Que important que és estar de tornada de tot. Quin tour tan gloriós que ens ha regalat aquesta setmana la motomami Magda Oranich pels principals mitjans de comunicació catalans.
En la seva minigira improvisada, Oranich no només ha reivindicat la seva vàlua professional -la present i la passada-, sinó que s'ha vist amb cor de censurar les maneres d'un determinat -i no tan determinat- sector polític, i fins i tot s'ha permès la llibertat d'enfotre's del caràcter pirotècnic de Laura Borràs, patrona suspesa de Catalunya.
I si Oranich ha pogut fer tot això amb la pau espiritual amb què ho ha fet -com li brollava la pau a cada intervenció!- és, efectivament, perquè l'emblemàtica advocada està de tornada de tot. Magda Oranich té la feina feta i el prestigi tancat, no necessita submergir-se gaire estona més en un fangar ple de mitges veritats i mentides completes. No viu de la política actual, i encara menys de la política emocional, la del dol, aquella política passional i bruta que et du fins a la cantonada i, un cop allà, t'apallissa fins que ja no queda cap idea sòlida dins teu.
No, Oranich no està immersa en aquesta voràgine. I per això, mentre Borràs, Dalmases i companyia van fent esses a 180 km/h per l'autopista de la mediocritat política, ella retorna tranquil·lament pel camí de la reputació i ens explica amb estupor el que ha viscut aquests últims dies. Mentre la política petita insisteix a empetitir el país -encara més, Lluís!- amb les seves petiteses, els grans noms que ens envolten es posen les mans al cap i després se senyen, procurant desentendre's al més aviat possible d'un ambient tan sòrdid.
A Oranich no li ha fet falta crear un compte a correcuita per defensar-sede les crítiques del laurisme. N'ha tingut prou agafant el telèfon -ara ja només als periodistes- per narrar l'experiència amb tanta estupefacció com contundència. Però en cap cas ha hagut de recórrer a un sotacarro de Twitter perquè li maquillés un ridícul que no ha fet (és imprescindible que mai, mai, hagis de menester sotacarros de Twitter, per anar bé per la vida).
El més fascinant de tot aquest sainet, però, és que, al final, l'enrenou que ha provocat el laurisme ha acabat resultant tremendament absurd i contraproduent per a ells mateixos. Amb els atacs a Oranich i l'engendrament de la morta Masdeu, s'han entestat a voler revertir una situació que no podia revertir-se. Només es tractava de reconèixer els fets i marxar, sense engrandir una bola que ja no els cap al menjador de casa i que, a sobre, sembla que els faci pioners en el noble art de pressionar i atemorir periodistes, tertulians, i altres derivats del gremi.
Pobra Joana, al cel sigui. Pobra Catalunya, allà on sigui. I pobra Magda, també. Perquè el traspàs de la periodista màrtir del Parlament ha estat tan veloç que no ha deixat temps a Oranich per plantejar i preparar la seva defensa davant Twitter Catalunya. Una defensa que segur que l'advocada hauria acceptat amb indulgència. Perquè quan tens el goig d'estar de tornada, fins i tot et pots permetre el luxe de ser benèvol amb els més grans tronats del regne.