Després que Benito Mussolini i la seva Itàlia feixista s’haguessin convertit en la primera dictadura a organitzar (i instrumentalitzar al seu favor) un Mundial de futbol, l’Alemanya d’Adolf Hitler va intentar fer el mateix presentant candidatura per acollir la Copa del món que la FIFA havia d’organitzar el 1942.
El Führer havia entès perfectament el benefici que per la difusió de la ideologia nazi podia comportar organitzar competicions esportives d’abast Mundial. Els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, concedits a la capital alemanya l’any abans del seu accés al poder, n’havien estat una bona mostra. De fet, va ser durant el desenvolupament d’aquests Jocs, el 13 d’agost de 1936, tres dies abans de la seva clausura, quan l’Alemanya nazi va formalitzar la seva candidatura a acollir el Mundial de 1942 en el marc del congrés de la FIFA que se celebrava a la mateixa Berlín olímpica.
A la candidatura nazi s’hi va afegir, poc després, la del Brasil, que pretenia que la Copa del Món de futbol creués de nou l’Atlàntic després de dues edicions consecutives disputades al Vell Continent; la d’Itàlia, el 1934, i la de França, el 1938. Precisament en una nova reunió de la FIFA, celebrada el 1938 a París la vigília de l’inici d’un dels Mundials políticament més tensos de la història, la federació internacional va descartar formalitzar l’elecció de la seu mundialista de 1942 i Jules Rimet va posposar la decisió, a l’espera d’un nou congrés que havia de tenir lloc dos anys després a Luxemburg.
Entremig, l’Argentina es va afegir a la cursa per acollir el Mundial complicant una mica més la decisió que l’entitat presidida per Rimet havia de prendre. Al llarg de 1939, el mateix president de la FIFA va visitar personalment les instal·lacions dels diferents estats candidats constatant que l’Alemanya de Hitler avantatjava de manera clara a les seves rivals sud-americanes.
Jugadors de la selecció alemanya, amb l'esvàstica al pit, durant el partit contra Suècia de 1942 Foto: history.com
L’1 de setembre de 1939, però, mentre Rimet visitava Rio de Janeiro, la invasió nazi de Polònia i l’esclat de la Segona Guerra Mundial van esvair qualsevol possibilitat que el Tercer Reich hitlerià es convertís en seu de la Copa del Món.
Tot i que la FIFA ja havia consentit l’annexió nazi d’Àustria i dels Sudets de Txecoslovàquia, l’ocupació de Polònia i les conseqüències que se’n van derivar van fer que la federació internacional no pogués mirar de nou cap a una altra banda. Així doncs, un mes després d’aquest fet, amb Europa ja plenament involucrada en un tràgic conflicte bèl·lic, el comitè executiu de la FIFA, reunit a Berna, va decidir cancel·lar la reunió de Luxemburg que havia d’escollir la seu de la propera Copa del Món. Era la seva forma oficiosa de suspendre el Mundial de 1942 fruit de la guerra, una decisió que va ser també avalada per la confederació sud-americana de futbol que va anunciar que posposaria les candidatures del Brasil i de l’Argentina fins al final del conflicte bèl·lic.
En un exercici de cinisme, el govern nazi va anunciar, el gener de 1941, que tot i haver ocupat bona part dels estats europeus, entre els quals Txecoslovàquia, Bèlgica, Holanda, Noruega i Dinamarca, permetria la seva participació al Mundial de 1942 si finalment s’acabava disputant. De fet, la idea no s’havia acabat de descartar del tot i Argentina havia formulat una nova proposta plantejant que Buenos Aires, Montevideo i Rio de Janeiro en compartissin l’organització.
Tot i així, la guerra i la submissió de bona part d’Europa al jou nazi van acabar provocant que, el 23 de març de 1941, Rimet anunciés oficialment la cancel·lació del Mundial. Ni l’Alemanya nazi en seria la seu, ni Hitler podria utilitzar la participació de la seva selecció i la de les nacions ocupades d’Europa per legitimar la seva posició en l’escenari internacional.
El fet que la FIFA descartés formalment la celebració de la Copa del Món de futbol va activar l’esbojarrada idea de Vladimir Otz, un noble d’origen europeu instal·lat a la Patagònia argentina, que va decidir organitzar un Mundial alternatiu en aquest territori, ubicat als confins de l’Amèrica del Sud. El comte Otz va persuadir les nombroses comunitats que habitaven aquella regió inhòspita (fruit bàsicament de la construcció de grans obres d’enginyeria) per tal de formar fins a 9 seleccions nacionals, que van ser les que finalment van disputar-se el triomf en aquella insòlita competició que, òbviament, no va ser reconeguda per les instàncies futbolístiques internacionals i que, encara avui, té una part molt important de mite i de llegenda.
Imatge del marcador de la final del Mundial de la Patagònia 1942 que va enfrontar a Alemanya amb la selecció maputxe Foto: @JaimeRojinegro
Entre les seleccions participants (al marge d’Argentina, Alemanya, Anglaterra, Polònia,Espanya, Paraguai, Itàlia i França) destacava la de la Patagònia, formada per indígenes maputxes nadius del territori amfitrió del campionat i que, finalment, va ser la que va assolir el triomf, després de vèncer en la final a la selecció germànica, integrada bàsicament per enginyers establerts a la regió. La selecció maputxe de la Patagònia, que es va convertir en una forma de reivindicació nacional d’aquesta comunitat, va ser una iniciativa del comte Otz que pretenia que hi hagués una selecció que despertés l’interès per la competició entre el públic nadiu.
Però no només aquest Mundial als confins del planeta va intentar dirimir, en aquell any 1942, qui havia d’heretar el tron futbolístic després de la victòria italiana de 1938. El partit amistós que, el 20 de setembre de 1942, van disputar a l’estadi Olímpic de Berlín les seleccions de l’Alemanya nazi i de Suècia, davant de gairebé cent mil espectadors, ha estat sovint considerat com una final oficiosa del Mundial que aquell mateix any va ser cancel·lat ja que va enfrontar, segurament, les dues millors seleccions europees de l’època.
L'estadi Olímpic de Berlín, ple de gom a gom, durant l'Alemanya-Suècia disputat el 20 de setembre de 1942 Foto: @OldFootball11
El partit, disputat enmig d’una gran tensió, especialment pels jugadors alemanys, que després d’una sorprenent derrota davant de Suïssa en un partit jugat el dia de l’aniversari d’Adolf Hitler van ser advertits que en cas de noves desfetes serien enviats a combatre al front de l’Est, va acabar amb la victòria de la neutral Suècia (2-3) i va suposar una humiliació difícil de digerir per Alemanya. De fet, poc després del matx, el nazisme va decidir suspendre els pocs partits entre seleccions que encara es disputaven i va forçar els integrants del seu combinat nacional a afegir-se a les forces armades.
El de 1942 ha passat a la història, doncs, com el Mundial nazi que mai es va arribar a disputar. La Copa del Món no reprendria el seu curs fins al 1950 quan, amb el conflicte bèl·lic ja acabat, Brasil va acollir la quarta edició del Mundial. Un escenari on va reaparèixer la Copa Jules Rimet, el trofeu que, durant tota la Segona Guerra Mundial, Ottorino Barasi, dirigent esportiu transalpí i president de la federació italiana a partir de 1944, havia tingut amagat, primer en una capsa de sabates sota el seu llit i posteriorment dins d’una bota per conservar oli d’oliva, per evitar així que caigués en mans dels nazis i aquests l’utilitzessin per a la seva propaganda. La propaganda d’un Mundial que Hitler no va poder celebrar.