Borrell, Feijóo i dues evidències

La lluita sorda i mancada de qualsevol generositat entre independentistes per imposar el relat els complica construir res. Avui també són notícia els pressupostos catalans, pisos per a desnonats, i Borja de Riquer i Eudald Carbonell amb molt a dir

28 de novembre del 2022

Actualitzat a les 12:14h

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El cap de la diplomàcia de la UE i destacat militant socialista, Josep Borrell, va assegurar divendres al Cafè d'Idees de Gemma Nierga que el delicte de sedició no desapareixia malgrat que aquell mateix dia, de matinada en l'intent que passés desapercebut, el Congrés va començar a tramitar la reforma del codi penal que el derogarà. Segons ell, l'anacrònica sedició que no ha trobat parangó a Europa, "no desapareix i només se li canvia el nom". Es referia a la modificació, rebaixant les penes màximes però incrementant les mínimes i concretant-ne els supòsits, del delicte de desordres públics.

Les declaracions de la patum socialista, protagonista d'algunes de les andanades més contundents i feridores contra el sobiranisme i els seus líders en el moment àlgid del procés, van ser automàticament convertides en dogma pels independentistes més crítics amb l'acord entre ERC i el PSOE en el marc de la buscada desjudicialització. Les seves paraules anaven a benefici d'inventari i, per tant, els donaven tot el valor. Van córrer vídeos, els tuitaires més compromesos i ocurrents van fer festa major i dirigents de Junts i la CUP s'hi van sumar.

És una pauta que s'ha anat repetint. El mateix va passar amb declaracions similars a les de Borrell fetes per Patxi López o Salvador Illa o quan la vicepresidenta Nadia Calviño deia que ara sí que es podria extradir Puigdemont. Tant li feia que dijous passat, a Els Matins de TV3, el seu advocat Gonzalo Boye digués que no hi havia cap possibilitat que això passés per sedició. I el delicte de desordres no és entre els supòsits que permeten activar una euroordre. Sí que hi és el de malversació, que per ara no s'ha tocat, però que es podria revisar per deixar-ne fora els qui no han incorregut en lucre personal, com és el cas dels líders independentistes.

Però d'unionistes n'hi ha per tots els gustos. I si uns es valen de les declaracions de dirigents del PSOE descafeïnant el que han pactat amb ERC, aquests se serveixen del contrari. I també n'hi ha per donar i per vendre perquè, oblidant tota mesura i moderació, la dreta política i mediàtica està en flames. Santiago Abascal titllava de "traïdor" a Pedro Sánchez per derogar la sedició, i Alberto Núñez Feijóo assegurava que la "cessió" al partit de Junqueras és "una irresponsabilitat històrica" que es comprometia a corregir.

Els discursos dels líders de la dreta es veuen refermats pels barons més espanyolistes del PSOE, com Emiliano García Page o Javier Lambán, als qui costa distingir de qualsevol homònim del PP, que avisen el seu estimat líder dels pactes amb els independentistes. La premsa afí al PP tampoc queda curta: El Mundo titulava divendres que "La sedició entra en el compte enrere per abaratir el desafiament a l'Estat" i el poca-solta Federico Jiménez Losantos es referia a la "llei Junqueras" del "traïdor Sánchez" que feia del colpisme "un mèrit". Embolica que fa fort.

Darrere el soroll de les piulades, les declaracions de traç gruixut i l'oportunisme afloren dues evidències tossudes. La primera és que la lluita sorda, constant i mancada de qualsevol empatia i generositat entre els partits independentistes per imposar el seu relat els està complicant cada dia que passa una mica més poder presentar un projecte engrescador i vencedor al conjunt de la ciutadania. Així no construiran res.

I la segona és que el PSOE o fa camí -assumint cessions- amb les esquerres nacionals i els partits nacionalistes, o bé a finals de 2023 se'n va de pet a l'oposició. Amb Ciutadans en liquidació no té altre lloc on mirar que cap a les formacions que ara li permeten aprovar pressupostos i també cap a Junts, que té unes prevencions cap als socialistes a Madrid que ni expressa ni expressarà en l'àmbit municipal -i tal vegada- més enllà cap a ells a Catalunya. Les darreres preguntes de l'entrevista que publiquem a Alícia Romero, portaveu del PSC al Parlament, donen bones pistes de què pot passar després de les municipals.

El PSOE i Sánchez poden entregar-se als seus dirigents més porucs i als barons més espanyolistes, però no haurien d'oblidar que cada cop que la dreta els ha enviat a l'oposició tornar al govern ha requerit situacions extraordinàries: el 2004 va ser l'atemptat de l'11-M amb les mentides d'Aznar i el seu govern, i el 2018 el terrabastall del procés català i els escàndols de corrupció del PP. Els uns poden continuar dient-la ben grossa i els altres buscant-ne el rèdit partidista. A la llarga ningú hi guanyarà res.