27
de novembre
del
2022
Actualitzat
el
28
de novembre
a les
10:42h
La justícia està sent molt qüestionades pel feminisme arran de diverses sentències polèmiques de casos de violència masclista i, més darrerament, per les revisions de condemnes a causa de la seva interpretació de la llei del només sí és sí. Ara bé, són tots els magistrats masclistes? Què provoca que les decisions que prenguin siguin més o menys garantistes per a les dones? Un estudi recent amb dades posa la lupa sobre la concessió d'ordres de protecció a víctimes de violència masclista i conclou que aquells jutjats de guàrdia que n'atorguen menys són homes, amb poca experiència professional i amb molta càrrega de treball.
En tots cas, els autors de l'article acadèmic, Joan-Josep Vallbé i Carmen Ramírez-Folch, del departament de ciència política de la UB, assenyalen que, malgrat la intuïció inicial i altres anàlisis prèvies, el gènere del jutge no és un element especialment rellevant a l'hora de prendre aquestes decisions. Almenys no per si sol. El percentatge d'ordres de protecció dictades per les magistrades respecte les peticions totals rebudes no és especialment més elevat que el dels seus companys homes. I la significativitat estadística d'aquesta diferència és limitada. Per copsar-hi comportaments diferents, caldria tenir en compte també altres elements.
Per fer-ho, Vallbé i Ramírez-Folch van aconseguir informació de quasi 45.000 respostes a peticions de protecció de dones víctimes de violència masclista per part de més de 1.000 jutjats de guàrdia de l'Estat, entre 2010 i 2018. Unes dades que van creuar amb les característiques dels magistrats que van prendre aquelles decisions. I per separat, més que el gènere, se'n van adonar que fins i tot semblava més determinant la càrrega de treball del jutjat en si, ja que, com més casos tenia pendents de resoldre, menys possibilitats observaven que es concedís l'ordre de protecció, amb una evolució clara.
El fet que l'estudi es fixi en els jutjats de guàrdia, aquells que prenen les decisions urgents quan el jutjat ordinari està tancat, no és banal, ja que els casos van a parar a un o altre en funció d'aquell que estigui obert, motiu pel qual un advocat no pot triar aquell que afavoreixi més a la seva clienta, per uns antecedents que podrien ser més atents amb les víctimes de violència masclista. El repartiment dels casos, per tant, és aleatori i això evita biaixos en els resultats de l'estudi.
Anar més enllà del gènere del magistrat, a més, permet resoldre un dubte clau: si les dones jutge són teòricament més garantistes amb les dones víctimes del masclisme, com és que el percentatge d'ordres de protecció ha caigut més de cinc punts els darrers anys, mentre el percentatge de magistrades anava pujant? Per força, hi ha d'haver altres elements que influeixen en les decisions. I com és que un d'aquests, la càrrega de treball, redueix la possibilitat d'atorgar una ordre de protecció? Els autors assenyalen que "l'activitat judicial augmenta els costos de la informació associada a les decisions judicials sobre els casos de violència de gènere". És a dir, que prendre una decisió d'aquest tipus requereix estudiar bé el cas i, quan no es pot fer, la víctima té més possibilitats de quedar desemparada.
Ara bé, l'efecte de la càrrega de treball no és homogènia en tots els magistrats. En el cas de les jutgesses amb més carrera professional, el fet de tenir més feina pendent no les limita tant a l'hora de dictar ordres de protecció. Els autors de l'estudi apunten que això es pot deure a que l'experiència els redueix la incertesa davant d'aquests casos, capacitant-les per concedir-ne més en detectar més ràpid les dones que les mereixen. En els homes, en canvi, els anys a la professió no modera l'efecte, sinó que especialment en aquells més experimentats la ràtio d'ordres admeses cau a mesura que augmenta la càrrega laboral. Així es pot comprovar al següent gràfic, on es constata, en jutjats amb 5, 15 i 35 casos pendents, quin percentatge de concessió hi ha en magistrats homes i dones, en funció del període que porten en exercici.
Amb aquestes contundents dades a la mà, Vallbé i Ramírez-Folch assenyalen que, fins i tot en tribunals ordinaris, menys assenyalats per la politització que aquells de nivell superior com el Suprem, el seu comportament "es pot modelar per mecanismes basats en la identitat fins al punt de produir decisions desiguals". I com que aquestes decisions "tenen conseqüències crítiques en la vida quotidiana de milions de dones a Espanya, poden tenir un impacte en la legitimitat i la imparcialitat generals del sistema de justícia". De fet, Vallbé ja va evidenciar en un altre estudi analític que els magistrats de dretes tenien més possibilitats de tancar un migrant a un CIE, posant de manifest que els jutges no són simples aplicadors imparcials de la justícia, com alguns estaments intenten defensar.
Diferències clares entre territoris
I en aquest sentit, les víctimes catalanes estan especialment desemparades. Malgrat que els jutjats de guàrdia de l'Estat van atorgar, de mitjana, un 76,6% de les ordres de protecció sol·licitades per víctimes de violència masclista, durant el 2021, Catalunya va ser el territori on se'n van concedir menys, només un 58,3% de les demanades. Una situació que fa anys que es repeteix. I en el cas de partits judicials concrets, el de la Bisbal d'Empordà només va prendre mesures de protecció en un 16,1% dels casos, el de Girona ho va fer sols en un 22% i el de Granollers en el 27,2%. El de Barcelona no queda massa millor, amb un 38,5% d'ordres de protecció. Unes xifres baixíssimes agreujades pel col·lapse de la justícia, un mal funcionament d'un servei públic fonamental que, de nou, paguen més car les dones.
En tots cas, els autors de l'article acadèmic, Joan-Josep Vallbé i Carmen Ramírez-Folch, del departament de ciència política de la UB, assenyalen que, malgrat la intuïció inicial i altres anàlisis prèvies, el gènere del jutge no és un element especialment rellevant a l'hora de prendre aquestes decisions. Almenys no per si sol. El percentatge d'ordres de protecció dictades per les magistrades respecte les peticions totals rebudes no és especialment més elevat que el dels seus companys homes. I la significativitat estadística d'aquesta diferència és limitada. Per copsar-hi comportaments diferents, caldria tenir en compte també altres elements.
Per fer-ho, Vallbé i Ramírez-Folch van aconseguir informació de quasi 45.000 respostes a peticions de protecció de dones víctimes de violència masclista per part de més de 1.000 jutjats de guàrdia de l'Estat, entre 2010 i 2018. Unes dades que van creuar amb les característiques dels magistrats que van prendre aquelles decisions. I per separat, més que el gènere, se'n van adonar que fins i tot semblava més determinant la càrrega de treball del jutjat en si, ja que, com més casos tenia pendents de resoldre, menys possibilitats observaven que es concedís l'ordre de protecció, amb una evolució clara.
Evolució del percentatge d'ordres de protecció concedides, en funció de la càrrega de treball de cada jutjat.
El fet que l'estudi es fixi en els jutjats de guàrdia, aquells que prenen les decisions urgents quan el jutjat ordinari està tancat, no és banal, ja que els casos van a parar a un o altre en funció d'aquell que estigui obert, motiu pel qual un advocat no pot triar aquell que afavoreixi més a la seva clienta, per uns antecedents que podrien ser més atents amb les víctimes de violència masclista. El repartiment dels casos, per tant, és aleatori i això evita biaixos en els resultats de l'estudi.
Anar més enllà del gènere del magistrat, a més, permet resoldre un dubte clau: si les dones jutge són teòricament més garantistes amb les dones víctimes del masclisme, com és que el percentatge d'ordres de protecció ha caigut més de cinc punts els darrers anys, mentre el percentatge de magistrades anava pujant? Per força, hi ha d'haver altres elements que influeixen en les decisions. I com és que un d'aquests, la càrrega de treball, redueix la possibilitat d'atorgar una ordre de protecció? Els autors assenyalen que "l'activitat judicial augmenta els costos de la informació associada a les decisions judicials sobre els casos de violència de gènere". És a dir, que prendre una decisió d'aquest tipus requereix estudiar bé el cas i, quan no es pot fer, la víctima té més possibilitats de quedar desemparada.
Ara bé, l'efecte de la càrrega de treball no és homogènia en tots els magistrats. En el cas de les jutgesses amb més carrera professional, el fet de tenir més feina pendent no les limita tant a l'hora de dictar ordres de protecció. Els autors de l'estudi apunten que això es pot deure a que l'experiència els redueix la incertesa davant d'aquests casos, capacitant-les per concedir-ne més en detectar més ràpid les dones que les mereixen. En els homes, en canvi, els anys a la professió no modera l'efecte, sinó que especialment en aquells més experimentats la ràtio d'ordres admeses cau a mesura que augmenta la càrrega laboral. Així es pot comprovar al següent gràfic, on es constata, en jutjats amb 5, 15 i 35 casos pendents, quin percentatge de concessió hi ha en magistrats homes i dones, en funció del període que porten en exercici.
Evolució del percentatge d'ordres de protecció concedides, en funció de la càrrega de treball, el gènere i l'experiència de cada magistrat.
Amb aquestes contundents dades a la mà, Vallbé i Ramírez-Folch assenyalen que, fins i tot en tribunals ordinaris, menys assenyalats per la politització que aquells de nivell superior com el Suprem, el seu comportament "es pot modelar per mecanismes basats en la identitat fins al punt de produir decisions desiguals". I com que aquestes decisions "tenen conseqüències crítiques en la vida quotidiana de milions de dones a Espanya, poden tenir un impacte en la legitimitat i la imparcialitat generals del sistema de justícia". De fet, Vallbé ja va evidenciar en un altre estudi analític que els magistrats de dretes tenien més possibilitats de tancar un migrant a un CIE, posant de manifest que els jutges no són simples aplicadors imparcials de la justícia, com alguns estaments intenten defensar.
Diferències clares entre territoris
I en aquest sentit, les víctimes catalanes estan especialment desemparades. Malgrat que els jutjats de guàrdia de l'Estat van atorgar, de mitjana, un 76,6% de les ordres de protecció sol·licitades per víctimes de violència masclista, durant el 2021, Catalunya va ser el territori on se'n van concedir menys, només un 58,3% de les demanades. Una situació que fa anys que es repeteix. I en el cas de partits judicials concrets, el de la Bisbal d'Empordà només va prendre mesures de protecció en un 16,1% dels casos, el de Girona ho va fer sols en un 22% i el de Granollers en el 27,2%. El de Barcelona no queda massa millor, amb un 38,5% d'ordres de protecció. Unes xifres baixíssimes agreujades pel col·lapse de la justícia, un mal funcionament d'un servei públic fonamental que, de nou, paguen més car les dones.