26
de novembre
del
2022
Actualitzat
el
28
de novembre
a les
8:17h
Aquesta està sent una tardor llarga per a Alberto Núñez Feijóo. En només set mesos, el líder del PP ha passat de ser entronitzat pel seu partit a veure com la seva estratègia d'oposició dura topa una vegada i una altra contra un rocós Pedro Sánchez. A més a més, Feijóo ja no pot dir que el líder socialista defuig debatre amb ell. Dimarts, tots dos van protagonitzar el seu tercer debat al Senat, que per la majoria d'analistes va ser una tercera victòria per a Sánchez. El president espanyol ha trobat la línia d'atac contra el cap de la dreta i aquest encara no ha sabut ferir Sánchez, que fins i tot li va preguntar si havia deixat la seva moderació a objectes perduts.
A punt d'acabar l'any, i soroll mediàtic a banda, l'escenari presenta un Sánchez resistent, amb èxits considerables i un final de legislatura encarrilat després d'aprovar els pressupostos per tercer any consecutiu i amb la majoria de la investidura confirmada. Al davant, un cap de l'oposició que va començar dient que no havia vingut a "insultar el president del govern", desdibuixat incapaç fins ara de consolidar un discurs propi sense sentir-se condicionat contínuament per un Vox molt excitat.
1. Presoner de les guerres culturals
Des de l'elecció de Feijóo, a Génova es va insistir en què el gruix del missatge del PP se centraria en les propostes econòmiques per superar la crisi. Però això no ha estat així, tret d'un primer moment i del to cordial de la primera trobada amb Sánchez a la Moncloa. Només cal recordar que la intervenció inicial del PP en el debat de política general, feta per Cuca Gamarra, va començar amb la petició d'un minut de silenci per a Miguel Ángel Blanco. Ara creuen haver trobat en la revisió de penes arran de la llei del "només sí és sí" una altra escletxa per on esquerdar el bloc progressista.
Els grans temes ideològics de la dreta espanyola han dominat el discurs del PP en aquests mesos, amb un especial èmfasi en la denúncia de la política de pactes, apuntant a la "il·legitimitat" de l'executiu pels acords amb Bildu i amb ERC. Els missatges sobre la inflació i la política fiscal s'han vist superats per les referències contra el sobiranisme, inclosos els atacs a l'escola catalana que provenien de l'etapa de Pablo Casado. La derogació de la sedició ha estat convertida en el gran cavall de batalla del PP de Feijóo, que ha arribat a reclamar al PSOE que triï "entre Sánchez i Espanya".
2. Mirant de reüll Vox
La darrera trifulga al Congrés, amb l'atac de la diputada de Vox Carla Toscano a la ministra d'Igualtat, Irene Montero, ha estat una altra oportunitat perduda perquè el PP escenifiqués un estil diferent. Després que Toscano etzibés a Montero que la ministra l'únic que havia estudiat era "el cos de Pablo Iglesias", la secretària general del PP, Cuca Gamarra, va fer un tènue comentari de rebuig, apel·lant al "respecte". Dijous al vespre, mentre els diputats de Vox cridaven i interrompien des dels seus escons enmig del debat sobre sedició, la plana major del grup popular romania impertorbable, sense ni un sol gest de reprovació. Gamarra consultava les seves notes, del tot aliena.
Feijóo i el seu estat major (Elías Bendodo i Esteban González Pons) es troben atrapats en una posició complicada respecte a Vox. Han optat per una estratègia molt conservadora: no s'atreveixen a dibuixar una línia pròpia del tot independent al que facin els de Santiago Abascal per por a perdre suports de la dreta extrema i, alhora, assagen un to moderat per foradar el sòl socialista, però que mai apareix amb claredat.
3. El moment decisiu: la reculada en el poder judicial
Quan va deixar Feijóo la moderació a objectes perduts? Quasi tots els observadors assenyalen que el moment determinant va ser quan el polític conservador es va fer enrere en la renovació del poder judicial, que ja estava feta. Era la prova de foc. Una esmena a la totalitat a la línia seguida pel PP en els darrers anys. Hauria consolidat un perfil propi de Feijóo, que d'aquesta manera hauria pogut mostrar imatge d'estadista i de conservador institucional. Les ziga-zagues d'aquells dies han afeblit un Feijóo que va delatar por davant la dreta radical.
4. Lligat a Ayuso
Que Isabel Díaz Ayuso ha guanyat posicions des del congrés de Sevilla és un fet. De fet, va ser la presidenta madrilenya una de les que va jugar més a fons per decantar Génova en contra de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). El bloc mediàtic de la dreta madrilenya no amaga el seu triomf. Aquest divendres, un mitjà fins i tot assegurava que "Feijóo va entendre el que Casado mai va comprendre, que necessita Ayuso". El cert és que en l'agenda del president del PP hi ha molts actes conjunts amb Ayuso per a les properes setmanes, el primer aquest dissabte. I amb les eleccions municipals i regionals de la primavera, Feijóo ha decidit lligar la seva sort a la presidenta. Si Ayuso guanya, el condicionarà encara més. Si perdés, Feijóo es veuria més afeblit.
5. Ni Aznar ni Rajoy
Aquests set mesos de direcció han difuminat Feijóo. El líder del PP encara ha mostrar qui és realment. De moment, la seva figura resisteix malament la dels seus antecessors en el lideratge conservador. No té la duresa de José María Aznar, però tampoc la seva seguretat. Com ha escrit Oriol March, "la seva retòrica conté la cadència de Mariano Rajoy però sense el talent per la declamació".
Gallec com ell, Feijóo no sembla tenir la mateixa reserva de fredor i cinisme que Rajoy, i és possible que tampoc tingui tanta paciència. Perquè Feijóo ha arribat amb moltes expectatives i això costa de gestionar si l'espera del poder s'allarga. Ara ja sap que Sánchez pot durar fins al final de la legislatura i que jugarà a fons la carta internacional. També en el front exterior Feijóo ha fallat a l'intentar presentar un Sánchez desprestigiat fora. El darrer semestre del 2023, presidirà la UE. Divendres, el líder del PSOE va ser elegit president de la Internacional Socialista.
A punt d'acabar l'any, i soroll mediàtic a banda, l'escenari presenta un Sánchez resistent, amb èxits considerables i un final de legislatura encarrilat després d'aprovar els pressupostos per tercer any consecutiu i amb la majoria de la investidura confirmada. Al davant, un cap de l'oposició que va començar dient que no havia vingut a "insultar el president del govern", desdibuixat incapaç fins ara de consolidar un discurs propi sense sentir-se condicionat contínuament per un Vox molt excitat.
1. Presoner de les guerres culturals
Des de l'elecció de Feijóo, a Génova es va insistir en què el gruix del missatge del PP se centraria en les propostes econòmiques per superar la crisi. Però això no ha estat així, tret d'un primer moment i del to cordial de la primera trobada amb Sánchez a la Moncloa. Només cal recordar que la intervenció inicial del PP en el debat de política general, feta per Cuca Gamarra, va començar amb la petició d'un minut de silenci per a Miguel Ángel Blanco. Ara creuen haver trobat en la revisió de penes arran de la llei del "només sí és sí" una altra escletxa per on esquerdar el bloc progressista.
Els grans temes ideològics de la dreta espanyola han dominat el discurs del PP en aquests mesos, amb un especial èmfasi en la denúncia de la política de pactes, apuntant a la "il·legitimitat" de l'executiu pels acords amb Bildu i amb ERC. Els missatges sobre la inflació i la política fiscal s'han vist superats per les referències contra el sobiranisme, inclosos els atacs a l'escola catalana que provenien de l'etapa de Pablo Casado. La derogació de la sedició ha estat convertida en el gran cavall de batalla del PP de Feijóo, que ha arribat a reclamar al PSOE que triï "entre Sánchez i Espanya".
2. Mirant de reüll Vox
La darrera trifulga al Congrés, amb l'atac de la diputada de Vox Carla Toscano a la ministra d'Igualtat, Irene Montero, ha estat una altra oportunitat perduda perquè el PP escenifiqués un estil diferent. Després que Toscano etzibés a Montero que la ministra l'únic que havia estudiat era "el cos de Pablo Iglesias", la secretària general del PP, Cuca Gamarra, va fer un tènue comentari de rebuig, apel·lant al "respecte". Dijous al vespre, mentre els diputats de Vox cridaven i interrompien des dels seus escons enmig del debat sobre sedició, la plana major del grup popular romania impertorbable, sense ni un sol gest de reprovació. Gamarra consultava les seves notes, del tot aliena.
Feijóo i el seu estat major (Elías Bendodo i Esteban González Pons) es troben atrapats en una posició complicada respecte a Vox. Han optat per una estratègia molt conservadora: no s'atreveixen a dibuixar una línia pròpia del tot independent al que facin els de Santiago Abascal per por a perdre suports de la dreta extrema i, alhora, assagen un to moderat per foradar el sòl socialista, però que mai apareix amb claredat.
3. El moment decisiu: la reculada en el poder judicial
Quan va deixar Feijóo la moderació a objectes perduts? Quasi tots els observadors assenyalen que el moment determinant va ser quan el polític conservador es va fer enrere en la renovació del poder judicial, que ja estava feta. Era la prova de foc. Una esmena a la totalitat a la línia seguida pel PP en els darrers anys. Hauria consolidat un perfil propi de Feijóo, que d'aquesta manera hauria pogut mostrar imatge d'estadista i de conservador institucional. Les ziga-zagues d'aquells dies han afeblit un Feijóo que va delatar por davant la dreta radical.
4. Lligat a Ayuso
Que Isabel Díaz Ayuso ha guanyat posicions des del congrés de Sevilla és un fet. De fet, va ser la presidenta madrilenya una de les que va jugar més a fons per decantar Génova en contra de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). El bloc mediàtic de la dreta madrilenya no amaga el seu triomf. Aquest divendres, un mitjà fins i tot assegurava que "Feijóo va entendre el que Casado mai va comprendre, que necessita Ayuso". El cert és que en l'agenda del president del PP hi ha molts actes conjunts amb Ayuso per a les properes setmanes, el primer aquest dissabte. I amb les eleccions municipals i regionals de la primavera, Feijóo ha decidit lligar la seva sort a la presidenta. Si Ayuso guanya, el condicionarà encara més. Si perdés, Feijóo es veuria més afeblit.
5. Ni Aznar ni Rajoy
Aquests set mesos de direcció han difuminat Feijóo. El líder del PP encara ha mostrar qui és realment. De moment, la seva figura resisteix malament la dels seus antecessors en el lideratge conservador. No té la duresa de José María Aznar, però tampoc la seva seguretat. Com ha escrit Oriol March, "la seva retòrica conté la cadència de Mariano Rajoy però sense el talent per la declamació".
Gallec com ell, Feijóo no sembla tenir la mateixa reserva de fredor i cinisme que Rajoy, i és possible que tampoc tingui tanta paciència. Perquè Feijóo ha arribat amb moltes expectatives i això costa de gestionar si l'espera del poder s'allarga. Ara ja sap que Sánchez pot durar fins al final de la legislatura i que jugarà a fons la carta internacional. També en el front exterior Feijóo ha fallat a l'intentar presentar un Sánchez desprestigiat fora. El darrer semestre del 2023, presidirà la UE. Divendres, el líder del PSOE va ser elegit president de la Internacional Socialista.