13
de novembre
del
2022
Actualitzat
a les
17:08h
"L'hem acceptada, i l’acceptem, amb molta passivitat, la imposició del castellà".
Davant la reculada de la llengua en molts àmbits d’ús, Òmnium Cultural ha engegat una campanya el títol de la qual manllevo per a aquest escrit. “Deixa’t anar i treu la llengua al parlar”, és a dir, serveix-te’n, del català, prou defecció lingüística. L’entitat, el trinomi de la qual és, llengua, cultura i país, vol que la llengua catalana s’utilitzi allà on decreix, que són, sobretot, grups i espais imprescindibles per garantir-ne el futur i afavorir la cohesió social. Normalitat d’ús.
Aquesta campanya s'estrena l’any 2022 del segle XXI, quan l’estat de la llengua és realment alarmant. Però és que l’any 1981 Joan Fuster publicava a 3i4 Ara o mai, un opuscle que l’any abans, amb el títol Per a una cultura catalana majoritària, va ser editat en la "Nadala" de la Fundació Jaume I. Quaranta anys després, doncs, ens adonem com la precarietat de la llengua, arreu dels territoris que la tenim com a pròpia i preferent, és força més amarga avui que llavors, i la urgència del remei se’ns fa del tot angoixosa.
Deia Fuster l’any 1981 respecte al País Valencià que la crisi que hi vivia llavors la llengua, a les portes de la democràcia restablerta, no era comparable amb qualsevol altra que la llengua havia patit al llarg de la història. Per assolir-ne una plena normalitat d’ús, a més a més d’una política lingüística valenta, calia tenir-ne consciència plena, de la situació, per veure-li futur, a la llengua. Llavors i ara. I arreu dels Països Catalans. ¿I avui, la té el parlant, la consciència lingüística de la situació en què es troba el català respecte les altres llengües que li són hegemòniques? No. Altrament, no els la caldria treure, la llengua!
L’alternativa –diu Fuster- no serà sinó la nostra desaparició com a poble. “Crec que no resultaria lícit limitar-nos a atribuir-ho a “genocidi”: seria, així mateix, una mena de “suïcidi” col·lectiu. De nosaltres depèn”. I la força la té aquest “de nosaltres depèn”. Perquè és ben cert que la castellanització dels Països Catalans, a més a més de totes i tantes les agressions de l’Estat i dels seus poders, ha estat, i en manllevo de Fuster l’expressió, una obsequiosa predisposició indígena, estimulada, també, per raons polítiques.
Els catalanoparlants, desgraciadament, ens hi hem acostumat, al castellà, però caldria que ens sabéssim respondre el quan, el com i el perquè, i és que l’hem acceptada, i l’acceptem, amb molta passivitat, la imposició del castellà. I a tots nivells. Davant un canal de televisió o al cinema en castellà, un catalanoparlant deixa de ser catalanoparlant per a ser televident en castellà. Si no en tenim consciència, de la situació de substitució lingüística a què estem exposats, el risc que correm esgarrifa. I com més joves són, els usuaris de la llengua, més indiferents. Revertim-la, la situació!
Davant la reculada de la llengua en molts àmbits d’ús, Òmnium Cultural ha engegat una campanya el títol de la qual manllevo per a aquest escrit. “Deixa’t anar i treu la llengua al parlar”, és a dir, serveix-te’n, del català, prou defecció lingüística. L’entitat, el trinomi de la qual és, llengua, cultura i país, vol que la llengua catalana s’utilitzi allà on decreix, que són, sobretot, grups i espais imprescindibles per garantir-ne el futur i afavorir la cohesió social. Normalitat d’ús.
Aquesta campanya s'estrena l’any 2022 del segle XXI, quan l’estat de la llengua és realment alarmant. Però és que l’any 1981 Joan Fuster publicava a 3i4 Ara o mai, un opuscle que l’any abans, amb el títol Per a una cultura catalana majoritària, va ser editat en la "Nadala" de la Fundació Jaume I. Quaranta anys després, doncs, ens adonem com la precarietat de la llengua, arreu dels territoris que la tenim com a pròpia i preferent, és força més amarga avui que llavors, i la urgència del remei se’ns fa del tot angoixosa.
Deia Fuster l’any 1981 respecte al País Valencià que la crisi que hi vivia llavors la llengua, a les portes de la democràcia restablerta, no era comparable amb qualsevol altra que la llengua havia patit al llarg de la història. Per assolir-ne una plena normalitat d’ús, a més a més d’una política lingüística valenta, calia tenir-ne consciència plena, de la situació, per veure-li futur, a la llengua. Llavors i ara. I arreu dels Països Catalans. ¿I avui, la té el parlant, la consciència lingüística de la situació en què es troba el català respecte les altres llengües que li són hegemòniques? No. Altrament, no els la caldria treure, la llengua!
L’alternativa –diu Fuster- no serà sinó la nostra desaparició com a poble. “Crec que no resultaria lícit limitar-nos a atribuir-ho a “genocidi”: seria, així mateix, una mena de “suïcidi” col·lectiu. De nosaltres depèn”. I la força la té aquest “de nosaltres depèn”. Perquè és ben cert que la castellanització dels Països Catalans, a més a més de totes i tantes les agressions de l’Estat i dels seus poders, ha estat, i en manllevo de Fuster l’expressió, una obsequiosa predisposició indígena, estimulada, també, per raons polítiques.
Els catalanoparlants, desgraciadament, ens hi hem acostumat, al castellà, però caldria que ens sabéssim respondre el quan, el com i el perquè, i és que l’hem acceptada, i l’acceptem, amb molta passivitat, la imposició del castellà. I a tots nivells. Davant un canal de televisió o al cinema en castellà, un catalanoparlant deixa de ser catalanoparlant per a ser televident en castellà. Si no en tenim consciència, de la situació de substitució lingüística a què estem exposats, el risc que correm esgarrifa. I com més joves són, els usuaris de la llengua, més indiferents. Revertim-la, la situació!