En Vasile té 44 anys i viu ocupant un local comercial abandonat del districte de Gràcia, a Barcelona, amb la seva família. Són 12 persones vivint-hi. Abans tenia una feina, però va arribar el coronavirus i poc després tot es va ensorrar. Ara, davant la impossibilitat d'accedir al mercat laboral, recull ferralla i fa tres viatges al dia fins a Arc de Triomf tot arrossegant un carro carregat de la collita del dia. "Els dies bons? No hi ha dies bons. Però els dies que més es pot guanyar són 35 euros. El més normal són 10 o 20. La gent ja no llença res, amb això de la crisi", diu l'home. Al seu cap hi ha un record. "Tots sabem el que va passar a la plaça Tetuan l'any passat, però és que no tenim cap altra opció. És això o el carrer", comenta.
Es refereix als fets del 30 de novembre passat, quan un incendi en un local com el que ell habitava acabar amb les morts dels quatre membres d'una família. Aquell incident va colpir la societat i va mostrar la cara més crítica d'un fenomen que, malgrat la fragilitat social dels afectats, encara avui no està ben dimensionat. Ni a l'àrea metropolitana de Barcelona, ni a Catalunya.
Barcelona: 663 persones en infrahabitatge
Un dels pocs indrets del país amb dades actualitzades és Barcelona. De fet, segons les xifres municipals facilitades a NacióDigital, actualment hi ha 663 persones vivint en assentaments, naus industrials o locals comercials. D'aquests, 152 són nens o adolescents que fan vida en el que es cataloga com a "infrahabitatge". La majoria dels casos que impliquen menors d'edat es concentren a locals abandonats d'entitats bancàries o altres establiments comercials. Es tracta de 76 locals, amb 380 persones, 120 de les quals, menors. Per contra, hi hauria 63 nuclis d'assentaments i espais industrials que donen un sostre precari a 261 adults i 32 infants.
El cert és que les dades mostren una reducció d'unes dues-centes persones respecte al total detectat l'octubre de l'any passat, quan es van comptabilitzar 865 persones en les diverses possibilitats d'infrahabitatge. Tanmateix, no s'aclareix si les dades actuals contemplen famílies noves. Alhora, des del mateix consistori apunten que ha pujat al voltant d'un centenar de casos les persones que viuen al carrer. Una dinàmica que també va apuntar el darrer recompte de voluntaris la Fundació Arrels, que va xifrar en 1.231 les persones que dormen al ras, quan l'any anterior n'eren 1.064.
Les dades a Catalunya, antigues
Al marge d'això, des de l'Ajuntament barceloní es lamenta que no hi ha una estratègia metropolitana que xifri de manera permanent tot el fenomen del sensellarisme. Una possibilitat que inclouria el seguiment a les famílies que habiten assentaments i locals. "Necessitem un abordatge metropolità per de la dinàmica del sensellarisme" i "hem de tenir dades a nivell de l'Àrea Metropolitana de Barcelona", reivindica la comissionada d'Acció Social al consistori, Sonia Fuertes. Ho diu recordant que el cas de Tetuan no és un fet excepcional, sinó que s'han produït casos similars, com va passar amb una nau amb desenes d'habitants a Badalona o en un assentament de Montcada i Reixac, els últims anys.
Mentrestant, Catalunya també té les seves mancances pel que fa a la facilitació dels números que quantifiquen l'infrahabitatge. Les darreres xifres són del 2016, fet que ja va implicar el reconeixement de l'anterior consellera de Drets Socials, Violant Cervera, que el retrat social ha quedat antiquat. Fa sis anys, a través d'una enquesta a 786 municipis del país, es va calcular que hi havia 1.108 persones que vivien en estructures temporals o no convencionals, com barraques, i 3.062 més que ho feien en un habitatge no apropiat segons la llei, com un local. En total, 4.170 persones que vivien en entre naus, assentaments i antics espais comercials.
Encara amb la consellera Cervera es va iniciar un pla de Govern contra el sensellarisme, en totes les seves formes, que també preveia actualitzar aquestes xifres. Fonts del Departament de Drets Socials, ara pilotat per Carles Campuzano, recorden que "els propers mesos" s'activarà "l'Estratègia integral per a l'abordatge del sensellarisme a Catalunya".
Desallotjats "tres o quatre vegades" aquest any
Mentrestant, en Vasile és lluny de ser una excepció. Sense haver de caminar més de cinc minuts, al voltant del que s'ha convertit en la casa d'aquest home romanès hi ha altres locals amb tendències similars. Tots ells expliquen tenir vincle amb els serveis socials i agraeixen tenir seguiment i ajudes bàsiques, malgrat reconèixer-les com a insuficients. "Uns 100 euros per la roba dels nens i coses així", explica un altre ocupant, també amb menors a càrrec.
Els serveis municipals -els mateixos que seguien de prop la família de Tetuan- també tenen cura de fer seguiment d'allò que es necessita per a l'escola de la canalla o dels tràmits burocràtics dels adults. Un abordatge, però, que és desigual a Catalunya. Especialment, quan es creua la frontera de la capital catalana. Fonts coneixedores de la realitat d'aquestes famílies expliquen a aquest diari que no és estrany trobar-se persones que viuen a poblacions com Montcada i Reixac, però que mantenen l'empadronament i el vincle amb els serveis barcelonins, per la diferència de recursos en l'atenció entre poblacions.
La cosa es complica amb la mobilitat. Sovint, les famílies no només han de conviure amb les característiques de l'infrahabitatge -com no tenir aigua, en el cas de la família d'en Vasile- sinó que la inseguretat es complica quan arriba el moment del desallotjament, ja el demani la propietat o el mateix consistori al·legant inseguretat. "Tenim famílies que aquest any han estat desallotjades tres o quatre vegades", revela la coordinadora tècnica de l'associació Amics del Moviment Quart Món Catalunya, Jéssica González. Una situació que, a més, xoca amb un debat de fons: "La paraula infrahabitatge juga en contra d'ells. Perquè s'entén que no se'n deriva cap mena de dret. I mentre tenim lleis que garanteixen que en un un pis es pot arribar a aturar un desnonament o es pot oferir lloguer social, aquí se'ls deixa totalment desemparats", lamenta González.
Amb tot, quan hi ha desplaçaments entre municipis s'intenta coordinar una resposta, sense un èxit aclaparador. "Coordinació sí que n'hi ha, però no trobem els mateixos serveis a tot arreu. Nosaltres facilitem tota la informació si marxen de Barcelona a un altre lloc, però la continuïtat en l'atenció ha de ser del municipi que els acull. I hi ha molta diversitat de recursos. L'empadronament sense domicili fix n'és un exemple d'aquesta desigualtat", clou Sonia Fuertes.
Així, mentre les administracions semblen tenir una diagnosi cada vegada més clara de la urgència de dades i serveis, les entitats no afluixen, especialment quan es recorden casos com el de la família de Tetuan. En aquest sentit la Taula del Tercer Sector reivindica que és perfectament vigent el comunicat que es va fer tot just un any enrere. "Una antiga oficina bancària, un edifici o una fàbrica abandonada, etc. no és un habitatge, però quan no tens cap altra alternativa, quina sortida tens? És el teu últim recurs", recordaven llavors, afegint que un de cada tres menors es troba en situació de pobresa. Ara, els deures no han canviat gens. Davant d'això, la comissionada d'Acció Social de l'Ajuntament de Barcelona apunta dues últimes pinzellades: la necessitat de posar recursos a les Meses d'Emergència d'habitatge -malgrat que molts migrants en queden fora- i canvis en la llei d'estrangeria estatal.