La desaparició en una nit de festa
La nit del divendres 13 de novembre de 1992, tres noies es preparaven per sortir de festa. Eren Míriam García, Toñi Gómez i Desirée Hernández, veïnes d'Alcàsser (l'Horta Sud), de 14 i 15 anys, que aquell dia havien decidit anar a la discoteca Coolor, a la localitat de Picassent. Abans d'anar-hi havien passat per casa d'una quarta amiga, Esther, per intentar-la convèncer que les acompanyés. La noia es trobava malament i va preferir quedar-se a casa. La discoteca es trobava a uns dos quilòmetres i per arribar-hi, les tres noies van decidir fer autoestop, una pràctrica habitual entre els joves de la zona. De camí cap al local, les noies van desaparèixer.
La recerca de Míriam, Toñi i Desirée va començar tot just l'endemà. Diversos testimonis van assegurar haver-les vist en el recorregut fins a la discoteca. Una parella va afirmar que les havia acostat a prop del local i una veïna de Picassent va declarar que les havia vist fent autoestop sota de casa seva i que un vehicle blanc les recollia. A mesura que passaven els dies, el cas de les noies d'Alcàsser acumula més ressò arreu de l'Estat. Fins al punt que membres del govern espanyol s'hi van interessar i el cas es va notificar a l'Interpol. 75 dies després de la desaparició, el 27 de gener del 1993, dos homes van localitzar tres cossos enterrats en un lloc anomenat barranc de la Romana, a Tous (Ribera Alta).
Un cartell per ajudar a trobar les tres joves desaparegudes
Una investigació erràtica
Els cossos, mig enterrats a tocar d'una cabana i en avançat estat de descomposició, es van trobar a més de vint quilòmetres d'on havien estat vistes les noies per última vegada. Les primeres inspeccions ja van permetre afirmar als investigadors que els cadàvers eren de les tres noies desaparegudes, amb indicis clars d'haver estat torturades i assassinades. L'autòpsia va acreditar també que havien estat violades. Al lloc on es van localitzar els cossos s'hi va trobar també un volant mèdic amb el nom d'Enrique Anglés i això va permetre als agents personar-se al domicili d'aquesta família, a Catarroja, i prendre declaració als primers sospitosos i apuntar cap a Antonio Anglés, un delinqüent que la policia tenia identificat.
Sense entrar a alimentar teories de la conspiració que durant anys han sorgit al voltant del crim, és cert que la investigació va ser erràtica. La Guàrdia Civil sempre va anar molt per darrere d'Anglés, que va poder fugir d'Espanya i 30 anys després encara no ha estat localitzat. Tampoc va haver-hi una reconstrucció dels fets ni fotografies del moment quan es van desenterrar els cossos de les tres noies a la cabana de la Romana. Una informació d'El País detallava alguna de les incongruències del sumari del cas, de més de 4.000 pàgines, amb errors significatius en el redactat. No queda clar, per exemple, com és que hi havia un volant mèdic en una zona ventosa dos mesos i mig després dels fets.
Tampoc quantes persones van participar del crim. Tot apunta que van ser dues, Antonio Anglés i Miguel Ricart, però l'acusació particular va acreditar rastres d'ADN de quatre persones diferents en la roba interior de les noies. El jutge no ho va admetre en el judici. Altres dubtes, detallats per El País, fan referència al fet que a la zona on es van localitzar els cadàvers, que segons els investigadors va ser on les noies van ser violades, torturades i assassinades, no hi havia rastre de sang ni altres substàncies. Ni a les parets de la cabana ni als matalassos que hi havia, i que continuaven allà quan es van trobar els cossos mig enterrats en una fossa just al costat de la construcció.
El condemnat pel crim d'Alcàsser, Miguel Ricart Foto: EFE
Miguel Ricart, l'únic condemnat
Miguel Ricart tenia 23 anys en el moment de l'assassinat de les noies d'Alcàsser. Tres dècades més tard, és l'únic condemnat. El jutge li va imposar 170 anys de presó pel segrest, violació i assassinat de Míriam, Toñi i Desirée, i va ser alliberat l'any 2013, després de passar 21 anys entre reixes. Sempre ha dit que és innocent i un "cap de turc", també després de complir condemna. Era amic de l'altre principal sospitós, Antonio Anglés, que segons ell va violar i matar les noies. Durant tot el procediment, Ricart va mentir, es va contradir i va fer diverses declaracions diferents. Això sí, el seu relat de les tortures a què van sotmetre les noies a la cabana de la Romana va quedar validat per les autòpsies.
La primera declaració que va fer davant dels policies va ser arran de la seva relació amb Anglés en un moment en què els investigadors ja li havien perdut la pista. A mesura que anava parlant, els agents van veure que es trobaven davant d'un sospitós d'assassinat i va ser detingut el 28 de gener, just l'endemà de trobar els cadàvers de les tres joves. Durant tot el temps que va estar en presó provisional, va dir que tenia proves que provaven la seva innocència, però mai les van ensenyar. Al judici, va negar la confessió del crim que havia fet en diverses declaracions prèvies -va dir que havia estat torturat- i va assenyalar Antonio i Mauricio Anglés, i un altre home desconegut i identificat com a "Nano".
Cartell de cerca d'Antonio Anglés, sospitós del segrest i assassinat de les tres nens
El gran enigma d'Antonio Anglés
Antonio Anglés és el gran enigma del cas de les noies d'Alcàsser. Considerat un dels responsables de l'assassinat, probablement el principal, va aconseguir esquivar la policia espanyola i fugir de l'Estat sense ser detingut. Continua desaparegut i s'ha convertit en un dels fugitius més buscats en l'àmbit internacional. La policia, que sempre va anar un dia tard a l'hora de perseguir-lo en el seu trajecte inicial fins a Portugal, li va perdre la pista l'any 1993 a la badia de Dublín, quan viatjava com a polissó en un vaixell, d'on va poder escapar sense deixar rastre. No se sap si està viu o mort, però en tot cas, el crim, per ell, prescriurà l'any 2029. On és Antonio Anglés?
Quan es va produir l'assassinat, Anglés, nascut a Sao Paulo, tenia 26 anys i ja era un delinqüent habitual que havia passat per la presó. Quan es van descobrir els cadàvers de les noies a la Romana, la policia va anar a casa de la família, on hi havia els seus germans i la seva mare, però ell ja havia fugit. Va aconseguir arribar a Lisboa, on va embarcar en un vaixell que sortia cap a Irlanda el 18 de març de 1993. Uns dies després, la tripulació el descobreix. El capità del vaixell, el City of Playmouth, va ser interrogat el 1993, sense poder aportar cap novetat rellevant. Anys després, el 2018, va ser entrevistat pel programa Equipo de Investigación i va donar més detalls dels fets.
"El vaig veure per última vegada abans d'arribar a Dublín", va explicar el capità, Kenneth Steven. La tripulació va trobar Anglés a la sala de màquines i el van tancar en una cabina. D'allà va poder escapar-se en un bot salvavides quan eren al golf de Biscaia. El van trobar, el van recollir del marc i el van tornar a bord. La tripulació el va tancar de nou a la cabina i la van blindar perquè no pogués escapar-se. "Era impossible obrir la porta des de dins", assegura el capità. El vaixell va arribar a Dublín el 25 de març, però quan la policia va pujar al vaixell, el fugitiu ja no hi era. "Algú va haver de deixar-lo sortir, no podia sortir d'aquella cabina sense ajuda", diu Steven. Allà se'n va perdre la pista.
Un cas agraït per al sensacionalisme televisiu
El crim de les noies d'Alcàsser va commocionar tota la societat i una de les derivades més controvertides va ser en l'àmbit periodístic. Programes de televisió van omplir hores i hores donant veu a familiars de les víctimes, veïns del poble i altres persones que alimentaven teories de la conspiració sobre el triple assassinat. Programes com Esta noche cruzamos el Mississipí, presentat per Pepe Navarro a Telecinco, van plantejar que darrere el crim hi havia una xarxa criminal de videos snuff, on participaven també dirigents polítics. El De tú a tú, de Nieves Herrero, va convertir el dolor de les víctimes pràcticament en un reality retransmès des del decorat real del mateix poble, amb els familiars directes com a protagonistes. El crim d'Alcasser va ser molt sucós per al sensacionalisme televisiu.