03
de novembre
del
2022
Actualitzat
a les
21:27h
"Jo no volia ser futbolista. Jo volia ser jugador del Barça". La frase és de Gerard Piqué, pronunciada en el vídeo de comiat publicat aquesta tarda, i defineix la trajectòria del millor central de la història del club: trenta títols, nivell elevat durant pràcticament una dècada, presència icònica al mig de la defensa i una hiperactivitat fora del camp que, en els últims anys, han eclipsat amb més o menys intensitat un llegat futbolístic de llegenda. Piqué (Barcelona, 1987) saltarà aquest dissabte a les nou del vespre per última vegada al Camp Nou amb la samarreta blaugrana abans de deixar el futbol. Serà, probablement, un punt i seguit: deixa oberta la possibilitat de tornar, però en un rol institucional. Durant la seva carrera, de fet, ha flirtejat més d'una vegada amb la idea de ser president. El terreny de joc, en certa manera, sempre se li va fer petit.
Piqué, aquesta temporada, ja era l'últim central de l'equip. Xavi Hernández, com a entrenador, li havia deixat clar -tant en les alineacions com en la intimitat del vestidor- que no disposaria dels minuts als quals estava acostumat. Els fitxatges de Jules Koundé i Andreas Christensen, combinats amb la consolidació de Ronald Araújo i d'Èric Garcia, el convertien en un defensa de rotació. Un rol al qual no estava acostumat des que, l'estiu del 2008, va tornar al Barça després d'una etapa al Manchester United -Champions inclosa al costat de Cristiano Ronaldo- i el Saragossa, ja com a cedit. Al club de la seva vida hi va trobar Pep Guardiola com a entrenador, disposat a catapultar un equip amb Leo Messi -de la generació de Piqué, com Cesc Fàbregas-, Xavi i Iniesta com a puntals. També Carles Puyol, primer company en l'eix de la defensa blaugrana, fins que la concatenació de lesions de l'excapità ho va impedir.
Eren, en certa manera, la nit i el dia. Puyol, tot entrega, en el rol de corrector. Piqué, alt, elegant, amb aquell posat de certa deixadesa que només tenen els escollits -i els qui atresoren una autoestima fora de la norma-, es va guanyar l'afició amb el 2-6 al Bernabéu, una de les obres mestres del Barça de Guardiola. Es va fer habitual veure'l saltar per sobre de la pinya dels futbolistes quan se celebraven els gols, amb celebracions inoblidables com la del 5-0 al Madrid de José Mourinho la tardor del 2010, ara farà dotze anys. El nivell exhibit al club el va portar a ser un fix a la selecció espanyola de Vicente del Bosque, on va aconseguir el doblet Mundial-Eurocopa en una Roja plagada d'internacionals del Barça. Tenia poc més de 25 anys i ja ho tenia tot.
Tanca la seva trajectòria a l'elit, de fet, amb trenta títols, inclosos tres Mundials de Clubs, una copa que fins aquell moment havia estat vetada fins i tot al Barça de Johan Cruyff. Piqué era conscient de la rellevància de tots els triomfs de la millor època del club: el seu avi, Amador Bernabéu -el pare de la seva mare- havia estat un dels directius més rellevants de les últimes dècades. Havia pogut conèixer, per exemple, Louis van Gaal quan era entrenador del Barça. Especialment coneguda és l'anècdota protagonitzada pel tècnic holandès, que el va tirar a terra sense remordiments per fer-li veure, quan era petit, que ser central professional no era tasca per a delicats.
L'adeu de Puyol i, després, de Javier Mascherano -el seu company a l'eix de la defensa en la final de la Champions del 2011 a Wembley, possiblement l'obra magna del Barça de Guardiola juntament amb la final del Mundial de Clubs contra el Santos a finals del mateix any, el dia que es va jugar amb set migcampistes-, el van forçar a buscar nous companys al terreny de joc. Cap d'ells es va acabar de consolidar, potser perquè el nivell de Piqué ja no era el mateix. Ni la mateixa anticipació, cada vegada més a prop de la porteria, sense la capacitat extraordinària de tirar la línia pràcticament al mig del camp. Errors com els del dia de l'Inter de Milà en una funesta jornada de Champions al Camp Nou fa tan sols unes setmanes es van començar a fer més habituals.
El central, com bona part dels seus companys integrants d'una alineació que ja és història -entre els quals Messi o Sergio Busquets, per exemple-, ha rebut la contestació de part de l'afició en els últims mesos, amb el club molt malmès econòmicament i un contracte altíssim que, com la resta de compromisos de l'anterior junta, ha privilegiat els capitans amb xifres fora de mercat. El reguitzell de negocis al marge del futbol -l'empresa Kosmos, que gestiona la Copa Davis de tennis, ha ocupat bona part del seu temps en els últims anys- tampoc han estat ben entesos per part de tota l'afició. És un cicle que no és aliè en la història del club: ascens, consolidació, títols i davallada al camp i a la graderia. Acomiadar els ídols, quan ho han guanyat tot, no és senzill.
El nom de Piqué també ha estat protagonista en la crònica rosa per la relació amb Shakira, engegada en paral·lel a la consecució del Mundial del 2010 a Sud-àfrica. Desacomplexat, altiu, amb aquell mig somriure que delata l'autoconsciència dels privilegis de l'upper Diagonal mesclat amb el talent dels escollits, amb una capacitat innata per marcar l'agenda fins i tot quan les cames ja no responien com abans, el central del Barça tanca una etapa majestuosa. Sempre va voler ser més que un futbolista però, en essència, les estadístiques i les sensacions el recordaran com un tros de central. Potser el millor que hagi vestit mai la samarreta blaugrana.
Piqué, aquesta temporada, ja era l'últim central de l'equip. Xavi Hernández, com a entrenador, li havia deixat clar -tant en les alineacions com en la intimitat del vestidor- que no disposaria dels minuts als quals estava acostumat. Els fitxatges de Jules Koundé i Andreas Christensen, combinats amb la consolidació de Ronald Araújo i d'Èric Garcia, el convertien en un defensa de rotació. Un rol al qual no estava acostumat des que, l'estiu del 2008, va tornar al Barça després d'una etapa al Manchester United -Champions inclosa al costat de Cristiano Ronaldo- i el Saragossa, ja com a cedit. Al club de la seva vida hi va trobar Pep Guardiola com a entrenador, disposat a catapultar un equip amb Leo Messi -de la generació de Piqué, com Cesc Fàbregas-, Xavi i Iniesta com a puntals. També Carles Puyol, primer company en l'eix de la defensa blaugrana, fins que la concatenació de lesions de l'excapità ho va impedir.
Eren, en certa manera, la nit i el dia. Puyol, tot entrega, en el rol de corrector. Piqué, alt, elegant, amb aquell posat de certa deixadesa que només tenen els escollits -i els qui atresoren una autoestima fora de la norma-, es va guanyar l'afició amb el 2-6 al Bernabéu, una de les obres mestres del Barça de Guardiola. Es va fer habitual veure'l saltar per sobre de la pinya dels futbolistes quan se celebraven els gols, amb celebracions inoblidables com la del 5-0 al Madrid de José Mourinho la tardor del 2010, ara farà dotze anys. El nivell exhibit al club el va portar a ser un fix a la selecció espanyola de Vicente del Bosque, on va aconseguir el doblet Mundial-Eurocopa en una Roja plagada d'internacionals del Barça. Tenia poc més de 25 anys i ja ho tenia tot.
Tanca la seva trajectòria a l'elit, de fet, amb trenta títols, inclosos tres Mundials de Clubs, una copa que fins aquell moment havia estat vetada fins i tot al Barça de Johan Cruyff. Piqué era conscient de la rellevància de tots els triomfs de la millor època del club: el seu avi, Amador Bernabéu -el pare de la seva mare- havia estat un dels directius més rellevants de les últimes dècades. Havia pogut conèixer, per exemple, Louis van Gaal quan era entrenador del Barça. Especialment coneguda és l'anècdota protagonitzada pel tècnic holandès, que el va tirar a terra sense remordiments per fer-li veure, quan era petit, que ser central professional no era tasca per a delicats.
L'adeu de Puyol i, després, de Javier Mascherano -el seu company a l'eix de la defensa en la final de la Champions del 2011 a Wembley, possiblement l'obra magna del Barça de Guardiola juntament amb la final del Mundial de Clubs contra el Santos a finals del mateix any, el dia que es va jugar amb set migcampistes-, el van forçar a buscar nous companys al terreny de joc. Cap d'ells es va acabar de consolidar, potser perquè el nivell de Piqué ja no era el mateix. Ni la mateixa anticipació, cada vegada més a prop de la porteria, sense la capacitat extraordinària de tirar la línia pràcticament al mig del camp. Errors com els del dia de l'Inter de Milà en una funesta jornada de Champions al Camp Nou fa tan sols unes setmanes es van començar a fer més habituals.
El central, com bona part dels seus companys integrants d'una alineació que ja és història -entre els quals Messi o Sergio Busquets, per exemple-, ha rebut la contestació de part de l'afició en els últims mesos, amb el club molt malmès econòmicament i un contracte altíssim que, com la resta de compromisos de l'anterior junta, ha privilegiat els capitans amb xifres fora de mercat. El reguitzell de negocis al marge del futbol -l'empresa Kosmos, que gestiona la Copa Davis de tennis, ha ocupat bona part del seu temps en els últims anys- tampoc han estat ben entesos per part de tota l'afició. És un cicle que no és aliè en la història del club: ascens, consolidació, títols i davallada al camp i a la graderia. Acomiadar els ídols, quan ho han guanyat tot, no és senzill.
El nom de Piqué també ha estat protagonista en la crònica rosa per la relació amb Shakira, engegada en paral·lel a la consecució del Mundial del 2010 a Sud-àfrica. Desacomplexat, altiu, amb aquell mig somriure que delata l'autoconsciència dels privilegis de l'upper Diagonal mesclat amb el talent dels escollits, amb una capacitat innata per marcar l'agenda fins i tot quan les cames ja no responien com abans, el central del Barça tanca una etapa majestuosa. Sempre va voler ser més que un futbolista però, en essència, les estadístiques i les sensacions el recordaran com un tros de central. Potser el millor que hagi vestit mai la samarreta blaugrana.