27
d'octubre
del
2022
La imatge és coneguda i, cinc anys després, continua impactant: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell, amb rostres seriosos, davant la barana de les escales nobles del Parlament. La independència s'acaba de declarar, l'atmosfera és elèctrica, però es respira més incertesa que solemnitat. Més preguntes que respostes. S'ha arribat al final del camí marcat quan es va posar el referèndum -celebrat 26 dies abans-, però els capitans del procés són incapaços de donar detalls de quins han de ser els propers passos. Els discursos, presenciats per centenars d'alcaldes, són genèrics, sense cap demanda concreta a la ciutadania. I, després de les intervencions -amb l'escenografia organitzada per Lluís Llach-, el silenci. Esperaven l'exili i la presó.
A diferència de l'1-O i de la vaga general del 3-O, el 27 d'octubre és una data que costa de reivindicar desacomplexadament per part de l'independentisme, si més no l'institucional. Si el referèndum conté els elements que aglutinen les virtuts de la fase àlgida del procés -unitat per dalt i per baix, mobilització massiva, apel·lació als drets fonamentals, desafiament estrictament democràtic a l'Estat, imatges comprensibles que apel·laven a la comunitat internacional-, la DUI de fa cinc anys és el fruit de la dificultat de capitalitzar políticament l'1-O i de les pugnes intestines que se'n van derivar. Aquests són els tabús que van col·leccionar-se durant la tardor del 2017 i que, en última instància, van acabar amb una decisió al Parlament que no va tenir efectes concrets en clau de procés però sí en clau judicial en contra de tots els seus protagonistes.
"El referèndum el va fer la gent"
La xarxa ciutadana que va fer possible l'arribada d'urnes als col·legis electorals és una part indispensable de la maquinària de l'1-O, però no tot requeia en els activistes organitzats. Hi ha una escena, descrita en el llibre Tota la veritat -dels periodistes Ferran Casas, Gerard Pruna, Roger Mateos, Marc Martínez Amat, Odei A.-Etxearte i Neus Tomàs-, que exemplifica fins a quin punt hi havia implicació governamental. Es tracta del moment en què, en plena incertesa per les urnes, Puigdemont en persona fa una cerca a internet sobre models. L'executiu coneixia al detall els plans -per bé que acabessin sent externalitzats, amb Jordi Sànchez com a membre de l'estat major delegat per aquesta qüestió- i, a diferència del 9-N, es deia que el resultat seria vinculant. La gent va fer realitat el referèndum amb la participació, però el disseny residia a Palau.
El mandat de l'1-O
Les lleis de desconnexió estipulaven que el resultat de l'1-O seria vinculant i que el Parlament havia de proclamar els resultats en els dies posteriors. El marc normatiu es va aprovar per donar aixopluc a la votació i per diferenciar el referèndum del 9-N, que havia tingut un caràcter consultiu. Quan es va fer la norma, però, no es comptava amb la violència policial tan explícita contra el votants, que va desfigurar el resultat -es va estimar que no es van poder comptar centenars de milers de vots- i va impactar de manera directa en la participació. L'apel·lació al mandat de l'1-O com a font de legitimitat apareix ja de manera pràcticament exclusiva en els discursos de Puigdemont i el Consell de la República, i també en sectors de Junts. L'expresident va ser qui, el 10 d'octubre, va suspendre la declaració d'independència per negociar amb l'Estat, tot i que amb el pas del temps ha acabat lamentant la decisió adoptada. El resultat del referèndum, el seu mandat, no va ser avalat per cap país o institució internacional.
El pes d'Europa i les decisions empresarials
El paper de la Unió Europea (UE) es va estructurar al voltant del silenci i del discurs basat en què el conflicte era un "afer intern". Amb el pas del temps, però, s'ha vist -com descriu la periodista Lola García al seu llibre El muro- que en algun moment les institucions comunitàries van estar decidides a fer un pas endavant per intermediar en el conflicte o, si més no, atenuar l'immobilisme de Mariano Rajoy. No va acabar passant, com tampoc va arribar cap oferta seriosa de mediació, a diferència del que es va insinuar el dia que es va suspendre la DUI. Donald Tusk, president del Consell Europeu, sí que va demanar a Puigdemont aturar qualsevol decisió unilateral per evitar coneqüències irreversibles. Un altre dels moviments que va causar un fort impacte en l'independentisme -sobretot al Govern, encara que en aquell moment es menystingués la importància- va ser el canvi de seu de milers d'empreses, especialment d'aquelles amb arrels a Catalunya com La Caixa, el Banc Sabadell o Gas Natural. En termes econòmics no hi va haver cap daltabaix, però sí impacte emocional i reputacional.
El mantra de la unitat
Se situa aquella tardor com el principal exponent de la unitat de l'independentisme, reivindicada -però mai predicada- en els últims anys com a solució als problemes que travessa el moviment. Però el cert és que, quan s'arriba al 27-O -i fins i tot en les jornades prèvies a l'1-O- floreixen les discrepàncies entre el PDECat i ERC, entre Puigdemont i Junqueras. La divergència estratègica que es fa evident deprés del referèndum havia anat madurant lentament en el marc de la coalició, complexes com eren -i són- les relacions entre els seus principals dirigents. Paradoxalment, entre el president i el vicepresident hi havia coincidència en què calia fer després de l'1-O: convocar eleccions. Així ho havia decidit Puigdemont -com va traslladar a l'estat major la nit del 25 d'octubre- i així ho reclamava Junqueras a diversos interlocutors. Si s'arriba a la DUI és perquè Rajoy no dona garanties negociadores per aturar el 155 i per les mirades de reüll entre els dos principals capitans de la fase àlgida del procés.
On eren les estructures d'estat?
En els mesos previs al referèndum, càrrecs de la Generalitat es van dedicar a fer inventari de les estructures d'estat necessàries per desconnectar amb l'Estat. En matèria financera i tributària hi havia qüestions clau preparades -si més no, dissenyades-, però no es va prémer el botó un cop declarada la independència. La feina teòrica hi era -Carles Viver i Pi-Sunyer va dedicar un any i mig a teoritzar sobre com procedir formalment cap a la independència-, tot i que després no es materialitzés. En el fons, el camí cap al 27-O va estar marcat pel fet que, amb una mà, es procedia cap a la independència i, amb l'altra, s'intentava buscar una sortida negociada amb l'Estat. Una data de regust amarg que compleix cinc anys amb el Govern acabat de trencar.
A diferència de l'1-O i de la vaga general del 3-O, el 27 d'octubre és una data que costa de reivindicar desacomplexadament per part de l'independentisme, si més no l'institucional. Si el referèndum conté els elements que aglutinen les virtuts de la fase àlgida del procés -unitat per dalt i per baix, mobilització massiva, apel·lació als drets fonamentals, desafiament estrictament democràtic a l'Estat, imatges comprensibles que apel·laven a la comunitat internacional-, la DUI de fa cinc anys és el fruit de la dificultat de capitalitzar políticament l'1-O i de les pugnes intestines que se'n van derivar. Aquests són els tabús que van col·leccionar-se durant la tardor del 2017 i que, en última instància, van acabar amb una decisió al Parlament que no va tenir efectes concrets en clau de procés però sí en clau judicial en contra de tots els seus protagonistes.
"El referèndum el va fer la gent"
La xarxa ciutadana que va fer possible l'arribada d'urnes als col·legis electorals és una part indispensable de la maquinària de l'1-O, però no tot requeia en els activistes organitzats. Hi ha una escena, descrita en el llibre Tota la veritat -dels periodistes Ferran Casas, Gerard Pruna, Roger Mateos, Marc Martínez Amat, Odei A.-Etxearte i Neus Tomàs-, que exemplifica fins a quin punt hi havia implicació governamental. Es tracta del moment en què, en plena incertesa per les urnes, Puigdemont en persona fa una cerca a internet sobre models. L'executiu coneixia al detall els plans -per bé que acabessin sent externalitzats, amb Jordi Sànchez com a membre de l'estat major delegat per aquesta qüestió- i, a diferència del 9-N, es deia que el resultat seria vinculant. La gent va fer realitat el referèndum amb la participació, però el disseny residia a Palau.
El mandat de l'1-O
Les lleis de desconnexió estipulaven que el resultat de l'1-O seria vinculant i que el Parlament havia de proclamar els resultats en els dies posteriors. El marc normatiu es va aprovar per donar aixopluc a la votació i per diferenciar el referèndum del 9-N, que havia tingut un caràcter consultiu. Quan es va fer la norma, però, no es comptava amb la violència policial tan explícita contra el votants, que va desfigurar el resultat -es va estimar que no es van poder comptar centenars de milers de vots- i va impactar de manera directa en la participació. L'apel·lació al mandat de l'1-O com a font de legitimitat apareix ja de manera pràcticament exclusiva en els discursos de Puigdemont i el Consell de la República, i també en sectors de Junts. L'expresident va ser qui, el 10 d'octubre, va suspendre la declaració d'independència per negociar amb l'Estat, tot i que amb el pas del temps ha acabat lamentant la decisió adoptada. El resultat del referèndum, el seu mandat, no va ser avalat per cap país o institució internacional.
El pes d'Europa i les decisions empresarials
El paper de la Unió Europea (UE) es va estructurar al voltant del silenci i del discurs basat en què el conflicte era un "afer intern". Amb el pas del temps, però, s'ha vist -com descriu la periodista Lola García al seu llibre El muro- que en algun moment les institucions comunitàries van estar decidides a fer un pas endavant per intermediar en el conflicte o, si més no, atenuar l'immobilisme de Mariano Rajoy. No va acabar passant, com tampoc va arribar cap oferta seriosa de mediació, a diferència del que es va insinuar el dia que es va suspendre la DUI. Donald Tusk, president del Consell Europeu, sí que va demanar a Puigdemont aturar qualsevol decisió unilateral per evitar coneqüències irreversibles. Un altre dels moviments que va causar un fort impacte en l'independentisme -sobretot al Govern, encara que en aquell moment es menystingués la importància- va ser el canvi de seu de milers d'empreses, especialment d'aquelles amb arrels a Catalunya com La Caixa, el Banc Sabadell o Gas Natural. En termes econòmics no hi va haver cap daltabaix, però sí impacte emocional i reputacional.
El mantra de la unitat
Se situa aquella tardor com el principal exponent de la unitat de l'independentisme, reivindicada -però mai predicada- en els últims anys com a solució als problemes que travessa el moviment. Però el cert és que, quan s'arriba al 27-O -i fins i tot en les jornades prèvies a l'1-O- floreixen les discrepàncies entre el PDECat i ERC, entre Puigdemont i Junqueras. La divergència estratègica que es fa evident deprés del referèndum havia anat madurant lentament en el marc de la coalició, complexes com eren -i són- les relacions entre els seus principals dirigents. Paradoxalment, entre el president i el vicepresident hi havia coincidència en què calia fer després de l'1-O: convocar eleccions. Així ho havia decidit Puigdemont -com va traslladar a l'estat major la nit del 25 d'octubre- i així ho reclamava Junqueras a diversos interlocutors. Si s'arriba a la DUI és perquè Rajoy no dona garanties negociadores per aturar el 155 i per les mirades de reüll entre els dos principals capitans de la fase àlgida del procés.
On eren les estructures d'estat?
En els mesos previs al referèndum, càrrecs de la Generalitat es van dedicar a fer inventari de les estructures d'estat necessàries per desconnectar amb l'Estat. En matèria financera i tributària hi havia qüestions clau preparades -si més no, dissenyades-, però no es va prémer el botó un cop declarada la independència. La feina teòrica hi era -Carles Viver i Pi-Sunyer va dedicar un any i mig a teoritzar sobre com procedir formalment cap a la independència-, tot i que després no es materialitzés. En el fons, el camí cap al 27-O va estar marcat pel fet que, amb una mà, es procedia cap a la independència i, amb l'altra, s'intentava buscar una sortida negociada amb l'Estat. Una data de regust amarg que compleix cinc anys amb el Govern acabat de trencar.