1 de 10
Anàlisi

El que amaga l'eructe de Vox

Els insults a Irene Montero, pensats també per degradar les institucions, tornen a situar la ultradreta en el focus; el partit d'Abascal es nega a ser un actor perifèric en la cursa de Feijóo per desbancar Sánchez

El líder de Vox, Santiago Abascal, aquesta setmana al Congrés. | Europa Press
per Joan Serra Carné, Barcelona, Catalunya | 27 de novembre de 2022 a les 08:25 |
"El resultat de Vox a Espanya generarà una onada expansiva a Europa". La frase és de Steve Bannon, la matèria grisa que va conduir Donald Trump a la Casa Blanca, i va pronunciar-la el 25 de març del 2019 en una entrevista al diari El País. A Espanya, es cuinava l'impacte de la ultradreta en el debat parlamentari. Les eleccions del 10 de novembre d'aquell any van disparar Vox fins als 52 diputats. Bannon tenia raó quan deia que l'ascens del partit de Santiago Abascal agitaria el tauler espanyol, per bé que els pronòstics sobre l'expansió europea del discurs ultra es produirien en diferit. El triomf de Giorgia Meloni a Itàlia ha hagut d'esperar més temps. Vox, però, continua sent actor de distorsió en el debat polític just tres anys després d'aquella cita electoral que va afermar Pedro Sánchez a la Moncloa.

Els d'Abascal ho han demostrat aquesta setmana al Congrés, on han perseguit el protagonisme per la via l'eructe, amb la intenció de captar l'atenció dels focus i situar en segon terme l'aprovació del tercer projecte de pressupostos de la legislatura a l'Estat, que concedeix a Sánchez fuel per afrontar la recta final del mandat. Els comptes s'han validat amb una majoria sòlida, però els titulars s'han centrat en la degradació de la contesa a les Corts, que la presidència de la cambra no va saber arbitrar. Quan la diputada Carla Toscano va recórrer al masclisme ranci per limitar els mèrits polítics d'Irene Montero a la relació sentimental amb Pablo Iglesias, Vox va convertir la ministra d'Igualtat en víctima -just quan els seus adversaris furgaven en l'erosió en la llei del "només sí és sí"-, però va aconseguir tornar a l'aparador. Era tot el que perseguia l'insult, escopit contra una rival arquetípica de l'extrema dreta.


Perquè l'objectiu últim de la ultradreta és sostenir la crispació en la maniobra per desprestigiar les institucions. Els parlaments afeblits són terreny adobat per al progrés dels populismes, que busquen el poder per la via de la notorietat i no pel sender de les solucions. Al PP, que tant ha flirtejat amb Vox, li interessa més desgastar Montero per altres flancs, encara que també hagi trepitjat la línia de la desqualificació barata. Ho demostra el fet que, en els set mítings que pronunciarà abans que acabi l'any, Alberto Núñez Feijóo aparcarà l'economia per centrar-se en la crítica a la llei del "només sí és" -una norma amb escletxes que el govern espanyol encara no ha taponat- i la reforma del codi penal, amb la derogació de la sedició com a bandera per erosionar Sánchez. Catalunya sempre present, com en l'acte d'aquest dissabte a Madrid amb Isabel Díaz Ayuso.

Vox ha passat una etapa de fosa en negre que intenta capgirar. Va coincidir amb la victòria per majoria absoluta de Juan Moreno Bonilla a Andalusia i l'arribada de Feijóo a la presidència del PP. Els populars van rebre atenció mediàtica i van fixar rumb, orientat a desallotjar els socialistes de la Moncloa. Per recuperar el poder, però, necessitaran el suport de Vox i que el seu líder no flaquegi. De moment, Sánchez resisteix el duel amb Feijóo, resilient com és, mentre el partit d'Abascal es nega a ser un actor perifèric. Si cal, amb un vocabulari que remet a la bel·ligerància del franquisme.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació