Ramon Besa: «El lector no sempre té raó»

Ramon Besa (Perafita, 1958) repeteix que pensa a jubilar-se. Hi insisteix perquè, potser, li serveix de cuirassa quan repassa els paranys en què s'ha enfangat la premsa, condicionat per la recerca d'un model de negoci en permanent redefinició, que impacta en la rutina dels professionals. Li costa veure com els diaris s'han entregat a examinar diàriament l'audiència, un vici que abans només s'atribuïa a les ràdios i les televisions, mentre rumien com fer subscriptors i crear comunitat. Lamenta que el periodista s'hagi allunyat del carrer i del mètode que servia per pescar notícies mentre, des de la sala de màquines dels mitjans, es decideixen les temàtiques que han d'interessar el lector, i es consulten rànquings i estadístiques. I es preocupa per la transformació accelerada de les redaccions, espais que s'han buidat fins a despersonalitzar-se, extirpades de les discussions que ajudaven a perfeccionar els continguts, i en què la fusió generacional cada cop resulta més complexa.



"Cada cop em sento més allunyat de tot això", reflexiona Besa quan busca raons per al "pas al costat" que medita, al diari i a la universitat. Diu que ja no aconsegueix seduir els estudiants com voldria, de la mateixa manera que sent més ampla la distància amb els nous engranatges dels mitjans, que s'assemblen poc al "taller de disciplina obrera" que feien funcionar els diaris en què es va formar. "Tinc l'adrenalina periodística, però ja no tinc l'esma", admet el periodista d'El País en aquesta conversa, segona entrega del cicle Converses, l'espai que posa en marxa Nació per disseccionar el món de la comunicació.

Més que pessimista, Besa és exigent. Detecta perills per al periodisme que va aprendre i sempre ha practicat, però continua bregant cada dia. Perquè estima l'ofici. Resisteix i s'enfanga en l'actualitat, i s'endinsa en els gèneres interpretatius -de lectura reposada- mentre intenta prendre perspectiva per auditar la professió. I, en la batalla diària, en què s'escapa dels marges del periodisme esportiu perquè també busca espai per als textos costumistes, reivindica els codis que ha mamat. Uns codis que també ha intentat transmetre a la facultat, on voldria veure que entre els nous periodistes es mantingués viu el plaer d'escriure i el gust de llegir, encara que l'entreteniment guanyi terreny a la informació.

Besa recomana tornar a les essències del periodisme. Temps i espai, dues coordenades no sempre presents en un món governat per les presses. "Nosaltres ja estàvem acostumats a anar ràpid. No sé per què es diu que ara anem tard", argumenta sobre la pressió que s'han autoimposat els diaris des de la irrupció de les xarxes socials. Obsessió per la rapidesa i també per agradar el lector, redefinit ja com a consumidor o client, fet que ha conduït a fer previsibles les capçaleres. "Els diaris han de sorprendre", afirma Besa per subratllar com poden ser de defectuosos els productes periodístics fets per donar la raó a qui els consumeix, un mal especialment visible durant el procés. "El lector, amb tots els meus respectes, no sempre té raó", conclou el cronista per fer una crida a sacsejar l'ofici. Com bon fill de pagès, Besa rondina, i es fa escoltar.