06
de novembre
del
2022
Actualitzat
a les
15:38h
"Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses"
En el zenit de la seua carrera política allà pels anys noranta el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, era el més semblant que es coneix en una democràcia liberal a un reietó de taifa. Aleshores, el de Cartagena feia tota la fila d’un Al Pacino en el paper del gàngster cubà Tony Montana d’Scarface, tenia l’astúcia política de FidelCastro i era despietat i capriciós com Calígula. Que es feren públics diversos enregistraments telefònics de la policia en què assegurava que li feien falta molts diners per a viure i que volia comprar-se un Opel Vectra 16 vàlvules no el va perjudicar gens per pujar i arribar a ser president de la Generalitat. Tampoc no el van perjudicar les magarrufes sinistres amb què primerament va aconseguir ser l’alcalde de Benidorm.
Tothom sabia de la fosca vida sentimental del president de la mateixa manera que es sospitava de les seues tenebroses maniobres des del poder que, a l’última, l’han acabat duent a la garjola. Tanmateix gairebé tothom callava i li feia reverències. Una important dirigent de l’esquerra valenciana, gens poruga, em va confessar en una ocasió que Zaplana era de llancejar els seus enemics fins a destruir-los i d’ací el temor que se li tenia.
Zaplana va destruir Unió Valenciana per pura venjança comprant voluntats. Va humiliar els trànsfugues del PSOE que el 1999 van perdre la seua dignitat per a servir-lo. Va perseguir amb obcecació tota oposició nacionalista al País Valencià. Molt pocs com ara el diputat socialista, Pepe Camarasa, es van atrevir a fer-li front. De fet, Camarasa va ser qui va desvetllar que els empresaris Antonio Moreno Carpio i José Herrero haurien pagat fins a 3.000 milions de pessetes en comissions a Zaplana i d’altres a compte de la construcció del parc temàtic Terra Mítica. Judicialment el cas va quedar en res i a Camarasa la denúncia li va costar la seua carrera política i, també, quasi la pell.
Podríem parlar també de Fèlix Millet, Marcial Maciel o Queipo de Llano i faríem els mateixos raonaments. El poder no sempre l’administra el virtuós i el savi sinó que ben pel contrari cau sovint en mans de l’ambiciós sense escrúpols, sense cap empatia. I per si no fora poc quan intoxica al neci puja al cap com el pitjor dels vins i enterboleix l’enteniment fins al punt que li fa perdre el sentit de la realitat. Zaplana o Millet no són l’encara diputat Francesc de Dalmases, certament, però entre els abusos de poder comesos per uns i altres, amb tots els matisos i gradacions que es vulguen, el fons de la qüestió continua sent el mateix. El poder bufa.
A Dalmases l’ha descobert el seu propi partit i, també, la periodista d’investigació Sara González, tot i que segurament no devien de ser pocs els que sabien el pa que s’hi donava. Però el cas és que la por, la vulnerabilitat de les víctimes converteixen en gairebé intocables segons quins personatges fins que un qualsevol dia algú no pot més i parla o bé un diari decideix trauré a la llum la veritat. Aleshores es desencadenen els fets i ja no valen per a res ni els subterfugis retòrics ni les amenaces. Tampoc les valdrien per al professor que aprofitant-se de la seua posició assetja els seus estudiants, per a l’empresari avariciós, el redactor en cap autoritari, l’encarregat de supermercat que es creu un general de divisió o per al president d’una qualsevol institució amb ínfules d’emperador romà.
Ho escrivia Joan Fuster: “Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses”. No tenim solució. I encara bo dels periodistes que fan bé la seua faena i de la llibertat d’expressió. Cal no oblidar que el primer abús del poderós és imposar el silenci i amb ell normalitzar la impunitat.
En el zenit de la seua carrera política allà pels anys noranta el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, era el més semblant que es coneix en una democràcia liberal a un reietó de taifa. Aleshores, el de Cartagena feia tota la fila d’un Al Pacino en el paper del gàngster cubà Tony Montana d’Scarface, tenia l’astúcia política de FidelCastro i era despietat i capriciós com Calígula. Que es feren públics diversos enregistraments telefònics de la policia en què assegurava que li feien falta molts diners per a viure i que volia comprar-se un Opel Vectra 16 vàlvules no el va perjudicar gens per pujar i arribar a ser president de la Generalitat. Tampoc no el van perjudicar les magarrufes sinistres amb què primerament va aconseguir ser l’alcalde de Benidorm.
Tothom sabia de la fosca vida sentimental del president de la mateixa manera que es sospitava de les seues tenebroses maniobres des del poder que, a l’última, l’han acabat duent a la garjola. Tanmateix gairebé tothom callava i li feia reverències. Una important dirigent de l’esquerra valenciana, gens poruga, em va confessar en una ocasió que Zaplana era de llancejar els seus enemics fins a destruir-los i d’ací el temor que se li tenia.
Zaplana va destruir Unió Valenciana per pura venjança comprant voluntats. Va humiliar els trànsfugues del PSOE que el 1999 van perdre la seua dignitat per a servir-lo. Va perseguir amb obcecació tota oposició nacionalista al País Valencià. Molt pocs com ara el diputat socialista, Pepe Camarasa, es van atrevir a fer-li front. De fet, Camarasa va ser qui va desvetllar que els empresaris Antonio Moreno Carpio i José Herrero haurien pagat fins a 3.000 milions de pessetes en comissions a Zaplana i d’altres a compte de la construcció del parc temàtic Terra Mítica. Judicialment el cas va quedar en res i a Camarasa la denúncia li va costar la seua carrera política i, també, quasi la pell.
Podríem parlar també de Fèlix Millet, Marcial Maciel o Queipo de Llano i faríem els mateixos raonaments. El poder no sempre l’administra el virtuós i el savi sinó que ben pel contrari cau sovint en mans de l’ambiciós sense escrúpols, sense cap empatia. I per si no fora poc quan intoxica al neci puja al cap com el pitjor dels vins i enterboleix l’enteniment fins al punt que li fa perdre el sentit de la realitat. Zaplana o Millet no són l’encara diputat Francesc de Dalmases, certament, però entre els abusos de poder comesos per uns i altres, amb tots els matisos i gradacions que es vulguen, el fons de la qüestió continua sent el mateix. El poder bufa.
A Dalmases l’ha descobert el seu propi partit i, també, la periodista d’investigació Sara González, tot i que segurament no devien de ser pocs els que sabien el pa que s’hi donava. Però el cas és que la por, la vulnerabilitat de les víctimes converteixen en gairebé intocables segons quins personatges fins que un qualsevol dia algú no pot més i parla o bé un diari decideix trauré a la llum la veritat. Aleshores es desencadenen els fets i ja no valen per a res ni els subterfugis retòrics ni les amenaces. Tampoc les valdrien per al professor que aprofitant-se de la seua posició assetja els seus estudiants, per a l’empresari avariciós, el redactor en cap autoritari, l’encarregat de supermercat que es creu un general de divisió o per al president d’una qualsevol institució amb ínfules d’emperador romà.
Ho escrivia Joan Fuster: “Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses”. No tenim solució. I encara bo dels periodistes que fan bé la seua faena i de la llibertat d’expressió. Cal no oblidar que el primer abús del poderós és imposar el silenci i amb ell normalitzar la impunitat.