Borja de Riquer: «Els dirigents espanyols més oberts encara estan en la 'conllevancia'»

La conversa amb l'historiador Borja de Riquer es fa pocs dies abans del 30 de novembre,  quan fa cent anys que el rei Alfons XIII va oferir al líder de la dreta catalanista, Francesc Cambó, presidir el govern espanyol a canvi d'abjurar del seu catalanisme. Una proposta enverinada que Cambó no va acceptar. El polític conservador disposa des d'ara d'una biografia completa, que Borja de Riquer acaba de publicar, Francesc Cambó. L'últim retrat (Edicions 62), més de 800 pàgines, una obra sòlida que culmina dècades de recerca i que ja ha donat molts títols bibliogràfics. 

La vida de Cambó transcorre per tota la primera meitat del segle XX i ofereix un personatge amb vessants sorprenents, des de la seva tasca política abanderant el primer catalanisme polític al Congrés espanyol a la de l'home de negocis que presideix una de les grans multinacionals del món passant per un mecenatge cultural i artístic del tot inaudit en un polític professional. Una figura, Cambó, que és útil també per interpretar algunes constants de la nostra història.    

- Aquesta és la biografia definitiva de Cambó?

- No hi ha res definitiu en el món de la historiografia. Suposo, i fins i tot esperaria, que d'aquí a uns anys es continuïn trobant documents i pistes que puguin retocar, precisar i ampliar algunes coses. Però crec que sí que és una biografia força completa. He estat molts anys recollint molta documentació. A més de correspondència privada, documentació d'arxius espanyols i estrangers, de companyies com la CHADE... I he llegit milers de cartes de Cambó. 

- Què el fa tan atractiu?

- És un personatge excepcional. Hi ha tantes facetes en la seva activitat, és tan polièdric, i en cadascuna destaca tant en aquell temps i en aquest país, que el fa un personatge extraordinari. És un polític preparadíssim, el més preparat a Catalunya i també entre els espanyols. Escriu uns assajos sobre política internacional o sobre qüestions econòmiques que són excepcionals. El llibre que escriu sobre el feixisme italià el 1924, l'any següent és traduït al francès i a l'anglès. És dels primers polítics europeus que escriu un llibre sobre el feixisme. El seu llibre Les dictadures és el més venut pel Sant Jordi del 1929. I, a sobre, és el gran mecenes de la cultura catalana. Cap altre mecenes de l'estat espanyol de la seva època és comparable. Presideix la companyia espanyola més important a l'estranger. És multimilionari. És un bon vivant. Sumes tot això i apareix un personatge fora del corrent.

"La família Cambó publica les memòries el 1981, en una edició que no sé exactament qui va revisar. Potser falten episodis"

  
- I com és que, amb aquests elements, és encara força desconegut?

- Jo crec que ha estat en part desconegut i poc valorat. En el món dels historiadors, la seva biografia emblemàtica ha estat la de Jesús Pabón, que té ja 60 anys i avui dia és obsoleta. El mateix Pabón va admetre que no era una biografia. Ara en sabem molt més. He pogut trobar molta més documentació, he pogut constatar oblits i tergiversacions que hi ha en les mateixes memòries de Cambó, que els historiadors s'han cregut, quan tots sabem que les memòries dels polítics, i més si són escrites després de la Guerra Civil, estan molt condicionades. Cambó ha de justificar perquè ha donat suport a Franco i tot el fil conductor porta a exposar la lògica d'aquest suport.    

- Són realment les seves Memòries, com es titula el llibre? 

- Ell mor el 1947 i la família les publica el 1981, en una edició que no sé exactament qui va revisar. Potser falten episodis. Perquè jo he trobat que en un moment determinat diu que està redactant un capítol que es titula Mea culpa, de reconeixement d'errors, en les seves memòries. El va fer i no el van publicar? Ell va escriure les memòries per ser publicades i va mostrar alguns capítols als seus companys de la Lliga. No sé si va acabar-ho tot perquè va morir de manera inesperada. Jo en cap moment he trobat enlloc que digués que ja havia culminat les memòries. Tenen el text 30 anys tapat, i el treuen el gendre i la filla el 1981. Qui ho va revisar? No ho sé. A les Meditacions, que acompanyen les memòries, per exemple, hi ha coses interessants i oblits sorprenents. 
 
- Per exemple?

- Quan l'any 1940, durant l'única vegada que ve a Catalunya després de la guerra, i va a Madrid, escriu que l'endemà s'entrevista amb Ramón Serrano Suñer. I passes pàgina i no hi ha ni una línia sobre l'entrevista. Un home que ha fet un dietari i l'entrevista a Serrano Suñer no hi és, i te n'has d'anar al que expliquen el mateix Serrano, Carles Sentís o Narcís de Carreras. Això em qüestiona moltes coses d'aquestes edicions.  

- En una carta a Joan Ventosa, Cambó comenta la contradicció de ser catalanistes i conservadors quan a Espanya els conservadors són anticatalanistes. De totes les contradiccions, però, la principal és el suport entusiasta a Franco sense deixar de ser catalanista. Com argumenta aquestes contradiccions?

- En els moments crítics en què s'han de prendre decisions, com és el 1931 o el 1936, se'ns apareixen diferents Cambó. Hi ha el Cambó catalanista i nacionalista i el Cambó conservador i d'ordre, i catòlic. Sorprèn com el 1931, un home tan intel·ligent no capti que la gent està tipa de la monarquia i s'està republicanitzant. Però és que Joan Ventosa és al darrer govern de la monarquia. N'és el darrer defensor, i això després que Alfons XIII hagués tractat Cambó com el va tractar. Això s'explica per dues raons, crec. Una és que ell menysprea el bloc republicà i no s'apunta a un moviment que no pot dirigir. Per altra banda, aquí hi ha el Cambó home de negocis. Que algú com ell s'apunti a una causa arriscada com l'enderrocament d'una monarquia, un home que dirigeix una multinacional... No té lògica. 

"Cambó s'adona que es va a una guerra llarga i una feixistització. Aleshores és quan se sent avergonyit del suport a Franco, però no se'n penedeix"

  
- I com s'explica el seu suport a la causa franquista?

- He localitzat, i crec que això és important, que ell es mostra en contra d'una militarada. Afirma el juliol del 1936 que un aixecament militar seria un desastre. Té l'experiència de la dictadura de Primo de Rivera, que va acabar malament. Diu que s'ha d'esperar que les esquerres s'esgotin en el poder i substituir-les. Però quan esclata la guerra i a la mitja Espanya republicana veu que estan perseguint la seva gent, surt el Cambó conservador i d'ordre. I això el porta a dir que si s'ha d'optar, cal fer-ho per l'ordre, encara que sigui fer-ho per aquests militarots. Sobretot en la idea que la guerra serà curta i en sortirà una situació provisional en la qual la gent de la Lliga podrà participar. Com a polític, ha d'optar, no es pot inhibir de la guerra. I s'hi ha d'implicar per ser influent. D'aquí les entrevistes de Joan Ventosa amb Franco. A les cartes, Cambó parla de com s'ha d'organitzar Catalunya després de la guerra, i suggereix fins i tot noms, com el de Mola com a capità general de Catalunya. Està pensant en una segona edició de la dictadura de Primo de Rivera, més sagnant perquè hi haurà afusellaments, però igual de feble. Considera Franco algú amb menys talent que Primo de Rivera. 

- I quan s'adona que les coses no seran ben bé així?

- Veu que la guerra s'allarga i que aquest militarot s'està consolidant, i que ho fa com a militar feixista i com a nacionalista espanyol i ferotge anticatalanista. Val a dir que aquí Cambó s'equivoca, però igual que tothom. A finals del 1936, cap observador internacional pensava que la guerra s'allargaria, i que acabaria amb Franco convertit en un cabdill. Era impensable. Però aquí nosaltres fem trampa perquè ara ho sabem però ells, aleshores, no. I Cambó comença a adonar-se que això serà diferent del que pensava, i que es va a una guerra llarga i una feixistització. Aleshores és quan se sent avergonyit, però no se'n penedeix.     - Ha detectat un sentiment de vergonya?

- Ho diu a les cartes. Té la sensació que han utilitzat la gent de la Lliga i no els agraeixen els serveis prestats. A ells, que van obrir oficines de propaganda i van ser actius en el món financer per afavorir la causa dels militars, se'ls paga amb un anticatalanisme brutal. 
 
- Sobta que un home tan intel·ligent fos tan ingenu davant el franquisme. Arriba a suggerir la possibilitat de publicar un diari en català el 1939.

- No se n'adona del trencament que s'ha produït. Un diari en català quan s'havien purgat tots els diaris d'Espanya... Quan Joan Estelrich va anar a negociar-ho amb les noves autoritats, les rialles devien arribar lluny. 

- Hi ha polítics que sembla que han estat condemnats per la seva supèrbia. Cambó mai reprimia un sentiment de menysteniment envers els seus adversaris. És el gran error polític de Cambó?

- Cambó ho manifesta. No només en els seus escrits, sinó en les actituds. Fins i tot amb els seus companys de la Lliga. Cito una carta de Puig i Cadafalch quan Cambó es casa, que li diu que a veure si així serà més tractable i tolerant amb els altres. Si això li diuen els seus companys de la Lliga, què li ha de dir la resta? 

"No accepta presidir Espanya a canvi de deixar de ser catalanista: sap que a Catalunya mai ho perdonarien i a Madrid no li ho agrairien"

  
- Cambó té molts vessants. A partir del 1918, es també ministre dues vegades en els governs de la monarquia, representant el catalanisme. Com és com a governant? 

- Va ser ministre de Foment, primer, i després d'Hisenda. Ho va ser en les dues ocasions durant uns mesos. A Foment, té un gran projecte que no li deixen fer que és la reestructuració del sistema ferroviari. Ell proposa la seva nacionalització, en el que és un avançat. Defensa que el ferrocarril és un servei públic i si es deixa en mans de grans companyies, aquestes només es mouran en funció dels beneficis. Això és el que es fa a tot Europa, on s'estava passant del ferrocarril privat al públic. Era un pla caríssim i se li llancen a sobre els altres ministres. És el que farà Franco amb la Renfe. Cambó proposa la Renfe el 1918. 

- I quin altre ministeri va gestionar?

- Hisenda, on va estar vuit mesos. Va perseguir el contraban de Joan March, que l'odiarà des d'aquest moment. Fa la llei d'ordenació bancària, quan s'han produït moltes crisis bancàries. Aquesta llei estarà vigent 30 anys. Està molt ben dissenyada. I crea l'Aranzel Cambó, que està vigent fins al Pla d'Estabilització. 

- S'ha escrit molt sobre les seves relacions amb Prat de la Riba i les discrepàncies entre el món pratià i el cambonià.

- Aquestes tensions existeixen, però no hi ha tanta discrepància. Són dues potes d'una mateixa política. Prat li diu a Cambó que només hi haurà una autonomia forta si s'era fort a Madrid. I li diu: "Vos us heu de ficar a Madrid perquè només des de Madrid es governa Espanya". Sense deixar de ser catalanista i tenint un diari a Madrid. I li diu que el dia que mani, tots els qui el critiquen aniran darrera seu, mentre que si es queda a Barcelona, els catalans el devoraran. Prat hi tocava. 
 
- Va dir que no a la proposta d'Alfons XIII de ser president del govern espanyol.

- Precisament avui, 24 de novembre, fa cent anys que el rei li va proposar presidir el govern. No va acceptar-ho perquè li va exigir que bandegés el seu catalanisme. Ell sabia que, d'haver acceptat, a Catalunya mai li perdonarien i a Madrid mai li reconeixerien.   

- Mor quan preparava un viatge a Catalunya, el 1947. Sense fer història-ficció, hauria pogut incidir en els esdeveniments? 

- No ho crec. És un home que s'adona que ja no té influència. A banda que està lluny, fer política en el context franquista el repugna profundament. Deixa que sigui Joan Ventosa qui ho faci. Hi ha dos manifestos en favor del comte de Barcelona, el 1943 i el 1945, que signen polítics en favor de la restauració de la monarquia. Ventosa els signa. Cambó, no. Considera que està fora de joc, que pot ajudar a reorganitzar la Lliga, però sense ser-ne protagonista. Cap al 1945, creu que si torna, farà ombra a Ventosa, que és qui porta la veu cantant d'entre els antics dirigents de la Lliga. Se n'adona que el respecten, però ja no té influència. La seva idea quan vol viatjar a Barcelona és tornar per dos o tres mesos, resoldre temes domèstics i veure si es podia aclimatar. Però amb una actuació reservada. En aquell moment, els escàndols de la CHADE l'han cremat molt. I, això sí, té enyorança.  

"Durant anys, Cambó va arribar a guanyar entre 15 i 20 milions dels actuals euros"

  
- I les possibilitats d'una reestructuració de la Lliga?

- Sí, però el franquisme no tolerava ni això. Es limita a atreure alguns elements provinents de la Lliga i fer-los regidors o alcaldes. Com a molt, procuradors en Corts. Ventosa ho és, però el fan fora per haver signat per la restauració de la monarquia. Al mateix Ventosa li treuen el passaport, quan necessita viatjar pels seus negocis. Cambó no vol ser humiliat. I no veu clar la fi del règim.  - El llibre s'endinsa en el que anomena les altres passions de Cambó. Va ser també un home de negocis. Com va fer la fortuna?

- Ell és un advocat hàbil i ha estat un ministre competent. Per això el van a buscar el 1919 la gent de l'elèctrica alemanya AEG, com Walter Rathenau, que temen que una de les seves companyies, la CADE, que subministra electricitat a l'Argentina, sigui expropiada pels aliats després de la Primera Guerra Mundial. Organitzen una operació d'enginyeria financera, una compra fictícia: fan veure que ho compren uns bancs espanyols, d'un país neutral. En realitat, els espanyols compren un 15%, el 85% continua en mans dels antics propietaris. Cambó és qui munta tot això i entra al consell d'administració de la nova empresa que es crea, la CHADE, que acabarà presidint. És un negoci impressionant. Ell rep durant bastant de temps l'1,5% dels beneficis de la companyia, una de les més rendibles del món. Hi ha anys que paguen un dividend del 20%. Les accions de la CHADE arriben a cotitzar-se a la borsa de Zuric al 700%. Ell té 20.000 accions. He calculat que alguns anys podia guanyar entre 15 i 20 milions dels actuals euros. Això li permet fer de mecenes i anar a subhastes internacionals. 
 
- Aquesta és una altra passió seva: el mecenatge. Diu en el llibre que és el polític de l'estat espanyol que deixa més llegat cultural. 

- Això és claríssim. Ell se n'adona que ha fet molts diners i molt fàcilment, i creu que no té sentit que se'ls quedi. I fa grans donacions, cosa que és bastant insòlita. La part de darrera de seva casa, a Via Laietana 30, és més baixa. Per davant hi ha nou pisos i per darrera cinc. Havia pensat fer dos pisos més per al seu projecte i fer una planta per al Museu Cambó que volia i una altra per a biblioteca i zona d'estudi per a especialistes d'art. Vol omplir els forats en art als museus catalans i espanyols. Sobretot del Renaixement. I va a subhastes, competint amb mecenes anglesos i nord-americans. Arriba un moment que és l'home que té més Botticelli del món. A casa seva. Només el guanya el Museu dels Uffizi de Florència. En té quatre.

- I després hi ha el projecte de la col·lecció Bernat Metge.

- Això no es pot comparar econòmicament amb la col·lecció d'art, però mostra la seva ambició intel·lectual. De pensar que el que pot prestigiar la cultura catalana és disposar d'una col·lecció de clàssics grecs i llatins, en uns anys, els vint, en què els clàssics esdevenen el gran referent. En un primer moment, Carles Riba li diu que a Catalunya no hi ha prou especialistes. Però Cambó ho aconsegueix. La Bernat Metge fins i tot organitza cursos de formació en grec i llatí, perquè la universitat no en forma prou. El que no fa la universitat ho fa ell.

"Em sorprèn que amb l'experiència dels darrers anys, hi hagi qui pensi que som prou forts per provar en qualsevol moment l'ofensiva independentista. De la història se n'ha d'aprendre"

  
- La societat catalana és conscient del valor d'aquest llegat?

- Crec que el món lletraferit sí, els llatinistes. Però llevat d'aquest sector, la resta molt poc. Fa traduir la Bíblia al català, dos cops. Una versió per fer-la en un bon nivell de català i una altra traduir-la per a biblistes, que és la de Montserrat. Les paga totes dues. Diria que en el món econòmic català, que podria fer de mecenes, no n'hi ha cap com ell. Impulsa una història de Catalunya que sigui un manual de conscienciació nacional. Busca un jove historiador: Ferran Soldevila.

- Era doctrinari al buscar els especialistes d'aquestes obres?

- En Soldevila explicava això: "El mecenes diu que no publicarà una història que no li agradi, però no penso rectificar res". Discuteixen entre ells. Soldevila va explicar que quan Cambó la va llegir, li va dir que l'havia emocionat. I Soldevila no era de la Lliga, era d'Acció Catalana. Tria la gent per la seva competència. Quan mossèn Vidal Alcover critica que a la Bernat Metge hi ha traductors ateus, Cambó diu que això no té cap importància. 
 
- S'endinsa també en la seva vida privada. El burgès conservador, en la seva vida sentimental es mostrava com un liberal impenitent. 

- Penso que la vida privada d'un polític ha d'aparèixer en una biografia. Informa molt del personatge. És un home que sacrifica la seva vida familiar a la política perquè creu que el matrimoni dificultaria la seva actuació política. Però això no li priva de tenir relació amb moltes senyores. N'he localitzat algunes. I hi ha un parell de filles. En reconeix finalment una perquè es casa amb la seva mare. La reconeix perquè sigui l'hereva legítima, que és Helena Cambó. Tot això ho té amagat perquè la seva imatge de líder de la dreta conservadora i catòlica quedaria vulnerada. 

- Hi ha un gran amor en la seva vida?

- Hi ha moments. No he trobat cartes d'amor. Potser existeixen, però no les he localitzat. Però intueixo que en alguns casos està enamorat. Hi ha un moment en què està molt enamorat de la soprano Maria Barrientos. Manté una excel·lent relació amb ella. Ja al final de la seva vida, la convida a la seva casa de repòs. A ella li agradaven molt les faves a la catalana. Cambó tenia un hort on s'hi havia fet dur llavors de pèsols de Llavaneres i faves. Té un pagès que li cuida. I Cambó li prepara faves a la catalana, però amb la condició que després canti només per a ell. I ell explica com va cantar per a ell.   

- Cambó ha tingut continuador? Veu algun polític des de la Transició cap aquí que se li hagi semblat?

- Hi va haver els anys 70 un intent fracassat de refundar la Lliga. Amb Octavi Saltor, el gendre de Cambó, Ramon Guardans, l'economista Salvador Millet i Bel, però no va enlloc. S'ha dit que Pujol va agafar part de l'herència camboniana. Crec que Pujol coneix molt el que va ser Cambó, que hi està d'acord en coses i en discrepa de moltes altres. Però va discrepar de l'estratègia camboniana de tenir ministres a Madrid. Potser l'únic intent cambonià és l'Operació Roca. 

"Un terreny intermedi, d'una Espanya diferent i una Catalunya potser no independent, però lliure, no ha aparegut"

  
- El pujolisme té elements de continuïtat respecte a la Lliga?

- Molt pocs. 

- Esmenta al final del llibre que el projecte Cambó-Prat de la Riba va ser la primera proposta catalana en el darrer segle per canviar el lloc dels catalans dins d'Espanya que va fracassar. Les altres van ser les de Macià-Companys, Pujol i Maragall. No dona ànims de cara a una cinquena proposta.

- Com molts altres catalans, estic perplex davant de dues coses: la insensibilitat espanyola per assumir seriosament a Madrid que el problema català és greu i fer una proposta ambiciosa si els interessa que Catalunya continuï dins d'Espanya. I també em sorprèn que després de l'experiència que ha passat els darrers anys, hi hagi a Catalunya gent que pensi que som prou forts per provar en qualsevol moment l'ofensiva independentista. De la història se n'ha d'aprendre. 
 
- Però davant dels fracassos d'aquests projectes per canviar la relació entre Catalunya i Espanya, la insensibilitat de l'Estat i la insuficiència de l'unilateralisme permanent, quin camí queda?

- No tinc la solució. Crec que els climes han de canviar als dos llocs. El clima polític espanyol ha de canviar i el clima polític català també.

- Aquesta dificultat històrica que ja va tastar Cambó de trobar un interlocutor a Espanya continua?

- Els dirigents espanyols més tractables encara estan en la conllevancia. Conllevancia no és un projecte comú. És un petit pacte de dir: reconec que existeixes, però tot continuarà igual. Et suporto. Jo continuo manant i tu administres les engrunes que et vaig donant. Això és la conllevancia. No et persegueixo, et suporto. Una altra cosa és la concòrdia, un acord que pogués ser que una part abandonés la pretensió independentista però l'altra abandonés la pretensió nacionalista espanyola. Un terreny intermedi, d'una Espanya diferent i una Catalunya potser no independent, però lliure, no ha aparegut. 

- L'Espanya més oberta no passa de la conllevancia?

- En aquests moments, no.

"No s'ha de ser ni advocat ni fiscal dels biografiats, diria que ni jutge, sinó donar els perquès de la seva actuació i intentar entendre'ls"

  
- Després de tants anys convivint amb Cambó, ha acabat seduït? Ha canviat percepcions inicials?

- Quan t'endinses en el personatge, t'adones de la seva rellevància i la seva complexitat. Penso, i és el que he intentat, que no s'ha de ser ni advocat defensor ni fiscal dels biografiats. I gairebé diria que ni jutge. S'ha d'oferir tota la informació, però qui ha d'interpretar el personatge és el lector, que no trobarà en mi ni una defensa ni una condemna, ni un judici categòric, perquè no és la meva funció, que és donar els perquès de la seva actuació i intentar entendre'l.

- Seduït?

- Arribes a tenir certa empatia amb ell, però has d'evitar ser seduït perquè és atractiu.