A l’igual que el Barça és més que un club, Gerard Piqué és molt més que un futbolista. Així ho demostren les múltiples facetes del veterà central culer que aquest dissabte jugarà el seu darrer partit amb la samarreta blaugrana sobre la gespa del seu estimat Camp Nou. Des de la d’aquell infant que, com la majoria dels joves de Catalunya, somniava en convertir-se en jugador del Barça fins a l’adult que ara n’ambicionarà la presidència, la figura de Gerard Piqué te diverses cares, moltes d’elles amb una rellevant repercussió de caràcter social i polític, que tot seguit mirem d’analitzar.
L’infant que somniava amb jugar al Camp Nou. Tal i com ell mateix s’ha encarregat de recordar en el seu vídeo de comiat, Piqué tenia un somni d’infantesa compartit gairebé per tots els petits culers del país, poder jugar algun dia al Camp Nou. A diferència de la immensa majoria dels nens que tenien aquesta fantasia, el jove de la Bonanova, fill d’una acomodada família que representa a la perfecció les elits catalanes, va aconseguir fer-la realitat.
Piqué, de petit, vestint la samarreta del Barça Foto: @3gerardpique
El net del directiu Bernabeu. Cal tenir present, però, que el vincle de Gerard Piqué amb el Barça era molt estret des del seu mateix naixement. En serveixi com a exemple que, en el moment en el que Piqué va venir al món, un 2 de febrer de 1987, el seu avi, Amador Bernabeu, era un reconegut directiu de la junta que encapçalava Josep Lluís Núñez i presidia el Barça Atlètic, un càrrec que va ocupar entre 1983 i 1992. Curiosament, el nét del directiu Bernabeu va ser peça clau del millor Barça de la història un cop el seu avi ja havia abandonat la cúpula directiva de la qual havia format part en les etapes de Núñez, de Joan Gaspart, d’Enric Reyna i de la gestora de Joan Trayter.
Piqué celebra el seu gol en la victòria del Barça al Santiago Bernabéu per 2-6 Foto: @11javierleon
L’integrant del millor equip de la història. Si existia qualsevol ombra de dubte sobre la seva capacitat futbolística o sobre els mèrits que l’havien permès arribar fins a la primera plantilla del Barça, Gerard Piqué es va encarregar de dissipar-la convertint-se en una peça clau del millor equip de la història del futbol, el Barça de Pep Guardiola que va alçar el mític sextet de títols. En aquell equip llegendari, Piqué va formar una excel·lent dupla defensiva amb Carles Puyol i es va guanyar el pseudònim de «Piquémbauer» que acreditava que s’havia convertit no només en un dels millors defenses de la història del Barça sinó també de la del futbol mundial.
L’home de Shakira. La figura de Piqué va assolir una altra dimensió arran de la seva relació sentimental amb la cantant colombiana d’origen català Shakira Mebarak Ripoll que es va iniciar arran de la gravació del vídeo de la cançó «Waka Waka» en motiu del mundial de Sudàfrica on Piqué acabaria proclamant-se campió vestint la samarreta de la selecció espanyola. La relació de Piqué amb Shakira el va convertir en un objectiu recurrent de la premsa del cor, entusiasmada amb una parella de celebrities que, fins a la seva separació, sovint era presentada com a idíl·lica.
Gerard Piqué, acompanyat del seu fill Sasha, durant la V celebrada la Diada de 2014 a Barcelona Foto: @3gerardpique
El manifestant de la V. A diferència de molts del seus companys futbolistes, que acostumen a eludir qualsevol acte que tingui una certa significació política, Gerard Piqué no va dubtar a fotografiar-se amb el seu fill Sasha durant la V que l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van organitzar a Barcelona en ocasió de la Diada de 2014.
Tot i no haver-se manifestat mai públicament com a independentista i haver defensat que un sobiranista, com és el cas de molts dels seus amics, pot defensar la independència de Catalunya i celebrar alhora els èxits de la selecció espanyola, Gerard Piqué no ha amagat mai el seu catalanisme manifestat en actes com la seva participació en alguna des les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre realitzades en un dels moments àlgids del procés independentista.
El votant de l’1 d’octubre. Fidel a aquest compromís amb el país, Piqué no va tenir cap dubte a l’hora de participar en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat l’1 d’octubre de 2017. A les dotze del migdia d’aquell dia històric, mentre molts dels col·legis electorals eren violentament assaltats per les forces policials espanyoles, Gerard Piqué va anar a votar al centre educatiu Les Escoles de Sant Just Desvern. Tot i que el sentit del seu vot no ha transcendit, sí que ho ha fet la seva posició contrària a la disputa del partit entre el Barça i la Unión Deportiva Las Palmas que es va celebrar, a porta tancada, aquell mateix 1 d’octubre al Camp Nou. En plena polèmica sobre la conveniència o no de disputar el matx, Piqué, juntament amb Sergi Roberto, va ser un dels pocs integrants de la plantilla blaugrana que va apostar obertament per no jugar vista la repressió que la ciutadania catalana estava patint. De fet, una de les imatges més recordades de Piqué és la que va protagonitzar, entre llàgrimes, durant la compareixença posterior al partit en la què va denunciar com la policia havia atacat avis, famílies i nens que senzillament pretenien fer un exercici de democràcia.
Gerard Piqué votant durant el referèndum de l'1 d’octubre de 2017 Foto: @BarcaWorldwide
L’ase dels cops de la Roja. Precisament actes com la seva participació a la V o en el referèndum de l’1 d’octubre són els que van convertir Piqué en l’ase dels cops de la Roja. Malgrat els èxits esportius que el central culer havia permès assolir a la selecció espanyola, entre els quals destaquen un mundial i una Eurocopa, el públic de diversos estadis espanyols va xiular-lo reiteradament quan vestia la samarreta de la Roja. De fet, la polèmica va envoltar sovint la seva participació a la selecció estatal, com l’episodi en el qual va haver de comparèixer per demostrar que no havia retallat la bandera espanyola de la seva samarreta tal i com afirmaven alguns mitjans estatals que acostumaven a tenir-lo en el punt de mira.
El símbol de la selecció catalana. L’esgotament de Piqué va provocar que, el 2018, després del mundial de Rússia, anunciés la seva retirada de la selecció espanyola. Tot i així, el central va continuar jugant amb la selecció catalana, un fet que li va valdre no poques crítiques procedents de Madrid. En qualsevol cas, el central culer es va erigir en un dels jugadors més representatius del combinat català en els pocs partits que va poder jugar-hi, escenificant així el seu compromís amb la selecció nacional catalana.
Piqué, amb la selecció catalana en un partit contra la selecció basca disputat a San Mamés Foto: FCF
L’empresari liberal. Una de les facetes més singulars del futbolista blaugrana és la seva condició d’empresari responsable de negocis que van des de l’àmbit esportiu, com és el cas de l’organització de la Copa Davis de tennis o de la Supercopa espanyola de futbol a l’Aràbia Saudita, al sector immobiliari, passant per l’organització de grans esdeveniments o el sector alimentari, entre d’altres. De fet, hi ha qui apunta que la faceta d’empresari va molt associada a l’anunci de la seva retirada fruit de la recent aprovació de la nova llei de l’esport que ha incorporat un clàusula, batejada precisament com a «anti-Piqué», que impedeix a un esportista en actiu establir relacions comercials amb una competició en la qual sigui susceptible de participar, com va ser el cas de Piqué amb la Supercopa.
Fruit de la seva condició d’empresari, molt associada al seu origen familiar, Piqué ha manifestat en diverses ocasions les seves tendències liberals com quan, en una entrevista al programa El Hormiguero, no va dubtar a defensar Amancio Ortega en plena polèmica sobre el pagament d’impostos. En aquest mateix sentit, Piqué també va elogiar la Madrid d’Isabel Ayuso que considerava que havia avançat en molts aspectes la Barcelona que liderava Ada Colau. Un exemple de les seves posicions en matèria econòmica que, com queda palès, són molt properes al liberalisme.
L’estendard del Barça en el centenari de la participació culer a la Diada. L’Onze de Setembre de 2019, coincidint amb els 100 anys de la primera ofrena del Barça al monument a Rafel de Casanova, que es va realitzar el 1919, en un moment en el qual es començava a forjar la identitat catalanista del club, Gerard Piqué va encapçalar la delegació culer que va participar en l’ofrena de la Diada. El defensa blaugrana va dipositar l’escut de flors del club als peus del monument al conseller en cap de la ciutat de Barcelona, ferit l’11 de setembre de 1714 durant la conquesta borbònica de la capital catalana.
Piqué durant l’ofrena floral blaugrana de l’11 de setembre de 2019 Foto: FCB
El català que parla en la seva llengua al món. Fidel a la seva singularitat, Gerard Piqué va utilitzar un sistema molt poc habitual per anunciar al món la seva retirada del futbol. Ho va fer a través d’un vídeo molt emotiu, i molt ben editat, tot sigui dit, que ell mateix va penjar a les xarxes socials. En un acte menys habitual del que ens agradaria, Piqué va realitzar l’anunci en llengua catalana i va subtitular-lo en castellà i anglès perquè aquest pogués ser entès arreu del món. Un exemple de compromís amb la llengua que va coincidir amb la publicació d’unes xifres alarmants que evidencien el retrocés de l’ús del català a la ciutat de Barcelona.
El futur president? En la clausura del vídeo, Gerard Piqué anuncia que deixa de vestir la samarreta del Barça però que tornarà al club. I ho fa en una escena que no ha passat per alt a ningú i on se’l pot veure adreçant la seva mirada a la llotja presidencial del Camp Nou. Una picada d’ullet més que evident que demostra que un dels propers objectius del llegendari central blaugrana serà, en un futur, seure al seient més noble de l’estadi on ha fet història. Un càrrec que seria, segurament, la cirereta del pastís per un jugador que ha estat molt més que un futubolista.