23
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
11:58h
Aquest diumenge farà 45 anys del retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. El 23 d'octubre de 1977 va culminar un dels capítols més complexos de la història contemporània de Catalunya, les negociacions entre el president a l'exili i el govern d'Adolfo Suárez que van permetre la recuperació d'una de les institucions derrotades a la Guerra Civil. La figura del dirigent republicà ha anat sortint del desconeixement que durant anys ha patit i l'evolució de la política catalana li ha donat una perspectiva que el fa útil per ajudar a guiar-se pel present.
La seqüència dels fets disposa ja d'algunes obres referencials, des de la biografia recent de Joan Esculies a testimonis com el de Josep Maria Bricall (Memòria d'un silenci). L'historiador Enric Pujol en dona detalls interessants en un article sobre el retorn publicat per la Fundació Irla. Malgrat que la recuperació de l'autonomia era una de les reivindicacions de totes les forces polítiques democràtiques, no estava gens clara que hagués de passar per la recuperació d'una institució republicana.
La figura de Tarradellas, a més, era controvertida. Dirigent històric d'Esquerra Republicana, conseller en cap sota la presidència de Lluís Companys durant la Guerra Civil, el personatge estava molt vinculat al conflicte i, després, a les batusses inevitables de la derrota i l'exili. Elegit president pels diputats que quedaven del darrer Parlament a l'exili, el 1954, els canvis produïts a l'interior del país feien difícil que Tarradellas fos vist com el desllorigador polític de la Catalunya sorgida del franquisme.
Que l'entusiasme per Tarradellas era divers en el si del bloc antifranquista en va donar mostres -ho recorda Enric Pujol- que quan el president exiliat constitueix un organisme consultiu de la Generalitat el febrer de 1977, en vigílies de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny, s'hi adhereixen ERC, els dos PSC existents aleshores (Reagrupament i Congrés) i grups de l'esquerra radical. Però no ho fan ni Convergència Democràtica ni el PSUC. La rivalitat entre Tarradellas i Jordi Pujol ja era visible en aquell moment. I el PSUC no oblidava l'anticomunisme de Tarradellas durant la guerra, on va denotar més sintonia envers la CNT.
Al poder de l'Estat, la figura de Tarradellas generava hostilitat. Suárez veia el vell republicà una rèmora del passat. Era el fracàs i la derrota. Entre els militars, l'enemistat era total ja que es recordava el paper de l'exiliat en l'organització de les indústries de guerra. El triomf de l'esquerra a Catalunya el juny de 1977 (amb un socialisme en primera posició amb el 28% i un PSUC en segona amb un 18%) va espantar Madrid i va canviar les tornes. La Moncloa era conscient que Catalunya era un problema que s'havia de resoldre. Uns mesos abans, havia entomat l'altre gran repte per coronar (mai millor dit) la Transició: la legalització del PCE. Havia d'entendre's amb el catalanisme i ho feia amb Tarradellas o amb una nova classe política hegemonitzada per socialistes i comunistes.
Ja s'ha escrit molt de les negociacions i les converses Suárez-Tarradellas. L'astúcia d'aquest i el saber mostrar-se intransigent només en un aspecte (la recuperació de la Generalitat) van resultar exitosos. El vell exiliat venia disposat a reconèixer la monarquia i no pas a remoure ferides. Els partits catalans van mostrar cohesió i van formar part de la Comissió Negociadora amb Madrid, quedant clar també que es formaria un Govern seguint la correlació de forces a les eleccions del juny.
La Generalitat abans que la Constitució
Va ser un dels grans triomfs de Catalunya. L'Estat postfranquista va restablir la Generalitat per reial decret del setembre del 1977 i la va reconèixer com la institució de govern "secular" del poble català. Tarradellas va ser hàbil a l'explicar a Suárez que, en realitat, es tractava d'un organisme dels temps de la monarquia medieval. El fet que es restablissin les institucions pròpies abans que la Constitució era un reconeixement de la realitat nacional del país com a pas previ a crear la nova institucionalitat espanyola.
Les urgències del nou règim espanyol
Malgrat totes les habilitats del president Tarradellas i la demostració d'unitat de les forces polítiques catalanes, res hagués estat possible sense la feblesa que sentia el govern espanyol. La monarquia postfranquista necessitava assentar-se. Suárez havia de resoldre el plet català d'alguna manera, ni que fos provisionalment, i Tarradellas va ser capaç de demostrar que era la carta a jugar.
Però les negociacions Suárez-Tarradellas també constaten la complexitat per assolir una negociació bilateral des del reconeixement mutu entre l'Estat i Catalunya. Només en moments de ruptura o canvi de règim, l'estat espanyol s'ha avingut a un diàleg polític seriós. La mateixa història de l Generalitat contemporània ho mostra. Va ser creada el 1931 després de la caiguda de la monarquia. Suprimida per Franco, només va ser restablerta a la seva mort i en un context de Transició en què la classe política sorgida dels quadres joves del Movimiento estaven necessitats de legitimitat. Una legitimitat que només el retorn d'antigues sigles (en el cas d'un PCE legalitzat) o institucions com la Generalitat podien garantir.
La seqüència dels fets disposa ja d'algunes obres referencials, des de la biografia recent de Joan Esculies a testimonis com el de Josep Maria Bricall (Memòria d'un silenci). L'historiador Enric Pujol en dona detalls interessants en un article sobre el retorn publicat per la Fundació Irla. Malgrat que la recuperació de l'autonomia era una de les reivindicacions de totes les forces polítiques democràtiques, no estava gens clara que hagués de passar per la recuperació d'una institució republicana.
La figura de Tarradellas, a més, era controvertida. Dirigent històric d'Esquerra Republicana, conseller en cap sota la presidència de Lluís Companys durant la Guerra Civil, el personatge estava molt vinculat al conflicte i, després, a les batusses inevitables de la derrota i l'exili. Elegit president pels diputats que quedaven del darrer Parlament a l'exili, el 1954, els canvis produïts a l'interior del país feien difícil que Tarradellas fos vist com el desllorigador polític de la Catalunya sorgida del franquisme.
Que l'entusiasme per Tarradellas era divers en el si del bloc antifranquista en va donar mostres -ho recorda Enric Pujol- que quan el president exiliat constitueix un organisme consultiu de la Generalitat el febrer de 1977, en vigílies de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny, s'hi adhereixen ERC, els dos PSC existents aleshores (Reagrupament i Congrés) i grups de l'esquerra radical. Però no ho fan ni Convergència Democràtica ni el PSUC. La rivalitat entre Tarradellas i Jordi Pujol ja era visible en aquell moment. I el PSUC no oblidava l'anticomunisme de Tarradellas durant la guerra, on va denotar més sintonia envers la CNT.
Al poder de l'Estat, la figura de Tarradellas generava hostilitat. Suárez veia el vell republicà una rèmora del passat. Era el fracàs i la derrota. Entre els militars, l'enemistat era total ja que es recordava el paper de l'exiliat en l'organització de les indústries de guerra. El triomf de l'esquerra a Catalunya el juny de 1977 (amb un socialisme en primera posició amb el 28% i un PSUC en segona amb un 18%) va espantar Madrid i va canviar les tornes. La Moncloa era conscient que Catalunya era un problema que s'havia de resoldre. Uns mesos abans, havia entomat l'altre gran repte per coronar (mai millor dit) la Transició: la legalització del PCE. Havia d'entendre's amb el catalanisme i ho feia amb Tarradellas o amb una nova classe política hegemonitzada per socialistes i comunistes.
Ja s'ha escrit molt de les negociacions i les converses Suárez-Tarradellas. L'astúcia d'aquest i el saber mostrar-se intransigent només en un aspecte (la recuperació de la Generalitat) van resultar exitosos. El vell exiliat venia disposat a reconèixer la monarquia i no pas a remoure ferides. Els partits catalans van mostrar cohesió i van formar part de la Comissió Negociadora amb Madrid, quedant clar també que es formaria un Govern seguint la correlació de forces a les eleccions del juny.
La Generalitat abans que la Constitució
Va ser un dels grans triomfs de Catalunya. L'Estat postfranquista va restablir la Generalitat per reial decret del setembre del 1977 i la va reconèixer com la institució de govern "secular" del poble català. Tarradellas va ser hàbil a l'explicar a Suárez que, en realitat, es tractava d'un organisme dels temps de la monarquia medieval. El fet que es restablissin les institucions pròpies abans que la Constitució era un reconeixement de la realitat nacional del país com a pas previ a crear la nova institucionalitat espanyola.
Les urgències del nou règim espanyol
Malgrat totes les habilitats del president Tarradellas i la demostració d'unitat de les forces polítiques catalanes, res hagués estat possible sense la feblesa que sentia el govern espanyol. La monarquia postfranquista necessitava assentar-se. Suárez havia de resoldre el plet català d'alguna manera, ni que fos provisionalment, i Tarradellas va ser capaç de demostrar que era la carta a jugar.
Però les negociacions Suárez-Tarradellas també constaten la complexitat per assolir una negociació bilateral des del reconeixement mutu entre l'Estat i Catalunya. Només en moments de ruptura o canvi de règim, l'estat espanyol s'ha avingut a un diàleg polític seriós. La mateixa història de l Generalitat contemporània ho mostra. Va ser creada el 1931 després de la caiguda de la monarquia. Suprimida per Franco, només va ser restablerta a la seva mort i en un context de Transició en què la classe política sorgida dels quadres joves del Movimiento estaven necessitats de legitimitat. Una legitimitat que només el retorn d'antigues sigles (en el cas d'un PCE legalitzat) o institucions com la Generalitat podien garantir.