09
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
16:37h
"El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar"
El xarlatà de Santiago Abascal va felicitar l’altre dia als italians per haver triat la feixista Giorgia Meloni que de ben segur acabarà d’estimbar-los de cap al desastre. Segons Abascal, la pròxima majordona del Palau Chigi, “ha mostrat el camí per a una Europa orgullosa, lliure i de nacions sobiranes, capaces de col·laborar per la seguretat i la prosperitat de tots”.
Des de França, una altra xarlatana, Marine LePen, ha asseverat que els italians han decidit “reprendre les regnes del seu destí en escollir un govern patriota i sobiranista”. I, encara, ha felicitat la guanyadora i al clown de MatteoSalvini per “haver resistit a les amenaces d’una Unió Europea antidemocràtica i arrogant” atesa la victòria electoral obtinguda. Le Pen, entusiasmada, s’ha congratulat també que Itàlia s’afegisca a la deriva feixistitzant i nacionalista d’Hongria, Polònia i Suècia.
L’ultra hongarès Viktor Orban, el gran referent de Meloni junt al desequilibrat de Donald Trump, també l’ha felicitat tot i que de manera molt més discreta. Tanta timidesa haurà estat igual per precaució ja que el passat mes de setembre l’Eurocambra va titllar Hongria de “règim híbrid d’autocràcia electoral”. És a dir, Hongria té una democràcia de pega on es vota però on el govern es passa per l’engonal les normes elementals d’un Estat democràtic amb tot el que això implica. El cas és que, a més, la Unió Europea, ha amenaçat de suspendre el 70% de les ajudes que li dona al país per a transport, energia i desenvolupament les quals equivalen a uns 8.000 milions d’euros.
Fins i tot el PP, en la línia retòrica pròpia de la “derechita cobarde” enunciada pel líder de Vox, ha mostrat la seua alegria tot i que cagant per mig cul a través d’off the records fets per la direcció a mitjans afins com que a Itàlia “no ha guanyat l’extrema dreta, sinó que ha perdut el socialisme”. Tot plegat, la situació de la Unió Europea amb una Alemanya molt afeblida, sense Anglaterra, amb la crisi econòmica agreujada per la invasió d’Ucraïna per les tropes del sàtrapa de Vladímir Putin és més delicada que mai.
La ironia és que els líders de l’extrema dreta normalitzada d’Europa mai no diuen de trencar la Unió només exigeixen que aquesta no interferisca en les seues polítiques antisocials, homòfobes, reaccionàries sempre en nom d’una sobirania que volen exercir al marge o, en el límit, d’allò que en el segle XXI tothom entén per drets civils. Fet i fet, a Abascal, Meloni i companyia l’única cosa que els interessa d’Europa són els xavos, cobrar i no donar explicacions. O en darrer terme, com podria ser el cas de l’extrema dreta dels països rics, no haver de pagar i deixar que els socis menys pobres continuen fent de puticlub, ressort d’estiu i proveïdors de mà d’obra barata.
L’Europa dels anys 60 que va conèixer Joan Fuster era una Europa d’estats centralistes poc sensibles a les reivindicacions de les nacionalitats perifèriques. Anglaterra reprimia amb duresa l’independentisme irlandès aixecat en armes, Itàlia enviava les seues indústries més contaminants a una Sardenya miserable i el mateix passava amb els bretons condemnats a suportar les centrals nuclears dissenyades des de París. A Espanya directament governava el darrer dictador feixista del continent amb el suport dels Estats Units i l’aquiescència dels molt democràtics europeus. Aquestes no eren ni de bon tros les úniques nacionalitats afligides per les polítiques colonialistes practicades pels estats però a ningú, llevat d’alguns intel·lectuals com Touraine, semblava importar-li ni massa ni poc el patiment de les perifèries nacionals.
A hores d’ara, l’ascens de l’extrema dreta aguditza el vell problema dels nacionalismes d’Estat i n’afegeix un de nou: la fi del que queda de l’estat del benestar, la fi de les democràcies liberals. Tot això en un context de guerra, divisió, moviments migratoris, crisi econòmica, desigualtats socials, corrupció sistèmica dels partits i de les administracions. Per acabar-ho d’adobar la impressió és que sense socialdemòcrates de veritat ni partits d’esquerra seriosos, l’extrema dreta no té depredador. Rússia és el problema que faltava per al xavo. No és poca cosa.
Una vegada més l’aforisme de Fuster resulta tan vigent com oportú: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”. I si només fora civilitzar-los per jacobins encara... Ben mirat, com es pot educar el feixisme? Com aconseguir que les esquerres ostatges del capitalisme reaprenguen a llegir els signes del temps, reconnecten des de les seues torres d’ivori amb el patiment de les classes populars?
El xarlatà de Santiago Abascal va felicitar l’altre dia als italians per haver triat la feixista Giorgia Meloni que de ben segur acabarà d’estimbar-los de cap al desastre. Segons Abascal, la pròxima majordona del Palau Chigi, “ha mostrat el camí per a una Europa orgullosa, lliure i de nacions sobiranes, capaces de col·laborar per la seguretat i la prosperitat de tots”.
Des de França, una altra xarlatana, Marine LePen, ha asseverat que els italians han decidit “reprendre les regnes del seu destí en escollir un govern patriota i sobiranista”. I, encara, ha felicitat la guanyadora i al clown de MatteoSalvini per “haver resistit a les amenaces d’una Unió Europea antidemocràtica i arrogant” atesa la victòria electoral obtinguda. Le Pen, entusiasmada, s’ha congratulat també que Itàlia s’afegisca a la deriva feixistitzant i nacionalista d’Hongria, Polònia i Suècia.
L’ultra hongarès Viktor Orban, el gran referent de Meloni junt al desequilibrat de Donald Trump, també l’ha felicitat tot i que de manera molt més discreta. Tanta timidesa haurà estat igual per precaució ja que el passat mes de setembre l’Eurocambra va titllar Hongria de “règim híbrid d’autocràcia electoral”. És a dir, Hongria té una democràcia de pega on es vota però on el govern es passa per l’engonal les normes elementals d’un Estat democràtic amb tot el que això implica. El cas és que, a més, la Unió Europea, ha amenaçat de suspendre el 70% de les ajudes que li dona al país per a transport, energia i desenvolupament les quals equivalen a uns 8.000 milions d’euros.
Fins i tot el PP, en la línia retòrica pròpia de la “derechita cobarde” enunciada pel líder de Vox, ha mostrat la seua alegria tot i que cagant per mig cul a través d’off the records fets per la direcció a mitjans afins com que a Itàlia “no ha guanyat l’extrema dreta, sinó que ha perdut el socialisme”. Tot plegat, la situació de la Unió Europea amb una Alemanya molt afeblida, sense Anglaterra, amb la crisi econòmica agreujada per la invasió d’Ucraïna per les tropes del sàtrapa de Vladímir Putin és més delicada que mai.
La ironia és que els líders de l’extrema dreta normalitzada d’Europa mai no diuen de trencar la Unió només exigeixen que aquesta no interferisca en les seues polítiques antisocials, homòfobes, reaccionàries sempre en nom d’una sobirania que volen exercir al marge o, en el límit, d’allò que en el segle XXI tothom entén per drets civils. Fet i fet, a Abascal, Meloni i companyia l’única cosa que els interessa d’Europa són els xavos, cobrar i no donar explicacions. O en darrer terme, com podria ser el cas de l’extrema dreta dels països rics, no haver de pagar i deixar que els socis menys pobres continuen fent de puticlub, ressort d’estiu i proveïdors de mà d’obra barata.
L’Europa dels anys 60 que va conèixer Joan Fuster era una Europa d’estats centralistes poc sensibles a les reivindicacions de les nacionalitats perifèriques. Anglaterra reprimia amb duresa l’independentisme irlandès aixecat en armes, Itàlia enviava les seues indústries més contaminants a una Sardenya miserable i el mateix passava amb els bretons condemnats a suportar les centrals nuclears dissenyades des de París. A Espanya directament governava el darrer dictador feixista del continent amb el suport dels Estats Units i l’aquiescència dels molt democràtics europeus. Aquestes no eren ni de bon tros les úniques nacionalitats afligides per les polítiques colonialistes practicades pels estats però a ningú, llevat d’alguns intel·lectuals com Touraine, semblava importar-li ni massa ni poc el patiment de les perifèries nacionals.
A hores d’ara, l’ascens de l’extrema dreta aguditza el vell problema dels nacionalismes d’Estat i n’afegeix un de nou: la fi del que queda de l’estat del benestar, la fi de les democràcies liberals. Tot això en un context de guerra, divisió, moviments migratoris, crisi econòmica, desigualtats socials, corrupció sistèmica dels partits i de les administracions. Per acabar-ho d’adobar la impressió és que sense socialdemòcrates de veritat ni partits d’esquerra seriosos, l’extrema dreta no té depredador. Rússia és el problema que faltava per al xavo. No és poca cosa.
Una vegada més l’aforisme de Fuster resulta tan vigent com oportú: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”. I si només fora civilitzar-los per jacobins encara... Ben mirat, com es pot educar el feixisme? Com aconseguir que les esquerres ostatges del capitalisme reaprenguen a llegir els signes del temps, reconnecten des de les seues torres d’ivori amb el patiment de les classes populars?