que el seu nivell de tolerància segurament seria molt més generós.
Em passa una cosa semblant amb la música. Quan descobreixo un artista o grup nou, de seguida sé si li he d’enviar al meu pare perquè s’ho escolti. Amb el meu pare compartim un ventall molt ampli de gust musical i normalment allò que agrada a un acostuma a agradar a l’altre. Amb algunes excepcions, gràcies a Déu, si no tindria poca gràcia. Si de sobte descobreixo un grup que m’entusiasma però veig claríssim que és fruit d’una moda molt clara, ja no faig ni l’esforç d’enviar-li perquè s’ho escolti. Em passa sovint, això d’estar dies en bucle amb alguna novetat musical i quan ha baixat el suflé ja pràcticament ni la recordo. En canvi, hi ha propostes contemporànies que dius “ah, això sí”, això al pare li agradarà segur perquè és boníssim. I normalment no acostumo a fallar. No aspiro a fer que el meu pare es posi als auriculars allò que escolto jo, però sí que com a mínim digui “d’acord, això és bo”.
Em va passar amb La Ludwig Band quan els vaig escoltar per primer cop. “Que bons que són, que cabrons”, vaig pensar. I vaig estar un temps amb el seu primer EP en bucle i fent-lo sonar als dinars amb amics i posant-lo al cotxe i compartint-lo a xarxes i bueno bueno bueno. Se’ls hi ha dit moltíssims cops que bobdylanegen, perquè és cert que Quim Carandell –cantant de la banda d’Espolla– té una manera de cantar que recorda moltíssim a la veu del Premi Nobel de Literatura més polèmic. La premsa i la crítica també hi ha trobat rastre d’influències de Pau Riba o Jaume Sisa, una meravella. Una de les reflexions que més em va agradar sobre la proposta que fa La Ludwig Band és la que va fer el periodista de Catalunya Ràdio Blai Marsé. Deia que mentre tota la seva generació –probablement els primers zeta– estan flirtejant amb l’autotune, els de l’Alt Empordà fan música d’envelat. “Música d’envelat”, m’encanta.
L’envelat a la ciutat serà la Sala Apolo. Aquest dijous, 1 de desembre, La Ludwig Band farà el que probablement sigui el concert més gros que han fet fins avui dia i ho fan amb la satisfacció d’haver exhaurit totes les entrades de la sala 1, que no és poca cosa. Unes vuit-centes persones tenim reservada la data des de fa mesos amb la intenció de cantar i ballar al ritme de tota una herència de cançó catalana que ens és molt propera i fugint de les modes tècniques del moment. No és un desafiament ni un encarament a tots aquells que es fan un fart de repetir que la música d’ara no és música, perquè sabem de sobres que sí que ho és i no ens cal gastar energies en defensar-ho. No és això. Hem exhaurit les entrades perquè són boníssims. El meu pare no vindrà però hi està d’acord.