Shakira ha consumat finalment la seva venjança amorosa i ho ha fet amb una cançó en què, una altra vegada, deixa anar -sense donar-hi massa voltes- els sentiments que li genera Gerard Piqué. Uns sentiments que fa uns anys eren de passió (amb aquell Me enamoré, me ena-na-namoré tan explícit) i que avui, amb Monotonía, són de decepció i rancúnia.
En un primer moment, la colombiana no vol que aquestes sensacions s'apoderin d'ella, i comença el tema intentant ser conciliadora amb l'encara jugador del Barça. És quan ve a dir que el desastre amorós no ha estat culpa tuya ni mía, sinó de la maleïda monotonia. Però aquest to més o menys comprensiu s'ensorra de seguida, a mesura que la cançó avança, i la reina llatina acaba abraonant-se sobre Piqué amb una lletra que ja no està per subtileses ni mitges tintes:
De repente ya no eras el mismo, me dejaste por tu narcisismo, te olvidaste de lo que un día fuimos, eh-eh, ey. Tú distante con tu actitud, y eso me llenaba de inquietud, tú no daba' ni la mitad, pero sí sé que di más que tú. Estaba corriendo por alguien que por mí ni estaba caminando.
Bé, per ser culpa de la monotonia, trobo que déu-n'hi-do. Potser aquest no era el concepte que Shakira volia utilitzar, no era la paraula precisa, però va acabar recorrent-hi eufemísticament per estalviar-se títols força més desagradables com, per exemple, "Sinvergüenza" o "La madre que te parió".
Al final, escoltar una lletra com la que ha escrit Shakira genera unes sensacions estranyes. Perquè sí, tots ens hem vist immersos en un final de relació decebedor, i podem entendre els camins incerts i foscos per on transita Shakira en aquests moments. A més, plasmar una traïció amorosa en una cançó no deixa de ser un exercici cultural, una expressió artística. Si fer servir l'art per buidar-se li és útil, que ho faci.
Però el cert és que tot el que envolta Monotonía desprèn una cutror important. Per la manera exageradament poc curosa -i legítima- amb què s'obre les entranyes, per les referències acusatòries i un punt infantils -també legítimes- que inclou el videoclip de la cançó, per com monetitza la situació -legítimament, per cert- una estrella mundial de tornada de tot com és ella... No ho sé, no acaba de quedar del tot refinada la cosa.
Com tampoc queda massa delicat posar-hi Ozuna pel mig, un pobre tio que de sobte es veu atrapat en una guerra civil que ni li va ni li ve. En aquest cas, però, tan esperèntic és convidar-lo a participar de la venjança com acceptar la invitació. Oye, Ozuna, he escrito esta mierda contra el cabrón de mi ex. ¿Te arrancas a cantarla conmigo? Hombre, qué bueno, por supuesto. Lleig.
Tot plegat acaba generant un dubte raonable. Què et deixa en un pitjor lloc, ser infidel o ser cutre? Amb quina actitud recules més, cara enfora? Què et fa baixar més esglaons? Jo no ho tinc gens clar; de fet, aquests dies he arribat a pensar que potser ser cutre és força més delator, en molts sentits, que ser infidel. Perquè la cutror té un punt més racional, s'escull una mica més que la infidelitat, que sol ser un torrent sense control. Quan ets cutre, n'acostumes a ser molt responsable. I, per poc que puguis, has d'aconseguir jugar aquesta responsabilitat amb intel·ligència: has d'aconseguir que, malgrat tot, puguin felicitar-te per com de bé que actues.