Qatar o la catalanització del món

El mal s'està agradant. El feixisme, cada vegada més desenfadat -i enfadat a la vegada, ben curiós- va guanyant presència arreu del món. Les idees més lesives i mortals per la comunitat comencen a formar part del nostre dia a dia amb una certa normalitat. I el Mundial de Qatar està sent un bon aparador on mostrar tot aquest desastre amb encara més alegria.

 

No escric aquest article per repetir el que ja s'ha dit. A aquestes alçades és sobrer subratllar que la "tolerància" i el "respecte" reclamats per les autoritats qatarianes no tenen cap mena de sentit ni validesa davant la misogínia i la lgtbifòbia. Es faria pesat que jo vingués ara a recordar per enèsima vegada que el que proposen ells no és 'una altra manera de viure', sinó de no deixar viure. Escric aquest article perquè m'ha sorprès molt la manera com el món civilitzat està encarant aquesta amenaça generalitzada, aquesta nova capitulació amb capital a Doha.

 

Primer va ser Pantone, la coneguda empresa acolorida. Pantone va promocionar a les xarxes socials una bandera LGTBI "encoberta", una bandera blanca en què a cada franja s'hi podia llegir el codi del seu color Pantone corresponent. Una manera de lluir la bandera sense lluir-la, com quan aquella publicitat ferroviària convocava el poble a votar l'1-O sense convocar-lo.

 

I després van venir els alemanys, amb aquell gest de tapar-se la boca per condemnar la prohibició de Qatar i de la FIFA de lluir un braçalet en favor d'una cosa tan essencial com són els drets humans. Amb el gest de tapar-se la boca, els alemanys van aconseguir visibilitzar que, efectivament, els havien tapat la boca. Que el feixisme havia aconseguit el que volia, vaja.

 

Totes dues accions tenen quelcom en comú, i és la submissió creativa davant del mal. Al capdavall, tant Pantone com la selecció alemanya -juntament amb la resta d'empreses, institucions i particulars- estan acatant la voluntat fastigosa dels retrògrads, però teatralitzant la seva disconformitat, donant la volta a la maldat sense acabar de poder donar-li la volta d'una forma efectiva, plantejant alternatives que tenen aires de jugada mestra, però que no eviten que te'n llepis quatre igualment i que la propera carta que juguis hagi de ser del color que vulgui el qatarià.

 

Podríem afirmar, doncs, que estem assistint a una autèntica catalanització del món. Mig planeta -el que estima els drets humans- s'està tornant irremeiablement català, empassant-se els gripaus més tòxics amb la més creativa de les actituds. Ens estan estomacant, sí, però ens inventarem totes les performances que faci falta perquè no sembli que ens estomaquen. Recorrerem a la picaresca, a l'humor i al simbolisme per no deixar-ne passar ni una. I no en passarà ni una, efectivament, perquè aviat ja no en quedaran més per passar.

 

Som a les portes del 2023 i encara no hem aconseguit saber del cert si Colom, Cervantes o tants altres personatges històrics foren catalans. El que sí que sabem és que avui mig món catalaneja d'una manera evident i palpable, perdent totes les batalles i apel·lant a totes les victòries. Hauríem d'estar-ne terriblement orgullosos. Catalunya és avui el far global, l'estel d'Occident que marca el camí cap a la victòria simbòlica final.