15
d'octubre
del
2022
Actualitzat
el
17
d'octubre
a les
8:13h
Poc després de conèixer el resultat de la consulta de Junts sobre la sortida del Govern -certificada amb el 55% del vot de la militància-, un alt dirigent amb dècades de responsabilitats a Convergència va començar a enviar missatges a amics, companys i excompanys de partit. Hi lamentava que la decisió -un "desastre", suposava la fi del llegat de la formació fundada per Jordi Pujol. El seu diagnòstic és acurat, en termes històrics? Saltar d'un executiu en marxa és el trencament definitiu amb l'espai identificat amb la tradició convergent? És una pregunta que NacióDigital ha fet a sis veus amb protagonisme en diverses etapes i responsabilitats a CDC i a CiU, unes sigles liquidades fa més de cinc anys i que ningú reivindica des d'un altaveu majoritari.
"CDC prioritzava fer país. I ser al Govern és fonamental", reflexiona Joan Guitart, membre de l'executiu de Josep Tarradellas a qui després Pujol va fitxar quan va aterrar a la Generalitat. Va comptar amb ell fins l'any 1996. Miquel Esquirol, fundador del partit -als seus quasi 93 anys encara recorda el dia que es va posar en marxa el projecte a Montserrat, aprofitant la celebració d'un aniversari de les penyes del Barça per passar desapercebuts-, insisteix que la idea era "ocupar els màxims espais de poder possibles". Esquirol, que va fer de xofer de l'expresident de la Generalitat, encara veu el "gruix" de Convergència dins l'espai de Junts, malgrat que la formació fundada per Carles Puigdemont -sobretot els independents- sempre ha protagonitzat un desmarcatge amb el passat. No només pels lideratges, sinó per la manera de fer.
A diferència d'Esquirol, una de les protagonistes del final de CDC i de la mutació en el PDECat considera que Junts ja no té res a veure amb les quatre dècades anteriors. "Junts no té res de Convergència. Altra cosa és que dins de Junts hi hagi gent de Convergència. Si ho comparem, no hi veig cap paral·lelisme", assenyala Marta Pascal, que el 2018 va deixar el lideratge del PDECat pels seus desencontres amb Puigdemont. Pascal va ser candidata del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), un dels grups que des de la implosió del món convergent han volgut aparèixer com un dels seus hereus per ocupar-ne l'espai buit, però no va poder entrar al Parlament. Amb el record viu de com va anar la refundació convergent amb Artur Mas al capdavant, l'exdiputada la defineix com a "precipitada", i recorda que hi havia més gent que hi estava en contra de la que ho expressava on tocava. Diu que hi havia "acomplexament".
Un dels aspectes clau del congrés que va fer néixer el PDECat és el pols pels lideratges -Pascal va assumir el timó amb David Bonvehí-, però el procés també s'hi va fer notar. En el preàmbul dels estatuts, de fet, s'hi va voler fer constar que no es descartava la via unilateral per aconseguir la independència. Que la primera reordenació postconvergent no funcionés ho demostra el fet que, només un any i mig després, Puigdemont va impulsar Junts per Catalunya, primer una candidatura electoral i després un partit escindit -amb ferides que encara duren- del PDECat. "I ara Convergència ha quedat com una cosa mítica", aporta Carme-Laura Gil, consellera amb Pujol, que insisteix que el partit que queda amb el seu adeu -és a dir, amb Mas- ja no era "el mateix".
Aplica el mateix patró amb la posada en marxa de Junts. "Si la societat és diferent, el partit també ho és. Representa una cosa nova, una modernitat diferent, un futur diferent, una manera diferent d'encarar-ho tot", sosté l'exconsellera, que insisteix que les "transformacions" vindran "més de baix que de dalt". En aquest sentit emmarca la decisió de sortir del Govern, provinent d'una consulta que en temps de Convergència rarament s'hauria posat en marxa. "En realitat, el que ens passava a la nostra generació és que no només érem polítics: també érem uns sentimentals", afegeix Miquel Esquirol, que situa en l'atomització del llegat convergent -PDECat, Centrem, el PNC i altres projectes- el detonant que va fer perdre Junts les últimes eleccions.
Davant de l'escenari que deixa la consulta a Junts, Irene Rigau opta per la prudència i per esperar què passa en el consell nacional que celebra la setmana vinent el partit, en el qual no milita, per veure cap a on va la formació. Tot i això, insisteix que l'anomenat "gen convergent" no és un invent. "Res em fa pensar que això hagi desaparegut", reflexiona l'exconsellera d'Ensenyament, que també ho va ser quan Mas va arribar a Palau l'any 2010. Altra cosa, diu, és que s'hagi "espatllat l'instrument", és a dir, la manera com s'articula aquesta manera de fer política centrada en el "catalanisme constructiu". Hi coincideix parcialment Ramon Espadaler, ara al capdavant d'Units per Avançar però que va ser secretari general d'Unió i, en l'últim Govern de Pujol, conseller de Medi Ambient. "L'espai de CiU és molt més reduït, i no està articulat", reflexiona.
Espadaler era el número dos de Josep A. Duran i Lleida quan Unió i CDC van separar els seus camins. Mas els demanava adscriure's -sense projectar dubtes- a la llista unitària que va aconseguir dissenyar amb ERC, però els democristians es van partir per la meitat després d'una consulta interna d'alt voltatge. "No es pot llegir amb les ulleres d'aquest moment la vigència de CiU", remarca l'exconseller, que es mostra "molt sorprès" pel fet que continuar -o no- al Govern se sotmetés al criteri de la militància i que la direcció de Junts no fos capaç de tenir una posició "unànime". També assegura estar sorprès pel resultat, que deixarà centenars d'alts càrrecs sense feina.
"Què més voldria que existís un projecte centrat i catalanista", exclama Guitart, que insisteix que ERC "no és Convergència", encara que intenti fer forat en un espai vacant. No falten alts dirigents de CDC que desconfien de les veritables intencions dels republicans, als quals continuen identificant amb el "comunisme" que, segons ells, ja es va posar de manifest en els anys previs a la Guerra Civil, quan governaven la Generalitat. La rivalitat històrica amb ERC, accelerada en l'etapa de convivència entre Mas i Oriol Junqueras i desfermada quan el líder dels republicans va ser vicepresident de Puigdemont, és en el substrat de la decisió d'abandonar l'executiu. També la discrepància estratègica sobre la col·laboració d'ERC amb el govern espanyol, una pràctica habitual de Convergència independentment de qui residís a la Moncloa.
El peix al cove, segon Guitart, va ser "molt positiu". "Vam anar agafant competències", remarca l'exconseller. Pascal sosté, a banda, que era una manera de fer "política feixuga" que donava resultats, malgrat les incomoditats. "Quan busques els que vénen després de CDC, això no ho trobes", remarca. Junts, des del seu naixement com a espai, només s'ha implicat en una ocasió en una decisió transcendental al Congrés els Diputats: va ser en la moció de censura de Pedro Sánchez, el juny del 2018, en la qual Puigdemont -després que Pablo Iglesias el convencés que el PNB també votaria a favor del líder del PSOE- va acabar avalant foragitar Mariano Rajoy de la Moncloa.
Aquella maniobra va acabar tenint conseqüències -l'adeu de Pascal també s'explica per aquesta circumstància-, i des d'aquell moment Junts ha tingut una relació complexa amb la política institucional. Fins i tot hi ha veus com la de Quim Torra o Laura Borràs que han posat en dubte les institucions autonòmiques com a útils per assolir la independència. Fins i tot hi ha qui les considera un impediment. Un esperit que lliga poc, segons relata Esquirol, amb l'assemblea fundacional de CDC. La prioritat, recorda, era "ocupar els màxims espais de poder possible". "A Montserrat va quedar clar que era el moment de fer país i de fer política", remarca. Més de quatre dècades després, alguns dels hereus d'aquell espai polític han decidit deixar el Govern. Per voluntat pròpia.
"CDC prioritzava fer país. I ser al Govern és fonamental", reflexiona Joan Guitart, membre de l'executiu de Josep Tarradellas a qui després Pujol va fitxar quan va aterrar a la Generalitat. Va comptar amb ell fins l'any 1996. Miquel Esquirol, fundador del partit -als seus quasi 93 anys encara recorda el dia que es va posar en marxa el projecte a Montserrat, aprofitant la celebració d'un aniversari de les penyes del Barça per passar desapercebuts-, insisteix que la idea era "ocupar els màxims espais de poder possibles". Esquirol, que va fer de xofer de l'expresident de la Generalitat, encara veu el "gruix" de Convergència dins l'espai de Junts, malgrat que la formació fundada per Carles Puigdemont -sobretot els independents- sempre ha protagonitzat un desmarcatge amb el passat. No només pels lideratges, sinó per la manera de fer.
Joan Guitart, conseller entre el 1980 i el 1996 amb Jordi Pujol: "CDC prioritzava fer país. I ser al Govern és fonamental"
A diferència d'Esquirol, una de les protagonistes del final de CDC i de la mutació en el PDECat considera que Junts ja no té res a veure amb les quatre dècades anteriors. "Junts no té res de Convergència. Altra cosa és que dins de Junts hi hagi gent de Convergència. Si ho comparem, no hi veig cap paral·lelisme", assenyala Marta Pascal, que el 2018 va deixar el lideratge del PDECat pels seus desencontres amb Puigdemont. Pascal va ser candidata del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), un dels grups que des de la implosió del món convergent han volgut aparèixer com un dels seus hereus per ocupar-ne l'espai buit, però no va poder entrar al Parlament. Amb el record viu de com va anar la refundació convergent amb Artur Mas al capdavant, l'exdiputada la defineix com a "precipitada", i recorda que hi havia més gent que hi estava en contra de la que ho expressava on tocava. Diu que hi havia "acomplexament".
Nit electoral al Majestic l'any 2010, quan CiU va tornar al poder. Foto: Adrià Costa
Un dels aspectes clau del congrés que va fer néixer el PDECat és el pols pels lideratges -Pascal va assumir el timó amb David Bonvehí-, però el procés també s'hi va fer notar. En el preàmbul dels estatuts, de fet, s'hi va voler fer constar que no es descartava la via unilateral per aconseguir la independència. Que la primera reordenació postconvergent no funcionés ho demostra el fet que, només un any i mig després, Puigdemont va impulsar Junts per Catalunya, primer una candidatura electoral i després un partit escindit -amb ferides que encara duren- del PDECat. "I ara Convergència ha quedat com una cosa mítica", aporta Carme-Laura Gil, consellera amb Pujol, que insisteix que el partit que queda amb el seu adeu -és a dir, amb Mas- ja no era "el mateix".
Carme-Laura Gil, consellera en l'últim Govern de Pujol: "Junts representa una cosa nova, una modernitat diferent, una manera diferent d'encarar-ho tot. Les transformacions vindran des de baix"
Aplica el mateix patró amb la posada en marxa de Junts. "Si la societat és diferent, el partit també ho és. Representa una cosa nova, una modernitat diferent, un futur diferent, una manera diferent d'encarar-ho tot", sosté l'exconsellera, que insisteix que les "transformacions" vindran "més de baix que de dalt". En aquest sentit emmarca la decisió de sortir del Govern, provinent d'una consulta que en temps de Convergència rarament s'hauria posat en marxa. "En realitat, el que ens passava a la nostra generació és que no només érem polítics: també érem uns sentimentals", afegeix Miquel Esquirol, que situa en l'atomització del llegat convergent -PDECat, Centrem, el PNC i altres projectes- el detonant que va fer perdre Junts les últimes eleccions.
Davant de l'escenari que deixa la consulta a Junts, Irene Rigau opta per la prudència i per esperar què passa en el consell nacional que celebra la setmana vinent el partit, en el qual no milita, per veure cap a on va la formació. Tot i això, insisteix que l'anomenat "gen convergent" no és un invent. "Res em fa pensar que això hagi desaparegut", reflexiona l'exconsellera d'Ensenyament, que també ho va ser quan Mas va arribar a Palau l'any 2010. Altra cosa, diu, és que s'hagi "espatllat l'instrument", és a dir, la manera com s'articula aquesta manera de fer política centrada en el "catalanisme constructiu". Hi coincideix parcialment Ramon Espadaler, ara al capdavant d'Units per Avançar però que va ser secretari general d'Unió i, en l'últim Govern de Pujol, conseller de Medi Ambient. "L'espai de CiU és molt més reduït, i no està articulat", reflexiona.
Marta Pascal, última portaveu de CDC i primera màxima dirigent del PDECat: "Junts no té res de Convergència. Altra cosa és que dins de Junts hi hagi gent de Convergència"
Espadaler era el número dos de Josep A. Duran i Lleida quan Unió i CDC van separar els seus camins. Mas els demanava adscriure's -sense projectar dubtes- a la llista unitària que va aconseguir dissenyar amb ERC, però els democristians es van partir per la meitat després d'una consulta interna d'alt voltatge. "No es pot llegir amb les ulleres d'aquest moment la vigència de CiU", remarca l'exconseller, que es mostra "molt sorprès" pel fet que continuar -o no- al Govern se sotmetés al criteri de la militància i que la direcció de Junts no fos capaç de tenir una posició "unànime". També assegura estar sorprès pel resultat, que deixarà centenars d'alts càrrecs sense feina.
Míting final de campanya de CIU a Barcelona l'any 2015. Foto: Adrià Costa
"Què més voldria que existís un projecte centrat i catalanista", exclama Guitart, que insisteix que ERC "no és Convergència", encara que intenti fer forat en un espai vacant. No falten alts dirigents de CDC que desconfien de les veritables intencions dels republicans, als quals continuen identificant amb el "comunisme" que, segons ells, ja es va posar de manifest en els anys previs a la Guerra Civil, quan governaven la Generalitat. La rivalitat històrica amb ERC, accelerada en l'etapa de convivència entre Mas i Oriol Junqueras i desfermada quan el líder dels republicans va ser vicepresident de Puigdemont, és en el substrat de la decisió d'abandonar l'executiu. També la discrepància estratègica sobre la col·laboració d'ERC amb el govern espanyol, una pràctica habitual de Convergència independentment de qui residís a la Moncloa.
Irene Rigau: "Res em fa pensar que el gen convergent hagi desaparegut"
El peix al cove, segon Guitart, va ser "molt positiu". "Vam anar agafant competències", remarca l'exconseller. Pascal sosté, a banda, que era una manera de fer "política feixuga" que donava resultats, malgrat les incomoditats. "Quan busques els que vénen després de CDC, això no ho trobes", remarca. Junts, des del seu naixement com a espai, només s'ha implicat en una ocasió en una decisió transcendental al Congrés els Diputats: va ser en la moció de censura de Pedro Sánchez, el juny del 2018, en la qual Puigdemont -després que Pablo Iglesias el convencés que el PNB també votaria a favor del líder del PSOE- va acabar avalant foragitar Mariano Rajoy de la Moncloa.
Aquella maniobra va acabar tenint conseqüències -l'adeu de Pascal també s'explica per aquesta circumstància-, i des d'aquell moment Junts ha tingut una relació complexa amb la política institucional. Fins i tot hi ha veus com la de Quim Torra o Laura Borràs que han posat en dubte les institucions autonòmiques com a útils per assolir la independència. Fins i tot hi ha qui les considera un impediment. Un esperit que lliga poc, segons relata Esquirol, amb l'assemblea fundacional de CDC. La prioritat, recorda, era "ocupar els màxims espais de poder possible". "A Montserrat va quedar clar que era el moment de fer país i de fer política", remarca. Més de quatre dècades després, alguns dels hereus d'aquell espai polític han decidit deixar el Govern. Per voluntat pròpia.