08
d'octubre
del
2022
Actualitzat
el
23
de març
del
2023
a les
18:11h
El govern espanyol acaba d'aprovar el projecte de pressupostos de l'Estat, de caire expansiu i que inclou un impost de solidaritat a les grans fortunes. Els comptes incrementen en un 6% els capítols de salut i educació. L'aprovació dels pressupostos culmina setmanes d'intercanvi dialèctic entre l'executiu de Pedro Sánchez i el PP d'Alberto Núñez Feijóo sobre com afrontar la crisi inflacionària. Per Feijóo, la clau per sortir de l'embat passa per reduir impostos. Alhora, ha atacat el discurs de Moncloa per parlar de "rics i pobres", que ha considerat "antic", mentre el govern d'Andalusia emula Isabel Díaz Ayuso eliminant l'impost de patrimoni.
El debat entorn la política fiscal és en el moll de l'os en la pugna entre socialdemocràcia i neoliberalisme. El 23 de setembre, el debat sobre quina política fiscal és més eficaç enfront la crisi va esclatar al Regne Unit, quan el ministre del Tresor, Kuasi Kwarteng, va presentar un paquet pressupostari que tenia com a mesura estrella la reducció d'impostos d'un 5% (del 45% al 40%) als qui ingressen més de 150.000 lliures (uns 170.000 euros). Una mesura que beneficiava unes 600.000 persones, però que suposava que el tresor públic deixaria d'ingressar 45.000 milions de lliures. Alguns dirigents del PP van creure que de Londres els arribaven reforços. Però, d'immediat, es va desfermar la tempesta. Aquestes són algunes claus d'uns dies que han estat a punt d'emportar-se l'economia britànica.
Furgar en la ferida social
Què ha passat exactament? Liz Truss va prometre durant la seva campanya interna dins del Partit Conservador que baixaria impostos, un tema molt popular entre les seves bases. El seu principal antagonista era precisament el titular del Tresor, Rishi Sunak, tan conservador com ella però més prudent. Un cop al poder, i passat el dol per la mort d'Elisabet II, va decidir mostrar duresa ideològica i anunciar una reducció dràstica d'impostos als més rics. Però Truss no ha tingut en compte dues coses.
La primera és la situació social que viu el Regne Unit, com la resta de països del seu entorn, amb una crisi inflacionària i un increment de preus de productes bàsics. L'augment de l'electricitat ja està estenent les protestes al carrer. Fins aquí, encara es podria tractar d'una onada de descontent més. Però el factor clau que ha desfermat la tempesta ha estat que mentre anunciava la reducció d'impostos, no es plantejava una reducció de la despesa en un país molt endeutat.
Ras i curt, les mesures del tàndem Truss-Kwarteng implicaven un increment salvatge del deute britànic en 200.000 milions de lliures. Va ser això el que va generar el pànic en els mercats, i no simplement la reducció fiscal als rics, que no sol inquietar el món de les finances, ans el contrari. La lliura es va desplomar. Molts fons de pensions han invertit en bons del tresor i van entrar en risc.
Les entitats financeres intervenen contra els tories!
En pocs dies, es va viure una cosa mai vista: The Economist, el Fons Monetari Internacional i el Banc d'Anglaterra van encendre totes les llums d'alarma... contra un govern tory, alhora que el malestar social creixia davant una premier insensible. El Banc d'Anglaterra va haver d'anunciar la despesa de 65.000 milions de lliures per salvar el tresor. Les enquestes van mostrar la caiguda en picat dels conservadors. Dilluns, Truss claudicava i retirava el projecte fiscal. Això sí, per boca del seu ministre del Tresor, que va dir que "havien escoltat" les crítiques.
Una nova Thatcher?
Des de l'inici de la seva cursa per ascendir a Downing Street, quan encara era ministre d'Exteriors de Boris Johnson, Truss ha tingut una ambició: emular Margaret Thatcher, la gran ídol de la dreta dura conservadora. Però Truss no és lady Thatcher, una líder que també sabia ser hàbil quan tocava. I que, de fet, va caure finalment per no voler cedir en la instauració d'un impost molt impopular com va ser el poll tax. Ara, Truss tremola. No ha sabut aprofitar el moment que va representar el funeral de la reina i l'inici d'un nou regnat. Ara sembla confiar-ho tot a un discurs molt ideologitzat, com el que va fer dimecres en el congrés conservador de Birmingham. Allí va clamar en favor d'una política de creixement econòmic: "Growth, growth and growth" i va cridar a combatre la coalició anticreixement de laboristes i mitjans. Els conservadors, que fa poc van acabar amb Johnson, l'escoltaven inquiets.
La comparació odiosa amb el PP
En un primer moment, dirigents del PP van sortir a aplaudir les propostes del govern conservador. D'alguna manera, justificava el missatge antiimpostos de Feijóo. Ayuso ho va aplaudir i es va permetre ironitzar sobre com respondria Pedro Sánchez al "dúmping" internacional. Però després de la gran reculada de Truss, el PP ha quedat en evidència. Aquests dies, Feijóo i els principals dirigents populars han hagut de sortir al pas per assegurar que les propostes fiscals de Truss no són les seves.
El paquet concret de mesures de Truss no és, en efecte, igual que el de Feijóo. Però sí que neix de la mateixa filosofia. I, de fet, alguns aspectes coincideixen amb el que han estat les propostes de la dreta espanyola. Pablo Casado havia propugnat acabar amb el tipus màxim del 45% i reduir-lo al 40%. Fins i tot algunes frases de Feijóo coincideixen les repetides aquests dies per Truss, qui ha dit que el lloc on estan millor les lliures és a la butxaca dels britànics.
El futur de Truss
Per la primera ministra, aquests són dies foscos. Fa uns dies, les xarxes van gaudir d'una anècdota que s'ha convertit en una imatge icònica d'aquesta crisi: la primera ministra, en sortir de Downing Street, va voler acaronar Larry, el gat de la residència oficial, que ja forma part del paisatge mediàtic. El gat, en veure acostar-se la mà de Truss, va girar cua.
Com ha escrit el diari The Guardian, el pitjor del programa de Truss és la seva hipocresia. Perquè si realment ella vol anar al conflicte contra la "coalició anticreixement", hauria d'enfrontar-se a tots aquells que s'oposen a una economia de portes obertes: els partidaris del Brexit que rebutgen el mercat únic europeu, els enemics d'un model de creixement verd i aquells que aposten per tancar les fronteres a la immigració. Però no pot fer-ho "perquè són el seu partit". Truss, ahir vencedora, tasta ara la solitud mentre els seus calculen i ni el gat l'escolta.
El debat entorn la política fiscal és en el moll de l'os en la pugna entre socialdemocràcia i neoliberalisme. El 23 de setembre, el debat sobre quina política fiscal és més eficaç enfront la crisi va esclatar al Regne Unit, quan el ministre del Tresor, Kuasi Kwarteng, va presentar un paquet pressupostari que tenia com a mesura estrella la reducció d'impostos d'un 5% (del 45% al 40%) als qui ingressen més de 150.000 lliures (uns 170.000 euros). Una mesura que beneficiava unes 600.000 persones, però que suposava que el tresor públic deixaria d'ingressar 45.000 milions de lliures. Alguns dirigents del PP van creure que de Londres els arribaven reforços. Però, d'immediat, es va desfermar la tempesta. Aquestes són algunes claus d'uns dies que han estat a punt d'emportar-se l'economia britànica.
Furgar en la ferida social
Què ha passat exactament? Liz Truss va prometre durant la seva campanya interna dins del Partit Conservador que baixaria impostos, un tema molt popular entre les seves bases. El seu principal antagonista era precisament el titular del Tresor, Rishi Sunak, tan conservador com ella però més prudent. Un cop al poder, i passat el dol per la mort d'Elisabet II, va decidir mostrar duresa ideològica i anunciar una reducció dràstica d'impostos als més rics. Però Truss no ha tingut en compte dues coses.
La primera és la situació social que viu el Regne Unit, com la resta de països del seu entorn, amb una crisi inflacionària i un increment de preus de productes bàsics. L'augment de l'electricitat ja està estenent les protestes al carrer. Fins aquí, encara es podria tractar d'una onada de descontent més. Però el factor clau que ha desfermat la tempesta ha estat que mentre anunciava la reducció d'impostos, no es plantejava una reducció de la despesa en un país molt endeutat.
Ras i curt, les mesures del tàndem Truss-Kwarteng implicaven un increment salvatge del deute britànic en 200.000 milions de lliures. Va ser això el que va generar el pànic en els mercats, i no simplement la reducció fiscal als rics, que no sol inquietar el món de les finances, ans el contrari. La lliura es va desplomar. Molts fons de pensions han invertit en bons del tresor i van entrar en risc.
Les entitats financeres intervenen contra els tories!
En pocs dies, es va viure una cosa mai vista: The Economist, el Fons Monetari Internacional i el Banc d'Anglaterra van encendre totes les llums d'alarma... contra un govern tory, alhora que el malestar social creixia davant una premier insensible. El Banc d'Anglaterra va haver d'anunciar la despesa de 65.000 milions de lliures per salvar el tresor. Les enquestes van mostrar la caiguda en picat dels conservadors. Dilluns, Truss claudicava i retirava el projecte fiscal. Això sí, per boca del seu ministre del Tresor, que va dir que "havien escoltat" les crítiques.
Una nova Thatcher?
Des de l'inici de la seva cursa per ascendir a Downing Street, quan encara era ministre d'Exteriors de Boris Johnson, Truss ha tingut una ambició: emular Margaret Thatcher, la gran ídol de la dreta dura conservadora. Però Truss no és lady Thatcher, una líder que també sabia ser hàbil quan tocava. I que, de fet, va caure finalment per no voler cedir en la instauració d'un impost molt impopular com va ser el poll tax. Ara, Truss tremola. No ha sabut aprofitar el moment que va representar el funeral de la reina i l'inici d'un nou regnat. Ara sembla confiar-ho tot a un discurs molt ideologitzat, com el que va fer dimecres en el congrés conservador de Birmingham. Allí va clamar en favor d'una política de creixement econòmic: "Growth, growth and growth" i va cridar a combatre la coalició anticreixement de laboristes i mitjans. Els conservadors, que fa poc van acabar amb Johnson, l'escoltaven inquiets.
La comparació odiosa amb el PP
En un primer moment, dirigents del PP van sortir a aplaudir les propostes del govern conservador. D'alguna manera, justificava el missatge antiimpostos de Feijóo. Ayuso ho va aplaudir i es va permetre ironitzar sobre com respondria Pedro Sánchez al "dúmping" internacional. Però després de la gran reculada de Truss, el PP ha quedat en evidència. Aquests dies, Feijóo i els principals dirigents populars han hagut de sortir al pas per assegurar que les propostes fiscals de Truss no són les seves.
El paquet concret de mesures de Truss no és, en efecte, igual que el de Feijóo. Però sí que neix de la mateixa filosofia. I, de fet, alguns aspectes coincideixen amb el que han estat les propostes de la dreta espanyola. Pablo Casado havia propugnat acabar amb el tipus màxim del 45% i reduir-lo al 40%. Fins i tot algunes frases de Feijóo coincideixen les repetides aquests dies per Truss, qui ha dit que el lloc on estan millor les lliures és a la butxaca dels britànics.
El futur de Truss
Per la primera ministra, aquests són dies foscos. Fa uns dies, les xarxes van gaudir d'una anècdota que s'ha convertit en una imatge icònica d'aquesta crisi: la primera ministra, en sortir de Downing Street, va voler acaronar Larry, el gat de la residència oficial, que ja forma part del paisatge mediàtic. El gat, en veure acostar-se la mà de Truss, va girar cua.
Com ha escrit el diari The Guardian, el pitjor del programa de Truss és la seva hipocresia. Perquè si realment ella vol anar al conflicte contra la "coalició anticreixement", hauria d'enfrontar-se a tots aquells que s'oposen a una economia de portes obertes: els partidaris del Brexit que rebutgen el mercat únic europeu, els enemics d'un model de creixement verd i aquells que aposten per tancar les fronteres a la immigració. Però no pot fer-ho "perquè són el seu partit". Truss, ahir vencedora, tasta ara la solitud mentre els seus calculen i ni el gat l'escolta.