1 de 10
Reportatge

De la monarquia als pactes amb el PP: les contradiccions (i avenços) de CDC

El revers de la política del peix al cove a Madrid va implicar moltes dissonàncies entre els fets i els discursos en quatre dècades per part de Jordi Pujol i Artur Mas fins que va arrencar el procés

José María Aznar i Jordi Pujol a la Moncloa l'any 1996. | Moncloa
per Oriol March, Barcelona, Catalunya | 15 d'octubre de 2022 a les 19:33 |
En plena campanya per la consulta interna sobre el futur del Govern, l'exconseller Jaume Giró parlava en primera persona del plural dels múltiples "gripaus" que el seu espai polític -es referia a la tradició convergent- s'havia hagut d'empassar. Citava, per exemple, el pas al costat d'Artur Mas quan va ser vetat per la CUP com a president després de les eleccions plebiscitàries del 2015. El cert, però, és que l'assumpció de les contradiccions sempre va ser un tret distintiu de la història de Convergència, especialment amb Jordi Pujol al capdavant. La política del peix al cove -beneficis per a Catalunya a canvi de fer costat als successius governs espanyols, del color que fossin- tenia un revers: la consecució de contrapartides tensionava la coherència del discurs.

Aquests són els episodis que, des de la Transició i fins als últims anys de la dècada passada, han posat prova l'elasticitat de les conviccions d'un espai que, amb la decisió de Junts de sortir del Govern, apareix com cada vegada més disgregat.


La Constitució del 1978 i la monarquia


Com a diputat al Congrés, Pujol es va significar obertament a favor del text que havia de regir el futur de l'Estat després de la dictadura. Convergència s'hi va implicar a fons des de la ponència creada al Congrés, amb Miquel Roca com a màxim exponent. "Aquesta és la Constitució de la solidaritat", va assenyalar l'expresident de la Generalitat des del faristol de la cambra baixa. La posició favorable de l'espai convergent va ser un dels factors que expliquen l'amplíssim suport -91%- de la Carta Magna entre la ciutadania a Catalunya quan es va celebrar el referèndum. El revers de la decisió: acceptar un text que blindava la unitat d'Espanya i la monarquia com a màxima institució de la nova etapa. Una monarquia que, amb el pas dels anys, estaria al centre el plet sobiranista. El PNB s'hi va abstenir malgrat que el text reconeixia els drets forals bascos i ERC i el senador Lluís Maria Xirinachs també se'n van desmarcar a les Corts. 


El referèndum de l'OTAN


Espanya va entrar a l'Aliança Atlàntica el 30 de maig del 1982, sota la presidència de Leopoldo Calvo-Sotelo. Amb l'arribada de Felipe González -que s'havia posicionat prèviament en contra de l'ingrés a l'òrbita militar dels Estats Units- a la Moncloa, es va procedir a un referèndum sobre la permanència en l'organisme. La votació, que incloïa tres preguntes, va acabar amb una victòria a favor de continuar a l'OTAN. Hi va influir decisivament el fet que González va vincular el seu futur polític a la decisió: va indicar que plegaria si s'imposava sortir de l'Aliança Atlàntica. Què va fer CDC? En un consell nacional celebrat a finals del 1985 va acordar ser favorable al manteniment dins l'OTAN, però va mantenir una actitud passiva en el referèndum de l'any següent i a Catalunya, com a Euskadi, Navarra i a la província de las Palmas, va acabar guanyar-lo el no malgrat que al conjunt de l'Estat ho va fer el sí.


Suport a l'etapa final de Felipe González


González va aconseguir sortir victoriós -contra pronòstic- de les eleccions del 1993, però ja durament castigat pels múltiples casos de corrupció que afectaven el PSOE i per les acusacions sobre els GAL. En situació de minoria i davant l'ascens de José María Aznar, CiU va decidir fer costat al president espanyol -el PNB va fer exactament el mateix- a canvi d'avançar en la "corresponsabilitat fiscal" (es transferia el 15% de l'IRPF al nou model de finançament) i en el desenvolupament ple dels estatuts d'autonomia. Al cap de només tres anys, la política d'aliances variaria.

El Pacte del Majestic


Signat el 1996 a l'emblemàtic hotel barceloní, l'acord CiU-PP que va permetre investir Aznar encara és recordat per tot l'espectre polític. Pels resultats que se'n van derivar -cessió del 30% de l'IRPF a les autonomies, supressió del servei militar obligatori i adeu als governadors civils- com pel significat en clau de blindatge autonomista que va suposar. El revers de l'entesa, al marge del que va passar al Congrés, també va tenir efectes al Parlament, on el PP es va convertir en aliat d'un Pujol que enfilava en minoria els anys finals de la seva presidència. El del Majestic ja és un pacte d'una altra època.

La investidura d'Aznar amb majoria absoluta


Si la primera legislatura d'Aznar va ser la de l'ampliació de les competències autonòmiques -més per necessitat que per convicció-, en la segona tot va tendir cap a la recentralització. La majoria absoluta obtinguda el 2000, amb 183 escons, feia innecessaris els vots de CiU a Madrid, en aquell moment comandada per Xavier Trias, però van ser facilitats igualment. Pujol, al Parlament, continuava necessitant el PP i CiU va donar suport al PP en temes molt polèmics, com ara el Pla Hidrològic Nacional que va encendre les Terres de l'Ebre o la llei de partits que acabaria il·legalitzant Batasuna.

Constitució Europea


Una de les primeres decisions que va haver d'afrontar Mas amb CiU fora de la Generalitat va ser el posicionament sobre la Constitució Europea. El rebombori intern dins de CDC va ser inèdit, amb un jove Jordi Puigneró erigint-se com a líder de la campanya per demanar el "no" davant l'oficialista Ignasi Guardans, aleshores eurodiputat i defensor del "sí". Finalment, però, Mas va entendre que es complien les condicions que demanava el partit -bàsicament, havia obtingut "garanties" sobre el reconeixement de la "unitat lingüística" del català per part del govern espanyol- i va acabar demanant el vot afirmatiu al text, com el PP i el PSOE. La Constitució Europea va rebre un 77% de vots favorables en referèndum, però només un 41% del cens es va acostar a votar. 

Pacte Mas-Zapatero per l'Estatut


Convergència va afrontar l'etapa posterior a Aznar des de l'oposició, perquè el primer tripartit els va allunyar del poder malgrat que Mas, com a successor de Pujol, s'havia estrenat a les urnes amb una victòria contra tot pronòstic davant de Pasqual Maragall. El nou líder de CDC va fer costat a la majoria governamental per tirar endavant l'Estatut al Parlament -la famosa fotografia del 30 de setembre del 2005-, i després va ser protagonista perquè, davant el bloqueig al Congrés per la negativa del PP i de sectors del PSOE a ratificar-lo, va pactar a la baixa el text definitiu amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa en el transcurs d'una reunió d'esquenes de la resta d'actors. En el revers de l'acord: que els socialistes impedirien que es formés un nou tripartit si CiU guanyava les eleccions. Només un any més tard, Mas veuria com José Montilla, amb el suport d'ERC i d'ICV, es desentenia de l'acord subscrit a la Moncloa sense el PSC i aterrava a Palau en una reedició de l'acord d'esquerres a Catalunya.

Pressupostos amb Alícia Sánchez-Camacho


Quan Mas va aconseguir arribar a Palau gràcies als 62 diputats obtinguts el 2010 -i l'abstenció del PSC-, es va trobar amb una situació financera especialment complexa que va provar de resoldre seguint l'ortodòxia de l'austeritat, que va comportar retallades pressupostàries. Malgrat demanar el pacte fiscal i un increment de l'autogovern, els dos pressupostos aprovats en el primer mandat van ser votats pel PP d'Alícia Sánchez-Camacho. Els últims, per cert, quan quedaven tan sols tres mesos perquè arrenqués la fase àlgida del procés amb la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el fracàs de la negociació del pacte fiscal. Amb Mariano Rajoy a la Moncloa -etapa que va coincidir amb els primers compassos de Mas a Palau-, CiU va fer una "inversió a terminis" amb el PP que va implicar l'aprovació, amb els vots nacionalistes, de la reforma laboral ideada per la dreta espanyola.

La Diputació de Barcelona, amb el PSC


Convergència ja havia desaparegut l'any 2019, però els seus hereus -el PDECat- disposaven dels drets electorals de la coalició anomenada Junts per Catalunya amb la qual es va concórrer a les municipals d'aquell any. Una de les decisions més rellevants que es van adoptar després dels comicis va ser la de pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona descartant l'acord amb ERC, que tenia els mateixos escons que els socialistes i afirmava tenir l'aquiescència dels comuns per presidir-la. L'encarregat de negociar l'acord va ser David Bonvehí, president del PDECat, de bracet amb Salvador Illa, en aquell moment secretari d'organització dels socialistes. No es va rubricar fins que Bonvehí, per escrit, va rebre l'autorització de Carles Puigdemont. Hores abans de la votació de Núria Marín com a presidenta es va intentar revertir la decisió, però es va mantenir. L'última contradicció de l'espai convergent va arribar, paradoxalment, quan ja no quedava ni rastre de les sigles. Junts no ha volgut des d'aleshores, i malgrat les contradiccions i la imputació de Marín, revisar el pacte que li permet atendre alguns dels seus alcaldes a comarques i disposar de recursos i alliberats pel partit.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Participació