El general argentí Jorge Rafael Videla va arribar al poder el 24 de març de 1976 encapçalant un cop d’estat militar que va foragitar a la presidenta María Estela Martínez de Perón del seu càrrec i que va instaurar una dictadura militar que va dissoldre els partits polítics i que va perseguir amb duresa tots els moviments opositors. Quan Videla va accedir al poder i va convertir Argentina en un règim totalitari, el país feia temps que havia estat designat per la FIFA com seu de la Copa del món de futbol de 1978. En concret, la decisió havia estat presa en el trenta-cinquè congrés de la federació internacional que s’havia celebrat el 6 de juliol de 1966 a Londres, curiosament, pocs dies després que Argentina hagués patit un altre cop d’estat militar, el que el 28 de juny de 1966 van realitzar les forces armades i que va instaurar un règim dictatorial que es va estendre fins al 1973.
A la reunió londinenca, Argentina no tenia rival ja que Mèxic, que també s’havia postulat com a candidata, ja havia estat designada com a seu del Mundial de 1970. Aquesta circumstància, afegida a l’escassa sensibilitat de la FIFA en matèria de defensa de la democràcia i dels drets humans, va propiciar que Argentina, tot i la convulsa situació que vivia el país, fos designada sense problemes com a seu mundialista per l’any 1978. Amb aquests antecedents, no és d’estranyar que, pocs dies després del cop d’estat de Videla que havia situat una Junta Militar al poder, el màxim organisme futbolístic mundial no dubtés a confirmar Argentina com a seu de la Copa del món de 1978. La FIFA, novament, posava de manifest que la promoció de la democràcia no se situava entre les seves prioritats.
Jorge Videla i la Junta Militar que va fer el cop d'estat del 24 de març de 1976 Foto: @Memoria_Publica
Aquesta decisió va representar una oportunitat única pel nou govern que, com havia fet Mussolini el 1934 i com havia intentat fer Hitler el 1942, va veure en el Mundial una oportunitat única per blanquejar la seva dictadura tant a nivell intern com a escala internacional. En realitat, ni Videla, ni Mussolini, ni Hitler havien inventat res i es limitaven a reproduir allò que ja havien posat en pràctica els emperadors romans que, oferint "pa i circ" al seu poble, havien evitat sovint que aquest posés en qüestió les bases del seu poder.
La passió amb la que el futbol, convertit en una mena de "circ" romà contemporani, es vivia a Argentina va oferir a Videla un gran potencial cara a l’objectiu de legitimar la seva dictadura que ni ell ni la Junta Militar que encapçalava no van voler desaprofitar. L’esport rei, i més en concret la seva selecció nacional competint a nivell internacional per esdevenir campiona del món, era un generador d’adhesions entusiastes a les posicions del govern, i funcionava com un element de cohesió nacional i anul·lació de tota crítica, i es convertia en una perfecta cortina de fum per invisibilitzar la repressió que protagonitzava el règim.
Conscient d’aquestes potencialitats, Videla va crear, poc després del seu cop d’estat, l’Ente Autárquico Mundial ‘78 (EAM), una institució que substituïa l’organisme que fins aleshores s’havia encarregat dels preparatius de la Copa del món i que inicialment va estar presidit pel també general Omar Actis, que pocs dies després d’accedir al càrrec va morir assassinat en un atemptat que va ser inicialment atribuït als Montoneros, la guerrilla peronista que s’oposava a la dictadura, però que en realitat va ser obra de l’Armada argentina que pretenia així situar el militar Carlos Alberto Lacoste, que ocupava el càrrec de vicepresident de l’EAM, al capdavant d’aquesta institució. Finalment, però, qui va assumir aquesta funció va ser Antonio Luis Merlo, un altre militar de la confiança de Videla.
Al marge d’encomanar la direcció de l’organització mundialista a l’estament militar, la Junta de Videla va decidir contractar els serveis de l’empresa nord-americana Burson-Masteller, una de les principals companyies de relacions públiques i comunicació del planeta. Aquesta empresa, que va cobrar mig milió de dòlars de la dictadura militar, va posar en marxa una campanya que pretenia donar una bona imatge del règim argentí i cohesionar la seva població amb consignes com la popular «25 milliones de argentinos jugaremos el Mundial». Aquesta notable despesa publicitària s’afegia als centenars de milions de dòlars que el país s’havia gastat en el Mundial en un període on el poder adquisitiu dels treballadors argentins no parava de caure.
Cartell d’Amnistia Internacional denunciant el Mundial d’Argentina 1978 Foto: @SchultzLautaro
Més enllà dels dubtes ètics que hauria de generar, l’encàrrec rebut per Burson-Masteller era certament complicat. Donar una bona imatge d’Argentina a les portes del Mundial era tota una quimera, sobretot si tenim present que, l’abril de 1978, pocs mesos abans de l’inici de la competició, Amnistia Internacional havia denunciat que al país s’hi havien produït entre 8.000 i 10.000 assassinats, que hi havia 15.000 persones desaparegudes, que existien múltiples camps de concentració on es torturava els opositors a la dictadura i que alguns d’aquests camps estaven situats a tocar d’alguns dels estadis on s’havia de celebrar el Mundial. Una autèntica vergonya que l’organització humanitària va denunciar amb una campanya d’abast global que pretenia alertar el món del futbol sobre la complicitat amb la dictadura i les seves vulneracions dels drets humans que podia suposar la participació a Argentina 78.
Aquesta circumstància va propiciar el naixement del Comitè per a l’Organització del Boicot a Argentina 78 (COBA), una estructura que es va mostrar especialment activa a França i que pregonava el boicot al Mundial amb el qual Videla pretenia rentar la cara de la seva dictadura. Tot i les veus crítiques, que van arribar fins al Partit Laborista holandès, que va votar en favor del boicot del seu equip a la cita mundialista argentina, finalment cap selecció va decidir absentar-se de la Copa del món de 1978, sovint amb l’argument que anaven al Mundial, com va dir literalment el seleccionador francès Michel Hidalgo, «a jugar a futbol i no a fer política». Malgrat que Hidalgo pretengués negar-la, el vessant polític d’un Mundial com el d’Argentina 78 va quedar palesa des de la mateixa cerimònia inaugural de l’esdeveniment, que va comptar amb una intervenció de Videla.
Al llarg de tot el torneig, el règim militar va intentar oferir una imatge positiva a la comunitat internacional, que havia qüestionat amb duresa la seva legitimitat tot i no atrevir-se a arribar a l’extrem del boicot, al temps que, a nivell intern, aprofitava les peculiars circumstàncies que li proporcionava el Mundial per neutralitzar i reprimir la dissidència en un clima marcat pel silenci i per les crides a la cohesió nacional al voltant de la selecció.
Cartell català denunciant la repressió a l'Argentina que acollia el Mundial de 1978 Foto: CEDOC – UAB
El combinat argentí va respondre a les expectatives que el règim li havia dipositat aconseguint guanyar el Mundial després de derrotar els Països Baixos al Monumental de Buenos Aires (3-1) en una final elèctrica que es va decidir a la pròrroga i que es va disputar mentre a un quilòmetre escàs de l’estadi, a l’edifici de l’Escuela Mecánica de la Armada (ESMA), es continuava empresonant i torturant a opositors a la dictadura. La victòria de l’albiceleste no va estar, però, exempta de polèmica. El pas a la final, Argentina el va aconseguir després de derrotar el Perú per 6-0 en un partit en el que necessitava guanyar com a mínim per quatre gols de diferència per quedar en primer lloc de la lligueta de la segona fase que donava accés a l’anhelada final.
L’organització va programar el matx de manera que els argentins sabessin, abans del seu inici, quin resultat havien d’obtenir per classificar-se, una circumstància que va provocar una intensa polèmica. El Brasil, el gran damnificat per aquesta decisió, va insinuar que Ramón Quiroga, el porter de la selecció peruana, argentí de naixement i nacionalitzat peruà, havia estat comprat pel règim. Anys després de la disputa del partit, diversos mitjans van publicar que la dictadura argentina havia acordat el resultat amb representants del govern peruà a canvi de 50.000 tones de blat que van ser embarcades directament al port peruà d’El Callao entre juliol i agost de 1978, pocs dies després que, el 25 de juny, Argentina s’hagués proclamat campiona del món.
El dictador Jorge Videla lliurant la Copa del món als futbolistes de la selecció argentina Foto: @ElDanixx23
Sigui com sigui, la victòria de l’albicesleste va ser clarament instrumentalitzada pel règim militar que havia apostat de manera gairebé obsessiva per aquest èxit. Tot i no ser un argument racional, els dirigents militars no paraven de presentar-se com a víctimes d’una campanya internacional de falsedats que la victòria mundialista havia desballestat. Un bon exemple d’aquesta pràctica en són les declaracions del secretari d’Esports i Turisme de la Junta Militar, el general Arturo Barbieri, que després del triomf argentí a la Copa del món va afirmar sense ruboritzar-se: «Aquest torneig ha permès reflectir, davant de l’opinió pública mundial, l’autèntica imatge d’Argentina. Un país que guanya no pot tenir els mals que li han atribuït les versions tendencioses que tots coneixem». Una bona mostra de com el de 1978 va ser el Mundial de Videla i de la seva Junta Miliar que no cessava de vulnerar els drets humans. I el Mundial de la vergonya. Sobretot, el de la vergonya.