10
de desembre
del
2022
Actualitzat
el
12
de desembre
a les
8:08h
Sona el mòbil, un missatge. "Hola, Xavier. Quan ens tornem a veure?" És ell!El menor amb qui havia tingut relacions dies abans vol tornar a trobar-se i ell, que voreja la quarantena, no se’n pot estar. Quan les fotografies i els vídeos havien deixat de ser suficient, havia començat a connectar-se a xats d’internet a la recerca d’una nena amb qui conversar. Si bé, les videotrucades també havien anat perdent el seu poder de satisfacció i les seves pulsions l’havien empès a passar a l’acció. No havia estat capaç de reprimir-se. S’havia convertit en un pederasta. "Ei, ens trobem quan vulguis", contesta.
Però no és el nen. Són els Mossos i l’han enxampat. Els pares de la víctima havien descobert els seus missatges i havien denunciat els fets. Ha caigut a la trampa. Dos anys i mig de llibertat provisional i arriba el judici. I amb el judici, una condemna de sis anys i onze mesos de presó. Després de tres anys internat i d’una temporada amb el tercer grau, ara li han concedit la condicional. A l’associació Ângel Blau, l’ajuden a reconstruir la seva sexualitat perquè pugui gaudir d’una vida personalment i socialment sana, i evitar que reincideixi.
"Amb 17 o 18 anys ja vaig adonar-me que m’agradaven les nenes petites, que no era normal", recorda. Era una persona tímida i introvertida, amb grans dificultats per relacionar-se amb persones de la seva edat. El dominava l'ansietat per satisfer els seus impulsos. No pensava en res més que en arribar a casa i buscar material d'explotació sexual infantil. Només nenes, tot i que la seva víctima acabaria sent un nen. Masturbació, plaer efímer i ràbia. Ràbia contra els seus desitjos, contra si mateix. Intentava deixar-ho i tornava a caure. Atrapat en aquesta roda va passar la seva joventut. "Vaig perdre molt temps", lamenta.
Vivia refugiat en una doble vida. "Ningú sospitava res", assegura. A les víctimes els passa el mateix. Pedòfils i víctimes oculten la seva condició darrera d'una façana de normalitat, expliquen des d'Ângel Blau. Se sentia rebutjat per una societat que creia que li donava l’esquena i es va aïllar. Ara entén que era una percepció infundada i errònia. La careta pesa. "No vaig saber demanar ajuda", admet. "L'única solució és trencar el silenci", afegeix. Va entrar a presó sense haver mantingut cap relació sexual amb una dona adulta. La por al rebuig i una baixa autoestima ho havien fet inviable.
"Però va ser consentit?", li va preguntar el seu advocat, com si ho pogués haver estat. "Sí, sí, jo no la vaig obligar a res", va contestar segur de si mateix. La nena sabia la seva edat des del primer instant que el va conèixer i va accedir a trobar-se i a mantenir-hi relacions. Però era una nena. Li havia dit que sí a tot, havien fet el que ella havia volgut, pensava aleshores. De la mateixa manera que estava convençut que no feia mal a ningú quan consumia imatges i vídeos de menors explotades sexualment.
"Els pederastes no tenen ben definida la línia del consentiment", explica el psicòleg sanitari i psicoterapeuta individual Joaquim Almeda. Els nens són fàcilment manipulables i no estan capacitats per donar el seu consentiment. No es pot acceptar un "sí" d’un menor. Hi ha víctimes que poden arribar a sentir plaer i desenvolupar un trauma que els marqui per tota la vida en un mateix episodi d’abús, alerten des d’Ângel Blau.
Mai va amagar el motiu del seu empresonament i se'n va sortir prou bé. Participava en tallers i s'esforçava per estar ben integrat. "El meu mecanisme de defensa era caure bé", recorda. Altres companys no van tenir la mateixa sort. Els mètodes de càstig dels funcionaris eren l'amenaça a evitar pels presos com ell. "Quan algú s'aixecava més insolent del compte, el portaven a altres mòduls i l'assenyalaven com un violador", explica.
Joaquim Almeda fa una crida per trencar mites. "La presó té una funció de reinserció", defensa. L'experiència d'en Xavier serveix per constatar-ho a mitges. Rebia un tractament diari en el marc del programa SAC, tot i que era exactament el mateix que el de tots els altres reclusos, fos quin fos el delicte sexual que havien comès. Arribava al despatx de la psicòloga amb les paraules que sortirien per la seva boca ben estudiades. Alguns companys no sabien escriure i recorrien a ell per redactar les tasques que els manaven. Fos com fos, la seva mare diu que va sortir com un mitjó girat.
"Cal discernir entre un pedòfil que ha passat a l’acció i un pederasta que no és pedòfil", explica Almeda. Les causes de la pedofília es troben a la psicologia i involucren importants variants genètiques. Un pedòfil ho és des de sempre, però es converteix en un pederasta quan passa a l’acció. Hi ha pedòfils abstinents. D’altra banda, hi ha pederastes que no són pedòfils. Aproximadament, la meitat, segons l’estudi que més ha aprofundit en la matèria, "Pedophilia", de Michael C. Seto. Aquest segon grup presenta encara moltes incògnites per as professionals, però es caracteritza per haver après una sexualitat violenta i guiar-se per desitjos com l’abús de poder o la possessió. No és el cas d'en Xavier.
En Xavier no té cap trauma. N’ha intentat recordar algun sense èxit moltes vegades, però no es pot recordar el que no s’ha viscut. "Necessito trobar una resposta", lamenta. Ell sempre s’ha sentit atret per les nenes i sempre s’hi sentirà. Aspira a acceptar-se i a reconstruir la seva sexualitat per no tornar a ser una amenaça. "No tinc por de tornar a caure perquè estic tractat i segur de mi mateix, però sé que no puc abaixar la guàrdia", admet. "No vull arribar a ser com un dels homes de 80 anys amb qui compartia mòdul".
Només la seva família més propera i els seus millors amics saben perquè va ingressar a presó. "Entenen que soc pedòfil, però mai podran entendre perquè vaig fer el que vaig fer", explica. No l'han rebutjat. Alguns activen l'estat d'alerta quan tenen els fills a prop seu, però no el rebutgen. Ell ho entén. Mai s'havia sentit tan estimat. El sorprèn que l'acceptin després de tot. Està coneixent una dona. Els pensaments pedòfils el continuen atacant. Cada vegada menys, però hi són. Li encantaria formar una família, ser un bon pare i un pedòfil abstinent. "Són molts anys de solitud autoimposada", reflexiona.
"Em costa molt compartir el meu cas, però si no se'n parla lluny de la ràbia, hi haurà més víctimes", explica. Els ulls se li van envermellint. Encara està pagant pel seu delicte. La víctima segur que també, més o menys, en funció de la qualitat de la teràpia a què hagi pogut accedir. Però sap que no pot canviar el passat. El futur, potser sí. A Ângel Blau reben cada vegada més adolescents que temen ser pedòfils. Si no sabessin que els esperen uns braços oberts, cometrien el mateix error que en Xavier i només buscarien una sortida quan ja fos massa tard.
Però no és el nen. Són els Mossos i l’han enxampat. Els pares de la víctima havien descobert els seus missatges i havien denunciat els fets. Ha caigut a la trampa. Dos anys i mig de llibertat provisional i arriba el judici. I amb el judici, una condemna de sis anys i onze mesos de presó. Després de tres anys internat i d’una temporada amb el tercer grau, ara li han concedit la condicional. A l’associació Ângel Blau, l’ajuden a reconstruir la seva sexualitat perquè pugui gaudir d’una vida personalment i socialment sana, i evitar que reincideixi.
"Amb 17 o 18 anys ja vaig adonar-me que m’agradaven les nenes petites, que no era normal", recorda. Era una persona tímida i introvertida, amb grans dificultats per relacionar-se amb persones de la seva edat. El dominava l'ansietat per satisfer els seus impulsos. No pensava en res més que en arribar a casa i buscar material d'explotació sexual infantil. Només nenes, tot i que la seva víctima acabaria sent un nen. Masturbació, plaer efímer i ràbia. Ràbia contra els seus desitjos, contra si mateix. Intentava deixar-ho i tornava a caure. Atrapat en aquesta roda va passar la seva joventut. "Vaig perdre molt temps", lamenta.
Vivia refugiat en una doble vida. "Ningú sospitava res", assegura. A les víctimes els passa el mateix. Pedòfils i víctimes oculten la seva condició darrera d'una façana de normalitat, expliquen des d'Ângel Blau. Se sentia rebutjat per una societat que creia que li donava l’esquena i es va aïllar. Ara entén que era una percepció infundada i errònia. La careta pesa. "No vaig saber demanar ajuda", admet. "L'única solució és trencar el silenci", afegeix. Va entrar a presó sense haver mantingut cap relació sexual amb una dona adulta. La por al rebuig i una baixa autoestima ho havien fet inviable.
"Però va ser consentit?", li va preguntar el seu advocat, com si ho pogués haver estat. "Sí, sí, jo no la vaig obligar a res", va contestar segur de si mateix. La nena sabia la seva edat des del primer instant que el va conèixer i va accedir a trobar-se i a mantenir-hi relacions. Però era una nena. Li havia dit que sí a tot, havien fet el que ella havia volgut, pensava aleshores. De la mateixa manera que estava convençut que no feia mal a ningú quan consumia imatges i vídeos de menors explotades sexualment.
"Els pederastes no tenen ben definida la línia del consentiment", explica el psicòleg sanitari i psicoterapeuta individual Joaquim Almeda. Els nens són fàcilment manipulables i no estan capacitats per donar el seu consentiment. No es pot acceptar un "sí" d’un menor. Hi ha víctimes que poden arribar a sentir plaer i desenvolupar un trauma que els marqui per tota la vida en un mateix episodi d’abús, alerten des d’Ângel Blau.
Un pederasta a la presó
En Xavier es va veure obligat a confessar. "Treure'm aquesta porqueria de sobre va ser un alliberament", respira. I, alliberat, va ingressar a presó. Havia tingut més de dos anys per preparar-se, però en aquell moment només sabia que estava mort de por. Res més. El Mòdul 10 seria la seva nova casa durant els pròxims anys. Entre 90 i 100 interns amb un historial de delictes sexuals a l'esquena, els seus nous veïns. No es va posar excuses. "Jo no vaig decidir ser pedòfil, però sí passar a l'acció", reitera.Mai va amagar el motiu del seu empresonament i se'n va sortir prou bé. Participava en tallers i s'esforçava per estar ben integrat. "El meu mecanisme de defensa era caure bé", recorda. Altres companys no van tenir la mateixa sort. Els mètodes de càstig dels funcionaris eren l'amenaça a evitar pels presos com ell. "Quan algú s'aixecava més insolent del compte, el portaven a altres mòduls i l'assenyalaven com un violador", explica.
Joaquim Almeda fa una crida per trencar mites. "La presó té una funció de reinserció", defensa. L'experiència d'en Xavier serveix per constatar-ho a mitges. Rebia un tractament diari en el marc del programa SAC, tot i que era exactament el mateix que el de tots els altres reclusos, fos quin fos el delicte sexual que havien comès. Arribava al despatx de la psicòloga amb les paraules que sortirien per la seva boca ben estudiades. Alguns companys no sabien escriure i recorrien a ell per redactar les tasques que els manaven. Fos com fos, la seva mare diu que va sortir com un mitjó girat.
Un pederasta en llibertat: una amenaça?
"Ets addicte a l’alcohol o a les drogues?". En Xavier va rebre la pregunta de la metgessa de capçalera com un cop de puny a la boca de l’estómac. Acabava d’obtenir la condicional i la teràpia formava part del tracte. "No", es va limitar a contestar. Era una persona normal que patia pedofília. Com li podia haver insinuat allò? No era cap addicte, es repetia."Cal discernir entre un pedòfil que ha passat a l’acció i un pederasta que no és pedòfil", explica Almeda. Les causes de la pedofília es troben a la psicologia i involucren importants variants genètiques. Un pedòfil ho és des de sempre, però es converteix en un pederasta quan passa a l’acció. Hi ha pedòfils abstinents. D’altra banda, hi ha pederastes que no són pedòfils. Aproximadament, la meitat, segons l’estudi que més ha aprofundit en la matèria, "Pedophilia", de Michael C. Seto. Aquest segon grup presenta encara moltes incògnites per as professionals, però es caracteritza per haver après una sexualitat violenta i guiar-se per desitjos com l’abús de poder o la possessió. No és el cas d'en Xavier.
En Xavier no té cap trauma. N’ha intentat recordar algun sense èxit moltes vegades, però no es pot recordar el que no s’ha viscut. "Necessito trobar una resposta", lamenta. Ell sempre s’ha sentit atret per les nenes i sempre s’hi sentirà. Aspira a acceptar-se i a reconstruir la seva sexualitat per no tornar a ser una amenaça. "No tinc por de tornar a caure perquè estic tractat i segur de mi mateix, però sé que no puc abaixar la guàrdia", admet. "No vull arribar a ser com un dels homes de 80 anys amb qui compartia mòdul".
Només la seva família més propera i els seus millors amics saben perquè va ingressar a presó. "Entenen que soc pedòfil, però mai podran entendre perquè vaig fer el que vaig fer", explica. No l'han rebutjat. Alguns activen l'estat d'alerta quan tenen els fills a prop seu, però no el rebutgen. Ell ho entén. Mai s'havia sentit tan estimat. El sorprèn que l'acceptin després de tot. Està coneixent una dona. Els pensaments pedòfils el continuen atacant. Cada vegada menys, però hi són. Li encantaria formar una família, ser un bon pare i un pedòfil abstinent. "Són molts anys de solitud autoimposada", reflexiona.
"Em costa molt compartir el meu cas, però si no se'n parla lluny de la ràbia, hi haurà més víctimes", explica. Els ulls se li van envermellint. Encara està pagant pel seu delicte. La víctima segur que també, més o menys, en funció de la qualitat de la teràpia a què hagi pogut accedir. Però sap que no pot canviar el passat. El futur, potser sí. A Ângel Blau reben cada vegada més adolescents que temen ser pedòfils. Si no sabessin que els esperen uns braços oberts, cometrien el mateix error que en Xavier i només buscarien una sortida quan ja fos massa tard.