Gegant Fuster

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Polemista, provocador, sòlid, compromès... són alguns dels adjectius que descriuen Joan Fuster. Tal dia com avui de fa 100 anys va néixer a Sueca, a la comarca de la Ribera Baixa, al País Valencià, l'assagista de referència en llengua catalana. Aquest 2022, al diari us hem acostat la seva obra a través de diversos continguts i, setmanalment i per reivindicar-ne la vigència, hem comentat els seus genials aforismes, gairebé sempre relacionant-los amb l'actualitat. Ho va començar a fer el nostre company Jordi Velert Irles i fa uns mesos que s'han alternat dos fusterians de pro, el periodista Francesc Viadel i l'editora Carme Vidalhuguet. Avui que s'escau el centenari hem conversat amb tots dos sobre la seva figura. 

Fuster era versàtil i podia fer poemes, aforismes o assaig i, per sort, va escriure de forma febril després de llegir i conversar molt. Però l'homenot de València, que el seu amic Josep Pla va glossar a la seva quarta sèrie, era, sobretot, unheterodox i un agitador d'idees. Ho qüestionava tot i, durant el franquisme i el que va venir després d'una transició que ell no va beneir, això volia dir fer notar l'arraconament de la llengua ("el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, la volen acorralar al reducte folklòric i no!", diria encara en un discurs memorable la diada del 25 d'abril de 1982 a Castelló), el provincianisme de la burgesia del País Valencià, i també un ordre de les coses injust i que afavoria els més privilegiats.

Fuster incomodava, com demostra el seu Diccionari per a ociosos, i a vegades també se'n fotia de tot com ara quan deia, sorneguer, que ell era "la mesura de totes les coses". Però amb la llengua, la seva idea de país (la dels Països Catalans que va defensar més enllà del fet històric i lingüístic obvi) i les causes que considerava justes era clar i s'hi comprometia a través dels seus textos i la seva acció pública. Va ser un intel·lectual expansiu i crític durant el franquisme i en els anys de la "Batalla de València" i això li va valer que el cremessin en falles, que miressin d'apartar-lo de la vida pública, que li escatimessin els reconeixements i fins i tot que l'extrema dreta atemptés contra ell.

Però Fuster no només era àcid. També era propositiu. Des de Nosaltres, els valencians, la seva principal obra, que fa una formulació moderna del País Valencià que encara ara indigna els sectors més espanyolistes i retrògrads, fins quan parlava d'articular-lo amb la resta de Països Catalans.

Fa ja trenta anys que Fuster és mort i encara fa por, com diuen Viadel i Vidalhuguet, perquè alimenta la contestació i el canvi. A vegades se l'ha tret de context o se l'ha convertit en un fetitxe fàcil. L'esquerra intel·lectual i política més compromesa amb el país sí que l'ha reivindicat, també des d'un dogmatisme excessiu. El centenari, que han commemorat els governs de Catalunya, el País Valencià i les Balears per separat, però amb una certa coordinació que ha fet possibles documentals com L'empremta de Joan Fuster, ha servit perquè en tornem a parlar i perquè, a través de reedicions o nous treballs, es constati la brutal vigència de la seva obra, en algun cas molt a pesar seu.

Fuster, però, mereix més. Que el llegim més, que se'l conegui més a casa nostra (i, sobretot, a fora, que no té res a envejar als grans assagistes europeus del seu segle), i que hi hagi més fusterians en el sentit de qüestionar-ho tot, però també de relativitzar-ho i de saber anar a contracorrent i contra el que és políticament correcte.  

Al físic anglès Isaac Newton se li atribueix la frase "si he vist més lluny que no pas els altres, és perquè m'he enfilat damunt les espatlles dels gegants". Així doncs, si ens enfilem a les espatlles del gegant de Sueca segur que hi veurem més lluny, abraçarem una mirada més crítica i deixarem de banda petiteses i pors a l'hora de defensar les nostres idees. M'acomiado manllevant el títol de la conferència que pronuncia avui al vespre al Centre de Lectura de Reus el professor Josep Murgades: Fuster, ara i sempre.    
 

---

Avui no et perdis

»Entrevista Carme Vidalhuguet i Francesc Viadel: «Joan Fuster encara fa por»; per Pep Martí.

»L'Any Ferrater arriba a la seva fi aspirant a l'eternitat; per Sergi Baixas.

» El PSC es projecta com a partit d'ordre a partir del discurs de la seguretat; per Carme Rocamora.

» ERC i el PSOE acorden el traspàs de 900 milions al Govern per executar infraestructures pendents.

» Sánchez i Feijóo exhibeixen un xoc irreconciliable amb Catalunya al centre; per Oriol March.

» Fil directe: «Feijóo, el moderat»; per Joan Serra Carné.

» Crònica: La Transició vista des de baix; per Pep Martí.

» Junts proposa a Gemma Geis que sigui candidata a l'alcaldia de Girona; per Oriol March.

» Opinió: «L'altre embat»; per Josep Huguet.

»Un desnonament al Poble‑sec exposa el col·lapse de la mesa d'emergència de Barcelona; per David Cobo.

» La cuina catalana torna a tocar el cel: tots els restaurants amb estrelles Michelin a Catalunya; per Marc Orts.

»El camí dels restaurants cap a l'estrella Michelin; per Irene Montagut.
 

---

 El passadís

Les eleccions que celebrarà aquest dimecres la CEOE per reelegir Antonio Garamendi o posar en el seu lloc Virgínia Guinda, vicepresidenta de Foment del Treball, ha tensat al màxim les relacions entre totes dues patronals. S'han viscut moments de crispació entre les direccions empresarials espanyola i catalana que han inclòs moments sorprenents. Un es va produir durant l'acte empresarial en favor del corredor mediterrani celebrat dijous passat a l'Auditori Fòrum de Barcelona. Garamendi i Guinda no han mantingut cap trobada formal com a candidats fins al moment, però es van trobar -o no es van poder evitar- dijous, i Garamendi va deixar astorats els presents quan, potser volent ser amable, va pessigar el rostre de la candidata adversària. El gest va transmetre una sensació de condescendència que no va contribuir a millorar el problema d'empatia que arrossega Garamendi amb els dirigents empresarials catalans. 

Vist i llegit

El filòsof Santiago Alba Rico analitza el moment que viu Twitter i la seva possible caiguda després de la seva adquisició per Elon Musk per 44.000 milions de dòlars. Rico fa una anàlisi que no té pèrdua sobre la relació que mantenim amb un estri com Twitter, que defineix com una tècnica, un estri, un territori i un òrgan. Molt crític amb les implicacions de les noves tecnologies, Rico adverteix del grau de dependència envers les xarxes, convertides en uns òrgans més del nostre cos. Assegura que els usuaris es poden moure amb llibertat dins de Twitter, però no en tenen per desvincular-s'hi i afirma que finalment ens hem adonat que és de propietat privada. "Som ostatges de Twitter com ho som dels nostres pulmons", assevera. I conclou fent una crida a lluitar dins de les xarxes, però també contra elles: "No han vingut a alliberar-nos sinó a donar-nos més feina", invocant una mena d'"eutanàsia intermitent" per defensar el món analògic.   

 L'efemèride

I sense moure'ns del sud, tal dia com avui de l'any 1983 s'aprovava a les Corts valencianes la llei d'ús i ensenyament del valencià. La norma, que pretenia normalitzar el català que es parla al País Valencià, va ser aprovada pel govern socialista sobre les cendres de l'anomenada "batalla de València", que va enfrontar els partidaris de la unitat de la llengua i els blavers, promotors del secessionisme lingüístic i centrats a negar qualsevol vincle polític o cultural entre els territoris de parla catalana. La llei va permetre normalitzar l'ensenyament en llengua pròpia, que amb l'arribada del PP al govern es va desvirtuar per una minsa oferta de places que encara s'acusa i que n'explica la mala salut. Us deixo la darrera campanya fomentant la matriculació escolar en valencià de l'entitat Escola Valenciana.

 L'aniversari

La cantant Miley Cirus fa avui 30 anys. Després d’una dècada marcada per alts i baixos emocionals, la nord-americana ha aprofitat el concert que ha fet aquest passat cap de setmana a Mèxic per parlar sobre el seu estat de salut mental i que els seus seguidors han exposat a les xarxes. Aquella adolescent apassionada de la música que encarnava el paper de Hannah Montana a la sèrie homònima s’ha convertit en una de les grans estrelles de la música dels Estats Units. Ara, amb un aspecte trencador i totalment diferent de la dolça adolescent que es veia a Disney, Cyrus aprofita cada nou tema per enviar missatges als seus ex (xicots i marit) o als seus seguidors.
 ​Fes clic aquí per rebre'l