16
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
21:07h
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, viatjarà a finals de la setmana vinent a Brussel·les per reunir-se amb dos comissaris europeus. En l'estada a Bèlgica no té previst -així ho confirmen fonts de Palau i properes a Waterloo- reunir-se amb Carles Puigdemont, fundador de Junts, líder de l'exili i un dels seus predecessors en el càrrec. Aquesta circumstància explica part de les coordenades de la presidència d'Aragonès i dels esdeveniments que han portat al trencament de la coalició: recuperació de la institucionalitat -i de la relació amb les institucions comunitàries després del terratrèmol del 2017- i distància amb els socis, que ha acabat comportant una ruptura dolorosa. La consulta de Junts ha fet entrar el lideratge d'Aragonès en una nova fase marcada per menys soroll dins del consell executiu, més debilitat al Parlament i la voluntat de posar l'actitud de Junts en evidència, especialment de cara a l'aprovació dels pressupostos.
Aquestes són les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats que planen sobre l'horitzó d'Aragonès, també en clau de política estatal, perquè l'èxit de l'estratègia d'ERC depèn de com el PSOE encari les demandes d'autodeterminació i amnistia.
La principal és la situació de minoria al Parlament. Aragonès disposa només de 33 escons, els d'ERC, perquè ha perdut -com li va insistir l'exvicepresident Jordi Puigneró en la reunió que va acabar amb la destitució del dirigent de Junts- el suport de 41 diputats que van investir-lo com a president. Això vol dir que cada votació -sigui pels pressupostos, sigui pels decrets d'ampliació de despesa en terreny de pròrroga- serà objecte de negociació i, per tant, de desgast en les concessions. L'oposició dels fins ara socis, com s'ha acordat en els òrgans de direcció, serà total, encara que el gruix dels comptes el deixés desat al calaix l'exconseller Jaume Giró. Una de les prioritats, en aquest sentit, serà posar tota la pressió sobre Junts, per evidenciar que no estan implicats en la governabilitat en un moment de crisi socioeconòmica. Quedar en mans del PSC, a banda, no és una opció per al president, encara que no els descarti.
En l'última reunió de la taula de diàleg, els equips negociadors van acordar que abans que acabés l'any hi hauria avenços en la desjudicialització, que passen per la reforma de la sedició. Entremig hi haurà la tramitació dels comptes de Pedro Sánchez, en la qual ERC aspira a utilitzar els seus vots com a palanca per obtenir els primers fruits palpables del diàleg. La principal amenaça d'aquesta estratègia és que l'èxit no depèn dels republicans, sinó del PSOE, i que qualsevol relliscada negociadora servirà de munició a Junts en el camí cap a les eleccions municipals. Quan s'entri en el 2023, difícilment es podrà vendre cap èxit de la negociació amb Madrid, en la mesura que a Sánchez no li interessarà fotografiar-se amb els socis independentistes.
L'atribut més positiu d'haver-se quedat en solitari és que Aragonès ja no té uns socis dins del consell executiu que en qüestionen l'autoritat, ja fos des de dins del Govern -on menys passava- o des del Parlament, on continuarà passant. Envoltat de dirigents de confiança d'ERC i amb independents compromesos amb la proposta estrella per resoldre el conflicte polític amb l'Estat -l'acord de claredat, que només va rebre el suport de 41 diputats en el debat de política general-, a Palau ja no tenen l'excusa de la presència de Junts per justificar alentiments en la consecució del pla de Govern. No hi ha majoria al Parlament, però ara hi ha unanimitat estratègica a la Generalitat.
El fitxatge d'independents procedents de l'òrbita del PSC, de Convergència i dels comuns -Quim Nadal, Carles Campuzano i Gemma Ubasart- amplia les fronteres del projecte d'ERC, una de les obsessions d'Oriol Junqueras. El fet que Junts s'hagi aïllat voluntàriament de la governabilitat atorga a Aragonès camp per córrer en la gestió i el lideratge, un nou escenari que el pot ajudar a consolidar-se per optar a la reelecció. Menys soroll, més debilitat i posar Junts a prova: els tres ingredients que haurà de conjugar i tenir en compte si el president vol arribar al final de la legislatura.
Aquestes són les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats que planen sobre l'horitzó d'Aragonès, també en clau de política estatal, perquè l'èxit de l'estratègia d'ERC depèn de com el PSOE encari les demandes d'autodeterminació i amnistia.
La principal és la situació de minoria al Parlament. Aragonès disposa només de 33 escons, els d'ERC, perquè ha perdut -com li va insistir l'exvicepresident Jordi Puigneró en la reunió que va acabar amb la destitució del dirigent de Junts- el suport de 41 diputats que van investir-lo com a president. Això vol dir que cada votació -sigui pels pressupostos, sigui pels decrets d'ampliació de despesa en terreny de pròrroga- serà objecte de negociació i, per tant, de desgast en les concessions. L'oposició dels fins ara socis, com s'ha acordat en els òrgans de direcció, serà total, encara que el gruix dels comptes el deixés desat al calaix l'exconseller Jaume Giró. Una de les prioritats, en aquest sentit, serà posar tota la pressió sobre Junts, per evidenciar que no estan implicats en la governabilitat en un moment de crisi socioeconòmica. Quedar en mans del PSC, a banda, no és una opció per al president, encara que no els descarti.
En l'última reunió de la taula de diàleg, els equips negociadors van acordar que abans que acabés l'any hi hauria avenços en la desjudicialització, que passen per la reforma de la sedició. Entremig hi haurà la tramitació dels comptes de Pedro Sánchez, en la qual ERC aspira a utilitzar els seus vots com a palanca per obtenir els primers fruits palpables del diàleg. La principal amenaça d'aquesta estratègia és que l'èxit no depèn dels republicans, sinó del PSOE, i que qualsevol relliscada negociadora servirà de munició a Junts en el camí cap a les eleccions municipals. Quan s'entri en el 2023, difícilment es podrà vendre cap èxit de la negociació amb Madrid, en la mesura que a Sánchez no li interessarà fotografiar-se amb els socis independentistes.
L'atribut més positiu d'haver-se quedat en solitari és que Aragonès ja no té uns socis dins del consell executiu que en qüestionen l'autoritat, ja fos des de dins del Govern -on menys passava- o des del Parlament, on continuarà passant. Envoltat de dirigents de confiança d'ERC i amb independents compromesos amb la proposta estrella per resoldre el conflicte polític amb l'Estat -l'acord de claredat, que només va rebre el suport de 41 diputats en el debat de política general-, a Palau ja no tenen l'excusa de la presència de Junts per justificar alentiments en la consecució del pla de Govern. No hi ha majoria al Parlament, però ara hi ha unanimitat estratègica a la Generalitat.
El fitxatge d'independents procedents de l'òrbita del PSC, de Convergència i dels comuns -Quim Nadal, Carles Campuzano i Gemma Ubasart- amplia les fronteres del projecte d'ERC, una de les obsessions d'Oriol Junqueras. El fet que Junts s'hagi aïllat voluntàriament de la governabilitat atorga a Aragonès camp per córrer en la gestió i el lideratge, un nou escenari que el pot ajudar a consolidar-se per optar a la reelecció. Menys soroll, més debilitat i posar Junts a prova: els tres ingredients que haurà de conjugar i tenir en compte si el president vol arribar al final de la legislatura.