«Abans podíem fer 80 o 100 quilòmetres i no trobàvem cap ciclista»

Tenen 75 i 81 anys respectivament i són dues de les ànimes del Club Ciclista de Tarragona, que fins al 23 d'octubre té oberta una exposició al Refugi 1 del Moll de Costa de Tarragona sobre els 75 anys de l'entitat. Josep Mara Gornals, president del club des de fa 12 anys, diu amb un somriure a la cara que sovint li explica al metge que la bicicleta el cura. Al seu costat, Santiago Cifuentes, exsecretari de l'entitat i actual col·laborador, surt a pedalejar cada dissabte al matí encara: "És un cuc que no et treus del damunt", comenta, mentre recorda que l'entitat té obert el seu local per a qui vulgui consultar tota mena d'informació sobre el món del ciclisme.

Ells saben més que ningú el periple pel qual ha hagut de passar en els últims anys el seu club. Gràcies a ells i a altres persones implicades, aquesta entitat històrica amb arrels a finals del segle XIX es manté viva de forma amateur, amb una massa social important. L'exposició té precisament l'objectiu d'obrir-se a la ciutat i que tothom pugui conèixer el seu fons documental i les diferents etapes del club amb tota mena de material: mallots i bicicletes antigues, fotografies, retalls de diari... 

- Quins són els orígens del club?

- A finals del segle XIX va aterrar un senyor suís, William Tarin. Li va agradar la ciutat i com que a casa seva practicava l'esport se li va posar al cap crear un club ciclista, que es va dir Club Ciclista El Pedal, que llavors estava a la Baixada del Toro.

- De bicicletes en devia tenir molt poca gent.

- A principis dels anys seixanta jo coneixia tres persones que anaven en bicicleta. N'hi deuria haver més, però els trobava per la ciutat i se m'hi anaven els ulls, a les bicicletes espectaculars que duien, perquè llavors no se'n veien. Al principi de 1910 i 1920 hi havia alguna cosa que s'estava bellugant perquè quan William Tarin ho va deixar córrer un grup d'aficionats van succeir-lo. Després va ser una secció del Gimnàstic de Tarragona, que va arreplegar el testimoni ciclista, fins que l'any 1946 es funda l'actual Club Ciclista Tarragona.
 
- En aquell context de postguerra devia ser molt diferent la pràctica ciclista, d'ara.

- Absolutament. La part administrativa imagino que devia ser merament figurativa. Avui dia fa falta estar registrat, l'assegurança, responsabilitat civil... El club és una entitat esportiva sense ànim de lucre perquè no tenim equips des dels anys 90. Hi va arribar a haver equips juvenils, amateurs, amb espònsor, amb alguna petita ajuda als corredors, el director de l'equip i el massatgista tenien sou, es pagaven cotxes logotipats... Va ser l'època en què l'actual Repsol, llavors Empetrol, va ajudar molt.

A causa de les diferents crisis, això s'ha anat diluint, quan anem a picar portes ens diuen que de quartos res. Amb la massa social aguantem el club i fem les activitats que siguin, de cicloturisme, marxes de BTT i mantenim el foc sagrat però sense tenir equips com a tal que defensin els colors del club.

"A principis dels anys seixanta jo coneixia tres persones que anaven en bicicleta"

- Aquella va ser l'època daurada.

- Exactament. El president d'aquella època, Emilio Pérez Gimeno, també va ser una persona que, portat per la rauxa i les ganes, de vegades va anticipar-se als resultats. Això va portar un problema econòmic molt gran, integrants de la junta van haver de respondre pràcticament amb el seu patrimoni personal. Van ser moments molt durs, fins que el club va entrar en una espècie de coma profund, no es va morir però va desaparèixer tothom, el local... Això va durar des del 98 al 2005, fins que Joan Barbadillo, Josep Maria Reverté i jo ens vam plantejar que el club no podia desaparèixer. Es va recuperar el fons, vam actualitzar el llistat de socis, la quota, i la gent va respondre.

- En tot cas, es va quedar en un club "lúdic".

- De pràctica esportiva, amb les vessants de bicicleta de muntanya i de carretera. Van a marxes cicloturistes amb el mallot del Club Ciclista de Tarragona, desinteressat, cadascú pagant-se les despeses, el desplaçament i tota la història. Quan fem canvi d'equipament, al soci li venem a cost.

"Últimament se'ns està afegint gent amb la bicicleta elèctrica, la qual cosa els ha suposat tenir una segona oportunitat"

- Ara mateix quants membres són?

- La massa social que tenim avui dia pràcticament és la mateixa que fa 20 anys. Les altes van continuant. Dels 200-250, la quarta part va amb bicicleta, la resta és del club per simpatia o perquè ho han estat tota la vida. I últimament se'ns està afegint gent amb la bicicleta elèctrica, la qual cosa els ha suposat tenir una segona oportunitat i que ha obert el ventall perquè molta gent pugui practicar aquest esport. El moviment d'altes no és per fer volar coets, però de tant en tant algú pregunta per sortir amb bicicleta acompanyat. La quota de soci és 20 euros l'any i a partir d'aquí trobaràs tota la informació de les sortides dels caps de setmana.

- Com era fer sortides en bici fa 40 anys?

- No hi havia la idea de protecció del ciclista, però tampoc el trànsit que hi ha avui ni tantes bicicletes com hi ha avui. Al meu grup, que érem quatre o cinc, podíem fer 80 o 100 quilòmetres i no trobàvem cap ciclista i estic parlant de les carreteres provincials. No existia el carril bici, el metre i mig de separació, no es podia anar de parella sinó en fila índia... Eren temps que havies d'anar molt en compte. S'ha guanyat en conscienciació, de cada 10 cotxes que t'avancen nou ho fan correctament, tot i que hi ha molta gent que no sap les noves normes del reglament de circulació.