Mai no he estat gaire amant dels animals de companyia, no hi acabo de connectar del tot. Sí que m'agraden certes mascotes del meu entorn com ara la Bimba, el Rufus o el Claudi però suposo que amb aquests m'hi he acabat fent amiga perquè m'estimo els seus respectius humans. No ho sé, tampoc no és que n'estigui gaire orgullosa, però és el que hi ha. Quan algú té un animal, però, m'acostumo a fixar en com ho fan per passar l’estona. És tot un món. A les cases de gent amb gat hi sols trobar una joguina molt concreta, un ratolí de goma o de tela lligat a un fil que, a la vegada, està lligat a un pal. La gràcia de la cosa és que a través de cops secs al pal, el ratolí sembla que balli i el gat mira d'atrapar-lo. Però mai l'acaba d'atrapar del tot. Sembla una mena de processisme lúdic. Divertidíssim. Suposo que d’aquests artefactes a casa dels amants dels gossos no se’n veuen perquè ells es diverteixen sortint a passejar.
L'altre dia, quan vaig arribar a casa i vaig entrar al portal, em vaig trobar la veïna del tercer segona (tercer segur, i crec que és la de la segona porta, sí) netejant-li les potes al seu bichon maltès amb unes tovalloletes humides. Ho feia amb molta cura, realment hi ha gent que és capaç de sentir molt amor pels animals. Sense haver d'arribar a l'extrem de Gerald Durrell, la veritat és que n'hi ha que estan molt ben cuidats. Vaig veure com la veïna li deixava les potes impecables, molt millor del que em queden a mi les botes cada cop que les arrossego per l'estora del rebedor. Les rajoles del terra del nostre portal són blanques, igual que el cabell de l'animal, i la veïna remugava i es disculpava al mateix temps perquè ara, amb les obres de la futura superilla de l'Eixample, cada cop que treu a passejar l'animal, aquest sembla que porti mitjons de la quantitat de sorra que arriba a acumular a les potes i, a més, va deixant petjades per allà on passa. "Un merder", remuga, "però ja ho netejo tot d'una que per sort hi tinc la mà trencada que les obres ja fa temps que duren", es disculpa. "No pateixi", li dic, i ànims, senyora, penso.
Les obres de la construcció de la superilla tot just acaben de començar, com aquell qui diu, i aquesta setmana entren en vigor les restriccions definitives de mobilitat per les quals, bàsicament, ja no es podrà travessar el barri pel carrer Consell de Cent. No és només per això, però, que la dona que viu dos pisos per sobre meu té tant per la mà el ritual de netejar-li les potes al quisso. Resulta que fa un parell d'anys que en el nostre carrer, al mateix barri de l'Eixample que ara està de potes enlaire, estan construint un bloc de pisos nou després d'haver-ne enderrocat un de sencer. Som els veïns amb obres avant la lettre. Ara ens passegem per Consell de Cent, Girona, Rocafort i Comte Borrell amb aquella suficiència del qui sap que ve de tornada. Això que tu tot just comences a viure, jo ja fa anys que ho visc.
Li deia això a una amiga que viu al carrer de sota casa meva, dues o tres cruïlles més enllà, que jo dec ser la més pringada de tot l'Eixample, amb obres al costat de casa cada dia tothora des de fa anys –i els que em queden, que això va per llarg. Ella em va trencar el relat ràpidament perquè just al tram de carrer de casa seva hi ha una façana en obres que ha perdut el compte de quan van començar i cap de les persones que hi treballen li sap dir fins quan duraran. Converses de cunyada que sempre acaben amb un "ja se sap, viure a l'Eixample ja ho té això". Cada cop que m'entren ganes de queixar-me, però, em neutralitzo a mi mateixa pensant en com d'afortunada soc de viure on visc.
Jo no he empatitzat gairebé mai amb els animals de companyia en general, però pensant-ho bé, potser tinc alguna cosa en comú amb alguns d'ells perquè porto molt de temps autoconvencent-me que les obres culminaran aviat, com qui persegueix un ratolí de goma que no acaba mai d'atrapar, malgrat saber que quan acabin segurament en vindran unes de noves. I aleshores hauré de continuar dedicant una estona a espolsar de la sola de les meves sabates, o potser ha arribat el moment de començar a fer servir tovalloletes humides perquè aquesta pols inacabable no hi ha estora de rebedor que la tregui.