15
de novembre
del
2022
Actualitzat
el
16
de novembre
a les
7:50h
Si no hi ha sorpreses, d'aquí a poques hores l'expresident dels Estats Units Donald Trump anunciarà una nova candidatura a la Casa Blanca per al 2024. Encara falten dos anys per a les properes eleccions i el panorama a hores d'ara es presenta molt obert. Res és descartable. El populisme d'extrema dreta romandrà com una força important. Però les eleccions nord-americanes del midterm han estat les més rellevants de les celebrades en aquesta tardor i assenyalen un esgotament que dona oportunitats a les forces democràtiques. Si les saben aprofitar.
Aquesta tardor, les societats democràtiques occidentals han estat posades a prova, amb resultat incert de partida. Tres eleccions han dominat en l'escenari internacional: les celebrades a Itàlia, les brasileres, amb el retorn de Lula al poder, i ara les midterm. Alhora, el Regne Unit ha viscut l'enèsima crisi, i potser la més ideològica, des que el referèndum del Brexit va apartar el país del projecte de construcció europeu. Pot ser útil fer un balanç. Aquestes són cinc claus sobre el que ha passat.
1. Els límits de les "fake news"
El 22 de gener del 2017, la Casa Blanca va assegurar que l'assistència de públic a l'acte de presa de possessió de Trump havia superat totes les anteriors inauguracions. Les imatges demostraven el contrari. Kellyanway Conway, de l'staff de Trump, va qualificar de "fets alternatius" l'afirmació de la Casa Blanca estava definint uns nous temps. La mentida sempre ha estat present en la vida política, però els darrers anys ha estat proclamada amb un desvergonyiment nou. Tota la campanya en favor del Brexit va mostrar molts moments memorables del mateix. Com quan els partidaris de sortir de la UE van assegurar que uns 350 milions de lliures que anaven a Brussel·les cada setmana es podrien destinar a la seguretat social britànica. Una falsedat que es va reconèixer per part de Nigel Farage. Després del referèndum, això sí.
Aquestes eleccions nord-americanes han vist una munió de candidats republicans afirmant que les eleccions del 2020 van ser fraudulentes. Una clara majoria ha estat derrotada a les urnes. Han perdut figures com Doug Mastriano, que volia ser governador de Pennsilvània; Kari Lake, d'Arizona, i fins a 13 candidats a governar un estat. I molt important: han perdut 12 candidats a secretaris d'estat, que són els encarregats a validar els resultats de les eleccions. Les campanyes demòcrates per denunciar el risc existent de cara al 2024 han funcionat i Amèrica s'ha salvat d'una de bona.
2. Front democràtic més que front popular
Als EUA ha funcionat -amb excepcions importants, com a enclavaments molt conservadors com Florida o Texas- un ampli front democràtic que ha aplegat forces diverses. Com va succeir amb les presidencials del 2020, el risc per a les institucions democràtiques i la por a perdre drets (avortament) ha aplegat progressistes, moderats i fins i tot conservadors contraris a l'extrema dreta. Quan aquesta aliança es teixeix, és difícil de batre. El Partit Demòcrata, de fet, és una àmplia coalició que va del Caucus Progressista del Congrés (l'esquerra social, amb noms com Alexandra Ocasio-Cortez), als Blue Dogs, grup de demòcrates de centre i centre dreta. I ha sumat aquest cop una minoria de republicans anti-Trump, reunits en el Projecte Lincoln.
3. El maximalisme d'esquerres no suma
Les esquerres, en totes les seves variants, hauran de fer una lectura crítica dels darrers processos electorals. El cas del Brasil és simptomàtic. Durant mesos, va semblar que l'històric dirigent del Partit dels Treballadors, Lula, s'imposaria sense entrebancs. La realitat és que derrotar l'ultra Jair Bolsonaro va requerir d'una suma heterogènia que va incloure forces centristes com la majoria del Moviment Democràtic Brasiler. I Lula va integrar al seu costat un vicepresident provinent del camp conservador. En el cas dels EUA, ja es va veure el 2020 que algunes campanyes de l'esquerra del Partit Demòcrata, com la Defund the Police, per desfinançar les forces policials, podia ser impopular fins i tot en zones de vot demòcrata.
4. El fracàs de l'enginyeria social neoliberal
Si aquesta tardor les eleccions celebrades han estat un termòmetre del pols de les societats occidentals, el setembre es va intentar un altre experiment amb la proposta d'un pla fiscal de matriu neoliberal molt agressiu. La primera ministra, Liz Truss, va creure que estava en condicions d'endurir encara més la línia del seu govern i va anunciar una retallada dràstica d'impostos. També en aquest cas es va produir un xoc entre les bases conservadores, molt radicalitzades, i l'establishment moderat, des de sectors del propi Partit Conservador a mitjans de pes com el Financial Times i The Economist.
D'haver tirat endavant els plans de Truss, les conseqüències haguessin pogut ser socialment devastadores. Veient-se perduda, segurament sense entendre res, Truss va intentar recular i finalment va ser apartada. Els conservadors van prendre nota: ni al Regne Unit es poden imposar polítiques tan thatcherianes en aquests moments. El nou primer ministre, Rishi Sunak, es mou amb cautela.
5. Al final, decideix la gent: Itàlia
Una anàlisi que canti les absoltes al populisme ultra en les seves diverses versions pot ser erroni. El resultat de les eleccions italianes demostra que l'extrema dreta s'ha fet amb una part del malestar i, junt amb els nyaps del camp progressista -com la impossibilitat de bastir grans aliances-, pot guanyar. Al final, és la gent la que vota. Giorgia Meloni ja és primera ministra al capdavant d'una coalició amb conservadors i populistes de color divers. Un bloc on continua fent de les seves un octogenari Silvio Berlusconi. L'empresari, messiànic i sense escrúpols, amb un discurs antipolític, va assolir la seva primera victòria el 1994 i, possiblement sense saber-ho, va ser el pioner d'un nou món que venia.
Aquesta tardor, les societats democràtiques occidentals han estat posades a prova, amb resultat incert de partida. Tres eleccions han dominat en l'escenari internacional: les celebrades a Itàlia, les brasileres, amb el retorn de Lula al poder, i ara les midterm. Alhora, el Regne Unit ha viscut l'enèsima crisi, i potser la més ideològica, des que el referèndum del Brexit va apartar el país del projecte de construcció europeu. Pot ser útil fer un balanç. Aquestes són cinc claus sobre el que ha passat.
1. Els límits de les "fake news"
El 22 de gener del 2017, la Casa Blanca va assegurar que l'assistència de públic a l'acte de presa de possessió de Trump havia superat totes les anteriors inauguracions. Les imatges demostraven el contrari. Kellyanway Conway, de l'staff de Trump, va qualificar de "fets alternatius" l'afirmació de la Casa Blanca estava definint uns nous temps. La mentida sempre ha estat present en la vida política, però els darrers anys ha estat proclamada amb un desvergonyiment nou. Tota la campanya en favor del Brexit va mostrar molts moments memorables del mateix. Com quan els partidaris de sortir de la UE van assegurar que uns 350 milions de lliures que anaven a Brussel·les cada setmana es podrien destinar a la seguretat social britànica. Una falsedat que es va reconèixer per part de Nigel Farage. Després del referèndum, això sí.
Aquestes eleccions nord-americanes han vist una munió de candidats republicans afirmant que les eleccions del 2020 van ser fraudulentes. Una clara majoria ha estat derrotada a les urnes. Han perdut figures com Doug Mastriano, que volia ser governador de Pennsilvània; Kari Lake, d'Arizona, i fins a 13 candidats a governar un estat. I molt important: han perdut 12 candidats a secretaris d'estat, que són els encarregats a validar els resultats de les eleccions. Les campanyes demòcrates per denunciar el risc existent de cara al 2024 han funcionat i Amèrica s'ha salvat d'una de bona.
2. Front democràtic més que front popular
Als EUA ha funcionat -amb excepcions importants, com a enclavaments molt conservadors com Florida o Texas- un ampli front democràtic que ha aplegat forces diverses. Com va succeir amb les presidencials del 2020, el risc per a les institucions democràtiques i la por a perdre drets (avortament) ha aplegat progressistes, moderats i fins i tot conservadors contraris a l'extrema dreta. Quan aquesta aliança es teixeix, és difícil de batre. El Partit Demòcrata, de fet, és una àmplia coalició que va del Caucus Progressista del Congrés (l'esquerra social, amb noms com Alexandra Ocasio-Cortez), als Blue Dogs, grup de demòcrates de centre i centre dreta. I ha sumat aquest cop una minoria de republicans anti-Trump, reunits en el Projecte Lincoln.
3. El maximalisme d'esquerres no suma
Les esquerres, en totes les seves variants, hauran de fer una lectura crítica dels darrers processos electorals. El cas del Brasil és simptomàtic. Durant mesos, va semblar que l'històric dirigent del Partit dels Treballadors, Lula, s'imposaria sense entrebancs. La realitat és que derrotar l'ultra Jair Bolsonaro va requerir d'una suma heterogènia que va incloure forces centristes com la majoria del Moviment Democràtic Brasiler. I Lula va integrar al seu costat un vicepresident provinent del camp conservador. En el cas dels EUA, ja es va veure el 2020 que algunes campanyes de l'esquerra del Partit Demòcrata, com la Defund the Police, per desfinançar les forces policials, podia ser impopular fins i tot en zones de vot demòcrata.
4. El fracàs de l'enginyeria social neoliberal
Si aquesta tardor les eleccions celebrades han estat un termòmetre del pols de les societats occidentals, el setembre es va intentar un altre experiment amb la proposta d'un pla fiscal de matriu neoliberal molt agressiu. La primera ministra, Liz Truss, va creure que estava en condicions d'endurir encara més la línia del seu govern i va anunciar una retallada dràstica d'impostos. També en aquest cas es va produir un xoc entre les bases conservadores, molt radicalitzades, i l'establishment moderat, des de sectors del propi Partit Conservador a mitjans de pes com el Financial Times i The Economist.
D'haver tirat endavant els plans de Truss, les conseqüències haguessin pogut ser socialment devastadores. Veient-se perduda, segurament sense entendre res, Truss va intentar recular i finalment va ser apartada. Els conservadors van prendre nota: ni al Regne Unit es poden imposar polítiques tan thatcherianes en aquests moments. El nou primer ministre, Rishi Sunak, es mou amb cautela.
5. Al final, decideix la gent: Itàlia
Una anàlisi que canti les absoltes al populisme ultra en les seves diverses versions pot ser erroni. El resultat de les eleccions italianes demostra que l'extrema dreta s'ha fet amb una part del malestar i, junt amb els nyaps del camp progressista -com la impossibilitat de bastir grans aliances-, pot guanyar. Al final, és la gent la que vota. Giorgia Meloni ja és primera ministra al capdavant d'una coalició amb conservadors i populistes de color divers. Un bloc on continua fent de les seves un octogenari Silvio Berlusconi. L'empresari, messiànic i sense escrúpols, amb un discurs antipolític, va assolir la seva primera victòria el 1994 i, possiblement sense saber-ho, va ser el pioner d'un nou món que venia.