14
d'octubre
del
2022
Actualitzat
el
17
d'octubre
a les
8:13h
"Via àmplia". Així ha verbalitzat el president Pere Aragonès la voluntat del nou Govern d'eixamplar la seva base de suport per representar el 80% de la societat catalana que, segons els sondejos, defensaria el dret a decidir. La via àmplia vol tenir ERC com a gran pal de paller i alhora ampliar al màxim les fronteres d'una nova majoria presidencial, que vagi dels segments socialistes més catalanistes als sectors propers als comuns que reclamen un referèndum, fins al nuclis més oberts de l'antiga Convergència que siguin crítics amb la unilateralitat i desvinculats de Junts. L'entrada a l'executiu de figures com Joaquim Nadal, Gemma Ubasart i Carles Campuzano van per aquí.
La mirada estratègica d'ERC és clara. La via àmplia és una posada al dia del que Jordi Pujol va teoritzar un dia com a bloc central. En certa manera, Esquerra vol fer el mateix: construir una majoria el més àmplia possible que expressi les posicions defensades per un tronc majoritari de la societat catalana. La conquesta del bloc central és l'eterna lluita per l'hegemonia i no és fàcil obtenir-la ja que cal llegir bé on es troba el carril central de la societat. Pujol va ser qui millor va saber interpretar-la ja des de finals dels seixanta.
Quan tocava ser socialdemòcrata
En els seus escrits durant el franquisme, Pujol va deixar clar que el nou catalanisme havia de ser diferent del que havien representat partits com ERC o la Lliga. Crític amb la generació dels anys de la República i la Guerra Civil, Pujol ja pensa en un ampli moviment nou de trinca que serà Convergència Democràtica. En una conferència a Esade el 1975, dins d'un cicle sobre les terceres vies a Europa, Pujol es refereix a un "bloc central" que creu que pot ser "majoritari o absolutament decisiu". Així, quan es refereix al món catòlic, diu que vol representar els creients que estan entre Cristians pel Socialisme i l'Associació del Pare Claret. És a dir, la majoria.
En la Catalunya de la lluita antifranquista, el PSUC era la força més present dins de l'oposició al règim, en uns anys de forta influència del marxisme en els àmbits intel·lectuals. Amb la irrellevància d'una dreta conservadora homologable a l'europea, Pujol intueix que el bloc central ha de mirar a l'esquerra. És per això que CDC neix primer com a moviment, el 1974, i quan esdevé partit el 1976, es defineix com a socialdemòcrata i de centre esquerra. Són uns anys de predomini del pensament més progressista, quan un Josep Maria Cullell redacta el programa de Convergència i parla d'"alliberament de classe". Enfront el vell catalanisme inspirat per Torras i Bages i el seu "Catalunya serà cristiana o no serà", Pujol n'entona un altre: "El moviment català serà social o no serà".
Sumant a esquerra i dreta
Les eleccions del 1980, les primeres al Parlament des de la guerra, porten la victòria pujolista. En aquell moment, ja havien passat moltes coses i el bloc central es començava a estructurar entorn Pujol. CDC aplegava la gent de Pujol, però també un grup de professionals independents entorn Miquel Roca, més els liberals de Trias Fargas. Amb l'aliança amb UDC formant CiU, també el gruix dels democristians. Però la CiU triomfadora del 1980 tenia 43 escons. Part del bloc central era ja seu, però no tot.
Pujol va necessitar diverses coses per consolidar la seva llarga presidència. D'una banda, un fet al qual no se li ha donat prou rellevància: la ràpida ensulsiada de la UCD, el partit governant a Espanya, ben fort en les xarxes del poder local i les diputacions. El pujolisme va saber atreure molts quadres procedents d'UCD i del suarisme (Joaquim Molins, Josep Miró i Ardèvol, Jordi Planasdemunt, Antoni Fernández Teixidó...). De l'altra, va sumar també nuclis procedents de la branca més nacionalista del PSC, descontents del predomini de l'estratègia del PSOE sobre el partit. Gent com Joaquim Ferrer o Maria Rúbies provenien de l'esquerra.
L'opció del PSC per l'oposició
En l'hegemonia de Pujol sobre les institucions hi va tenir un paper determinant la decisió del PSC de no intentar forjar una coalició amb CiU, una possibilitat en aquell moment oberta i que ERC va voler impulsar per formar un govern a tres. Però la direcció socialista liderada per Joan Reventós va decidir passar a l'oposició, creient que Pujol es desgastaria aviat... D'aquell moment ha quedat la frase que Josep Benet, que havia estat candidat independent pel PSUC, li va etzibar a Reventós: "Joan, a l'oposició no hi vas, a l'oposició t'hi posen". Pujol va inaugurar una era de govern de 23 anys.
Absorbint part d'ERC
L'hegemonia pujolista es va cimentar també amb una gran capacitat d'atracció i absorció del nacionalisme a l'esquerra de CiU. ERC va ser la principal damnificada d'això i els anys del Govern Pujol van ser molt durs i caracteritzats per les tensions internes i les escissions. Fins al punt que a CDC van confluir-hi molts quadres republicans, normalment després de perdre posicions de poder intern a l'històric partit (Miquel Reniu, Josep Grau, Albert Alay, Jordi Casas-Salat), inclosos dos exsecretaris generals com Àngel Colom, que va entrar a militar-hi, i Joan Hortalà, que es situar en l'entorn convergent sense carnet.
Va haver de produir-se un salt important en el lideratge d'ERC, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, perquè, ja amb Pujol de retirada, ERC sortís de la perifèria política i entrés al Govern en coalició tripartit amb PSC i Iniciativa per Catalunya. Van ser anys de pugna duríssima entre CiU i ERC, un preludi del duel que totes dues branques del nacionalisme protagonitzen. I alhora de combat entre Pujol i Pasqual Maragall, primer, i la CiU d'Artur Mas contra els tripartits.
Els anys del tripartit van ser també una revenja històrica d'ERC contra la humiliació que havia suposat el domini pujolista. Així, es van viure episodis inèdits fins aleshores, com l'abandonament de figures de Convergència davant la política de pactes de Pujol amb el PP a Madrid. Cas d'un Pere Esteve, que va ser conseller del tripartit.
El fracàs del nou Estatut del 2006 va obrir una nova etapa política. El desgast enorme del marc estatutari va encetar el procés sobiranista i es va entrar en una etapa nova. L'esperit unitari independentista va ajornar un temps la batalla permanent per la conquesta del bloc central. Però la gestió de l'1-O va reobrir la pugna de manera cada cop més brusca. El darrer capítol d'aquesta història s'està vivint ara, amb un Parlament fragmentat on hi ha tres forces amb una representació similar, lluitant totes elles per la primacia.
Qui sàpiga llegir millor el batec intern de la societat catalana pot acabar decantant aquest curiós empat a tres. Un PSC que reclama girar pàgina i fer-se forts en el marc estatutari. Una ERC que aposta per treure rèdit a l'estratègia de diàleg amb l'Estat per ampliar el sostre de poder de Catalunya i un Junts que s'ha refugiat en el discurs de la tragèdia. Ara, però, és Esquerra qui té els instruments més a l'abast -amb el DOGC a la ma- per intentar construir una "via àmplia". De moment, Junts no ha escoltat el consell de Benet a Reventós: "A l'oposició no s'hi va, t'hi fiquen", va dir-li.
La mirada estratègica d'ERC és clara. La via àmplia és una posada al dia del que Jordi Pujol va teoritzar un dia com a bloc central. En certa manera, Esquerra vol fer el mateix: construir una majoria el més àmplia possible que expressi les posicions defensades per un tronc majoritari de la societat catalana. La conquesta del bloc central és l'eterna lluita per l'hegemonia i no és fàcil obtenir-la ja que cal llegir bé on es troba el carril central de la societat. Pujol va ser qui millor va saber interpretar-la ja des de finals dels seixanta.
Quan tocava ser socialdemòcrata
En els seus escrits durant el franquisme, Pujol va deixar clar que el nou catalanisme havia de ser diferent del que havien representat partits com ERC o la Lliga. Crític amb la generació dels anys de la República i la Guerra Civil, Pujol ja pensa en un ampli moviment nou de trinca que serà Convergència Democràtica. En una conferència a Esade el 1975, dins d'un cicle sobre les terceres vies a Europa, Pujol es refereix a un "bloc central" que creu que pot ser "majoritari o absolutament decisiu". Així, quan es refereix al món catòlic, diu que vol representar els creients que estan entre Cristians pel Socialisme i l'Associació del Pare Claret. És a dir, la majoria.
En la Catalunya de la lluita antifranquista, el PSUC era la força més present dins de l'oposició al règim, en uns anys de forta influència del marxisme en els àmbits intel·lectuals. Amb la irrellevància d'una dreta conservadora homologable a l'europea, Pujol intueix que el bloc central ha de mirar a l'esquerra. És per això que CDC neix primer com a moviment, el 1974, i quan esdevé partit el 1976, es defineix com a socialdemòcrata i de centre esquerra. Són uns anys de predomini del pensament més progressista, quan un Josep Maria Cullell redacta el programa de Convergència i parla d'"alliberament de classe". Enfront el vell catalanisme inspirat per Torras i Bages i el seu "Catalunya serà cristiana o no serà", Pujol n'entona un altre: "El moviment català serà social o no serà".
Sumant a esquerra i dreta
Les eleccions del 1980, les primeres al Parlament des de la guerra, porten la victòria pujolista. En aquell moment, ja havien passat moltes coses i el bloc central es començava a estructurar entorn Pujol. CDC aplegava la gent de Pujol, però també un grup de professionals independents entorn Miquel Roca, més els liberals de Trias Fargas. Amb l'aliança amb UDC formant CiU, també el gruix dels democristians. Però la CiU triomfadora del 1980 tenia 43 escons. Part del bloc central era ja seu, però no tot.
Pujol va necessitar diverses coses per consolidar la seva llarga presidència. D'una banda, un fet al qual no se li ha donat prou rellevància: la ràpida ensulsiada de la UCD, el partit governant a Espanya, ben fort en les xarxes del poder local i les diputacions. El pujolisme va saber atreure molts quadres procedents d'UCD i del suarisme (Joaquim Molins, Josep Miró i Ardèvol, Jordi Planasdemunt, Antoni Fernández Teixidó...). De l'altra, va sumar també nuclis procedents de la branca més nacionalista del PSC, descontents del predomini de l'estratègia del PSOE sobre el partit. Gent com Joaquim Ferrer o Maria Rúbies provenien de l'esquerra.
L'opció del PSC per l'oposició
En l'hegemonia de Pujol sobre les institucions hi va tenir un paper determinant la decisió del PSC de no intentar forjar una coalició amb CiU, una possibilitat en aquell moment oberta i que ERC va voler impulsar per formar un govern a tres. Però la direcció socialista liderada per Joan Reventós va decidir passar a l'oposició, creient que Pujol es desgastaria aviat... D'aquell moment ha quedat la frase que Josep Benet, que havia estat candidat independent pel PSUC, li va etzibar a Reventós: "Joan, a l'oposició no hi vas, a l'oposició t'hi posen". Pujol va inaugurar una era de govern de 23 anys.
Absorbint part d'ERC
L'hegemonia pujolista es va cimentar també amb una gran capacitat d'atracció i absorció del nacionalisme a l'esquerra de CiU. ERC va ser la principal damnificada d'això i els anys del Govern Pujol van ser molt durs i caracteritzats per les tensions internes i les escissions. Fins al punt que a CDC van confluir-hi molts quadres republicans, normalment després de perdre posicions de poder intern a l'històric partit (Miquel Reniu, Josep Grau, Albert Alay, Jordi Casas-Salat), inclosos dos exsecretaris generals com Àngel Colom, que va entrar a militar-hi, i Joan Hortalà, que es situar en l'entorn convergent sense carnet.
Va haver de produir-se un salt important en el lideratge d'ERC, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, perquè, ja amb Pujol de retirada, ERC sortís de la perifèria política i entrés al Govern en coalició tripartit amb PSC i Iniciativa per Catalunya. Van ser anys de pugna duríssima entre CiU i ERC, un preludi del duel que totes dues branques del nacionalisme protagonitzen. I alhora de combat entre Pujol i Pasqual Maragall, primer, i la CiU d'Artur Mas contra els tripartits.
Els anys del tripartit van ser també una revenja històrica d'ERC contra la humiliació que havia suposat el domini pujolista. Així, es van viure episodis inèdits fins aleshores, com l'abandonament de figures de Convergència davant la política de pactes de Pujol amb el PP a Madrid. Cas d'un Pere Esteve, que va ser conseller del tripartit.
El fracàs del nou Estatut del 2006 va obrir una nova etapa política. El desgast enorme del marc estatutari va encetar el procés sobiranista i es va entrar en una etapa nova. L'esperit unitari independentista va ajornar un temps la batalla permanent per la conquesta del bloc central. Però la gestió de l'1-O va reobrir la pugna de manera cada cop més brusca. El darrer capítol d'aquesta història s'està vivint ara, amb un Parlament fragmentat on hi ha tres forces amb una representació similar, lluitant totes elles per la primacia.
Qui sàpiga llegir millor el batec intern de la societat catalana pot acabar decantant aquest curiós empat a tres. Un PSC que reclama girar pàgina i fer-se forts en el marc estatutari. Una ERC que aposta per treure rèdit a l'estratègia de diàleg amb l'Estat per ampliar el sostre de poder de Catalunya i un Junts que s'ha refugiat en el discurs de la tragèdia. Ara, però, és Esquerra qui té els instruments més a l'abast -amb el DOGC a la ma- per intentar construir una "via àmplia". De moment, Junts no ha escoltat el consell de Benet a Reventós: "A l'oposició no s'hi va, t'hi fiquen", va dir-li.