Anàlisi
El que amaga l'eructe de Vox
Els insults a Irene Montero, pensats també per degradar les institucions, tornen a situar la ultradreta en el focus; el partit d'Abascal es nega a ser un actor perifèric en la cursa de Feijóo per desbancar Sánchez
El líder de Vox, Santiago Abascal, aquesta setmana al Congrés. | Europa Press
"El resultat de Vox a Espanya generarà una onada expansiva a Europa". La frase és de Steve Bannon, la matèria grisa que va conduir Donald Trump a la Casa Blanca, i va pronunciar-la el 25 de març del 2019 en una entrevista al diari El País. A Espanya, es cuinava l'impacte de la ultradreta en el debat parlamentari. Les eleccions del 10 de novembre d'aquell any van disparar Vox fins als 52 diputats. Bannon tenia raó quan deia que l'ascens del partit de Santiago Abascal agitaria el tauler espanyol, per bé que els pronòstics sobre l'expansió europea del discurs ultra es produirien en diferit. El triomf de Giorgia Meloni a Itàlia ha hagut d'esperar més temps. Vox, però, continua sent actor de distorsió en el debat polític just tres anys després d'aquella cita electoral que va afermar Pedro Sánchez a la Moncloa.
Els d'Abascal ho han demostrat aquesta setmana al Congrés, on han perseguit el protagonisme per la via l'eructe, amb la intenció de captar l'atenció dels focus i situar en segon terme l'aprovació del tercer projecte de pressupostos de la legislatura a l'Estat, que concedeix a Sánchez fuel per afrontar la recta final del mandat. Els comptes s'han validat amb una majoria sòlida, però els titulars s'han centrat en la degradació de la contesa a les Corts, que la presidència de la cambra no va saber arbitrar. Quan la diputada Carla Toscano va recórrer al masclisme ranci per limitar els mèrits polítics d'Irene Montero a la relació sentimental amb Pablo Iglesias, Vox va convertir la ministra d'Igualtat en víctima -just quan els seus adversaris furgaven en l'erosió en la llei del "només sí és sí"-, però va aconseguir tornar a l'aparador. Era tot el que perseguia l'insult, escopit contra una rival arquetípica de l'extrema dreta.
Perquè l'objectiu últim de la ultradreta és sostenir la crispació en la maniobra per desprestigiar les institucions. Els parlaments afeblits són terreny adobat per al progrés dels populismes, que busquen el poder per la via de la notorietat i no pel sender de les solucions. Al PP, que tant ha flirtejat amb Vox, li interessa més desgastar Montero per altres flancs, encara que també hagi trepitjat la línia de la desqualificació barata. Ho demostra el fet que, en els set mítings que pronunciarà abans que acabi l'any, Alberto Núñez Feijóo aparcarà l'economia per centrar-se en la crítica a la llei del "només sí és" -una norma amb escletxes que el govern espanyol encara no ha taponat- i la reforma del codi penal, amb la derogació de la sedició com a bandera per erosionar Sánchez. Catalunya sempre present, com en l'acte d'aquest dissabte a Madrid amb Isabel Díaz Ayuso.
Vox ha passat una etapa de fosa en negre que intenta capgirar. Va coincidir amb la victòria per majoria absoluta de Juan Moreno Bonilla a Andalusia i l'arribada de Feijóo a la presidència del PP. Els populars van rebre atenció mediàtica i van fixar rumb, orientat a desallotjar els socialistes de la Moncloa. Per recuperar el poder, però, necessitaran el suport de Vox i que el seu líder no flaquegi. De moment, Sánchez resisteix el duel amb Feijóo, resilient com és, mentre el partit d'Abascal es nega a ser un actor perifèric. Si cal, amb un vocabulari que remet a la bel·ligerància del franquisme.
Els d'Abascal ho han demostrat aquesta setmana al Congrés, on han perseguit el protagonisme per la via l'eructe, amb la intenció de captar l'atenció dels focus i situar en segon terme l'aprovació del tercer projecte de pressupostos de la legislatura a l'Estat, que concedeix a Sánchez fuel per afrontar la recta final del mandat. Els comptes s'han validat amb una majoria sòlida, però els titulars s'han centrat en la degradació de la contesa a les Corts, que la presidència de la cambra no va saber arbitrar. Quan la diputada Carla Toscano va recórrer al masclisme ranci per limitar els mèrits polítics d'Irene Montero a la relació sentimental amb Pablo Iglesias, Vox va convertir la ministra d'Igualtat en víctima -just quan els seus adversaris furgaven en l'erosió en la llei del "només sí és sí"-, però va aconseguir tornar a l'aparador. Era tot el que perseguia l'insult, escopit contra una rival arquetípica de l'extrema dreta.
Perquè l'objectiu últim de la ultradreta és sostenir la crispació en la maniobra per desprestigiar les institucions. Els parlaments afeblits són terreny adobat per al progrés dels populismes, que busquen el poder per la via de la notorietat i no pel sender de les solucions. Al PP, que tant ha flirtejat amb Vox, li interessa més desgastar Montero per altres flancs, encara que també hagi trepitjat la línia de la desqualificació barata. Ho demostra el fet que, en els set mítings que pronunciarà abans que acabi l'any, Alberto Núñez Feijóo aparcarà l'economia per centrar-se en la crítica a la llei del "només sí és" -una norma amb escletxes que el govern espanyol encara no ha taponat- i la reforma del codi penal, amb la derogació de la sedició com a bandera per erosionar Sánchez. Catalunya sempre present, com en l'acte d'aquest dissabte a Madrid amb Isabel Díaz Ayuso.
Vox ha passat una etapa de fosa en negre que intenta capgirar. Va coincidir amb la victòria per majoria absoluta de Juan Moreno Bonilla a Andalusia i l'arribada de Feijóo a la presidència del PP. Els populars van rebre atenció mediàtica i van fixar rumb, orientat a desallotjar els socialistes de la Moncloa. Per recuperar el poder, però, necessitaran el suport de Vox i que el seu líder no flaquegi. De moment, Sánchez resisteix el duel amb Feijóo, resilient com és, mentre el partit d'Abascal es nega a ser un actor perifèric. Si cal, amb un vocabulari que remet a la bel·ligerància del franquisme.
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Arxivat a:
Imperdibles, Anàlisis, Política, Carla Toscano, Alberto Núñez Feijóo, Pedro Sánchez, Santoago Abascal, Irene Montero, PP, Vox Ara a portada
El més llegit
Vox es un partido fascista, franquista, xenófobo y homófobo.....Hay que ser muy paleto para votar a esta gentuza...... Imbéciles como estos tendrían que estar en la cárcel en vez de nuestros PRESOS POLÍTICOS.....Y, por supuesto, Franco fue un hombre bondadoso y gran dirigente que protagonizó la historia más épica de Spañistán. Es decir, los judíos no fueron asesinados en las cámaras, Nuremberg fue una farsa, Gernika fue un timo y Franco fue un libertador, y todo sumado, viva el cabeza de lista al Congreso por Albacete, por obra y gracia de los tipos de la reconquista. Por supuesto, tan notable ilustrado no se queda en el Franco bueno, los nazis amables, los judíos no asesinados y los británicos timadores, porque también tiene para el manual completo de la extrema derecha: ilegalización de los partidos comunistas, aniquilación completa de las políticas de género, homofobia rampante, antifeminismo furioso y la convicción de que Occidente se va al traste por culpa de los gais, las feministas, la anticoncepción y el divorcio. Todo sumado, una perla que da la medida de la maldad que ha significado el blanqueo y la normalización de Vox que han hecho los del PP y Ciudadanos, rompiendo el cordón sanitario de los partidos europeos para con la extrema derecha. Si un negacionista homófobo y ultra llega al Congreso no será culpa de Vox, será culpa de quienes le han dado la mano, le han puesto el púlpito y lo han bendecido. La mano que mece la cuna... A la m. con la Injusticia española prevaricadora anclada en la época de Franco, títere de los fascistas y corruptos, vergüenza de Europa y sus "valientes" esbirros aporreadores de viejecitas y gente indefensa. Si me pegan, me divorcio..... Catalunya is not Spain !!*!!