11
d'octubre
del
2022
Actualitzat
el
12
d'octubre
a les
2:10h
Torna la llum aWesteros. Després de les últimes temporades de Joc de Trons, aquest era un escenari que pocs s'atrevien a augurar. Les estratosfèriques xifres d'audiència que la saga batia any rere any, no van aconseguir aturar l'allau de crítiques derivada de la manca de sentit narratiu final, de l'evolució incoherent dels personatges i d'una forçada precipitació dels esdeveniments que, en definitiva, denotava una pèrdua d'interès i, alhora, una profunda falta d'amor i de respecte a la font original. Un polèmic desenllaç que aconseguiria despenyar la memòria de l'exitós títol per un trist precipici.
I és que els productors de Joc de Trons admetien sense pudor que es van tancar orgullosament en banda davant la petició d'HBO de fer més de 10 temporades de la sèrie. Inclús les dues últimes (la setena i la vuitena), van ser encara més curtes de l'habitual amb tan sols set i sis capítols. Amb tot plegat, s'entreveia cert afany de David Benioff i Daniel Weiss per finalitzar el viatge i quedar alliberats dels Set Regnes per a poder-se dedicar a altres projectes. Dirigir una futura trilogia de pel·lícules de Star Wars era tan sols una de les múltiples ofertes milionàries que van rebre sobre la taula. Tot i això, el desgavell final va ser tan clamorós que va provocar la pèrdua de l'oferta intergalàctica i de tota la resta. Des d'aleshores, els D&D han caigut en l'oblit i no han dirigit res més. Com bé diu la dita popular, la pressa és una mala companyia.
Però per a remuntar-nos al pecat original, cal anar més enrere. L'any 2006, en un bar de Santa Fe (EUA), l'escriptor George R.R. Martin, l'artífex al darrere de l'univers de Cançó de Gel i Foc, donava llum verda a D&D per a l'adaptació dels seus llibres en un format audiovisual. Aleshores, Martin acabava de publicar el quart llibre de la saga, titulat Festí de Corbs, i, cinc anys més tard, coincidint amb l'estrena de la primera temporada de l'exitosa sèrie de televisió, sortiria a la llum el cinquè d'una prevista col·lecció de set llibres sota el nom Dança amb Dracs.
En aquell moment, però, a Martin no li va passar pel cap la possibilitat que la sèrie s'avancés a la trama recollida en els llibres. I és que D&D, malgrat la immensa quantitat de material i detalls que es plasmaven en les milers de pàgines escrites, van optar per emetre deu capítols cada any. Una temporada per llibre. Una innecessària condensació que, per logística implacable, obligava a eliminar trames i personatges secundaris que enriquien el món fantàstic de l'autor.
Aquesta decisió acabaria desembocant en un complex 2014, i amb dos showrunners havent de fer front a una sisena temporada sense tenir ni idea de cap a on avançaria la història. Un parell d'anys abans, preveient l'hecatombe, Martin va implorar a la cadena que s'allarguessin les temporades o bé s'aturés la sèrie durant un temps fins que ell publiqués la següent entrega. Un plantejament que va ser rotundament rebutjat i va acabar d'esquinçar la relació del novel·lista amb el desenvolupament de la sèrie. Durant les primeres quatre temporades, Martin apareixia en els crèdits com a productor, guionista i consultor; a partir de la cinquena, tan sols figuraria com a creador.
"Em van deixar bastant de banda. Per què? No ho sé, això se li hauria de preguntar a ells", lamentava l'autor en declaracions davant dels mitjans de comunicació. "Emocionalment, va ser dur", confessava un colpit Martin que veia com trepitjaven aquell jardí que curosament havia cuidat durant gran part de la seva vida davant de milions d'espectadors. Pels últims capítols de l'última temporada, D&D van convidar a Martin perquè aparegués en un cameo d'homenatge. L'escriptor ho va rebutjar. La ruptura era insalvable.
Com fer les coses bé
I tot això, afortunadament, no està succeint amb House of the Dragon. I és que HBO ha après dels seus errors i torna a comptar amb la ploma de Martin per a supervisar la nova sèrie que relata les desventures dels Set Regnes en l'apogeu de la Casa Targaryen; uns 200 anys abans dels fets tractats a Joc de Trons. I en aquest cas, la història ja està completament escrita -de principi a final- a l'antologia de Foc i Sang. El camí torna a estar pautat i, per tant, si es respecta, l'èxit torna a estar assegurat.
Val a dir que Foc i Sang està narrat com si fos un llibre d'història basat en les versions dels fets a partir de tres fonts diferents, i aquestes, de vegades, inclús es contradiuen entre elles. Així doncs, ens trobem en l'estranya situació on els lectors sabem què passarà; però no com passarà. I en aquests buits, sobretot en la confecció dels diàlegs, la sèrie excel·leix a l'hora d'omplir-los. Més complexitat. Més detall. Més profunditat.
Un exemple l'hem vist recentment en el mateix Paddy Considine, l'actor que ha interpretat magistralment al rei Viserys I, que va desvelar fa uns dies com Martin, en veure el resultat final, va enviar-li un missatge de valor incalculable: "El teu Viserys és millor que el meu. Felicitats". I és exactament per això que hi ha motius de celebració. La sèrie ha recuperat la màgia i ens torna a fer vibrar. Les impressionants dades i crítiques de l'audiència, també ho corroboren.
Evidentment, s'observen petites divergències on la sèrie s'allunya lleugerament de la font escrita; però sempre amb una motivació calculada al darrere, ja sigui per accentuar el dramatisme, simple logística audiovisual o per facilitar la comprensió de l'espectador. I tot plegat, perquè en cap moment s'escapi dels marges, qualsevol canvi ha de comptar sempre amb l'indispensable vistiplau de l'escriptor.
Totes les seqüències tornen a estar pensades al mil·límetre. Tot enquadrament de càmera, peça de vestuari o nota musical de la banda sonora està concebut minuciosament per respondre a una clara voluntat narrativa. I aquesta atenció al detall és amor. I és que quan hi ha amor, cap altre "joc" importa.
I és que els productors de Joc de Trons admetien sense pudor que es van tancar orgullosament en banda davant la petició d'HBO de fer més de 10 temporades de la sèrie. Inclús les dues últimes (la setena i la vuitena), van ser encara més curtes de l'habitual amb tan sols set i sis capítols. Amb tot plegat, s'entreveia cert afany de David Benioff i Daniel Weiss per finalitzar el viatge i quedar alliberats dels Set Regnes per a poder-se dedicar a altres projectes. Dirigir una futura trilogia de pel·lícules de Star Wars era tan sols una de les múltiples ofertes milionàries que van rebre sobre la taula. Tot i això, el desgavell final va ser tan clamorós que va provocar la pèrdua de l'oferta intergalàctica i de tota la resta. Des d'aleshores, els D&D han caigut en l'oblit i no han dirigit res més. Com bé diu la dita popular, la pressa és una mala companyia.
Però per a remuntar-nos al pecat original, cal anar més enrere. L'any 2006, en un bar de Santa Fe (EUA), l'escriptor George R.R. Martin, l'artífex al darrere de l'univers de Cançó de Gel i Foc, donava llum verda a D&D per a l'adaptació dels seus llibres en un format audiovisual. Aleshores, Martin acabava de publicar el quart llibre de la saga, titulat Festí de Corbs, i, cinc anys més tard, coincidint amb l'estrena de la primera temporada de l'exitosa sèrie de televisió, sortiria a la llum el cinquè d'una prevista col·lecció de set llibres sota el nom Dança amb Dracs.
En aquell moment, però, a Martin no li va passar pel cap la possibilitat que la sèrie s'avancés a la trama recollida en els llibres. I és que D&D, malgrat la immensa quantitat de material i detalls que es plasmaven en les milers de pàgines escrites, van optar per emetre deu capítols cada any. Una temporada per llibre. Una innecessària condensació que, per logística implacable, obligava a eliminar trames i personatges secundaris que enriquien el món fantàstic de l'autor.
Les joves Rhaenyra Targaryen i Alicent Hightower Foto: HBO
Aquesta decisió acabaria desembocant en un complex 2014, i amb dos showrunners havent de fer front a una sisena temporada sense tenir ni idea de cap a on avançaria la història. Un parell d'anys abans, preveient l'hecatombe, Martin va implorar a la cadena que s'allarguessin les temporades o bé s'aturés la sèrie durant un temps fins que ell publiqués la següent entrega. Un plantejament que va ser rotundament rebutjat i va acabar d'esquinçar la relació del novel·lista amb el desenvolupament de la sèrie. Durant les primeres quatre temporades, Martin apareixia en els crèdits com a productor, guionista i consultor; a partir de la cinquena, tan sols figuraria com a creador.
"Em van deixar bastant de banda. Per què? No ho sé, això se li hauria de preguntar a ells", lamentava l'autor en declaracions davant dels mitjans de comunicació. "Emocionalment, va ser dur", confessava un colpit Martin que veia com trepitjaven aquell jardí que curosament havia cuidat durant gran part de la seva vida davant de milions d'espectadors. Pels últims capítols de l'última temporada, D&D van convidar a Martin perquè aparegués en un cameo d'homenatge. L'escriptor ho va rebutjar. La ruptura era insalvable.
Com fer les coses bé
I tot això, afortunadament, no està succeint amb House of the Dragon. I és que HBO ha après dels seus errors i torna a comptar amb la ploma de Martin per a supervisar la nova sèrie que relata les desventures dels Set Regnes en l'apogeu de la Casa Targaryen; uns 200 anys abans dels fets tractats a Joc de Trons. I en aquest cas, la història ja està completament escrita -de principi a final- a l'antologia de Foc i Sang. El camí torna a estar pautat i, per tant, si es respecta, l'èxit torna a estar assegurat.
Val a dir que Foc i Sang està narrat com si fos un llibre d'història basat en les versions dels fets a partir de tres fonts diferents, i aquestes, de vegades, inclús es contradiuen entre elles. Així doncs, ens trobem en l'estranya situació on els lectors sabem què passarà; però no com passarà. I en aquests buits, sobretot en la confecció dels diàlegs, la sèrie excel·leix a l'hora d'omplir-los. Més complexitat. Més detall. Més profunditat.
Aemond Targaryen brindant pels seus "Strong" nebots, fent mofa del seu origen bastard Foto: HBO
Un exemple l'hem vist recentment en el mateix Paddy Considine, l'actor que ha interpretat magistralment al rei Viserys I, que va desvelar fa uns dies com Martin, en veure el resultat final, va enviar-li un missatge de valor incalculable: "El teu Viserys és millor que el meu. Felicitats". I és exactament per això que hi ha motius de celebració. La sèrie ha recuperat la màgia i ens torna a fer vibrar. Les impressionants dades i crítiques de l'audiència, també ho corroboren.
Evidentment, s'observen petites divergències on la sèrie s'allunya lleugerament de la font escrita; però sempre amb una motivació calculada al darrere, ja sigui per accentuar el dramatisme, simple logística audiovisual o per facilitar la comprensió de l'espectador. I tot plegat, perquè en cap moment s'escapi dels marges, qualsevol canvi ha de comptar sempre amb l'indispensable vistiplau de l'escriptor.
Totes les seqüències tornen a estar pensades al mil·límetre. Tot enquadrament de càmera, peça de vestuari o nota musical de la banda sonora està concebut minuciosament per respondre a una clara voluntat narrativa. I aquesta atenció al detall és amor. I és que quan hi ha amor, cap altre "joc" importa.