Alineats per trencar

Puigdemont i Borràs fan una mena de pinça que, buscada o no, empeny Junts a trencar. A l'altra banda, els consellers, i al mig Turull prioritzant la unitat del partit. Avui serà notícia l'executiva i la pregunta dels juntaires

03 d'octubre del 2022

Actualitzat a les 6:44h

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Setmana de  molta pressió la que encetem avui. Comença el compte enrere per la sortida de Junts del Govern. Si l'anterior, després de cinc anys sense projecte compartit d'ERC i Junts i d'un any d'incòmoda convivència -us aconsello el tema de dades que demostra el seu living apart togheter-, els astres s'alineaven amb la qüestió de confiança primer, la destitució de Jordi Puigneró després i, finalment, l'exigència de restitució i renegociació en 72 hores d'un acord que uns i altres s'acusen d'incomplir en el relacionat amb el procés, aquest cap de setmana s'hi han afegit més dificultats.

D'una banda, hi ha l'acte de commemoració dels cinc anys de l'1-O(sobre la vigència, l'orgull i els tabús el referèndum n'he escrit aquesta opinió) que va organitzar el Consell de la República, una entitat dirigida de forma molt majoritària per personalitats vinculades a Junts, i que els assistents van acabar convertint en una mostra de suport a Carles Puigdemont i la seva estratègia, i de censura a la d'ERC. Els organitzadors i el mateix president a l'exili no van desmarcar-se durant l'acte dels xiulets a Carme Forcadell -com a presidenta del Parlament va fer aprovar les lleis de desconnexió i el 27-O va llegir la declaració d'independència que ni Puigdemont ni cap altre membre del seu Govern van voler llegir ni implementar i que a ella li van valdre presó- i a Xavier Antich.

A la primera la xiulaven per la seva militància republicana i al segon perquè una part de l'independentisme, articulada als entorns de Puigdemont i Laura Borràs, no considera Òmnium prou arrenglerat amb l'estratègia de "confrontació". Xiular uns i aplaudir-ne d'altres és legítim, i fins i tot pot ser sa, en una democràcia, però també pot accentuar, com és el cas, el caràcter de part d'un acte o entitat en un context de divisió del moviment. Puigdemont va acabar, 24 hores després, lamentant el que havia passat amb Forcadell.

El cas és que el contundent discurs de Puigdemont no va animar precisament a refer ponts entre els partits i a continuar compartint govern. A banda de reivindicar la vigència de l'1-O per desestimar els intents de referèndum pactat i de decretar "la fi del dol", va anunciar confrontació amb l'executiu català si no s'esmena el full de ruta d'Aragonès. El president, però, pretén mantenir l'aposta pel diàleg amb l'Estat, que s'hauria de traduir en les pròximes setmanes en la reforma de la sedició per rebaixar la pressió judicial. Aragonès va dir ahir a Jordi Turull, amb qui va mantenir converses in extremis, que no es mourà i que, per tant, les bases del seu partit hauran de decidir d'acord amb el que hi ha a hores d'ara.

El president no vol, després de fer el pas de tallar el cap a Puigneró, transmetre ara una imatge de cessió, entre altres coses perquè entén que tampoc li garantiria la lleialtat que exigeix als socis, més encara atenent als darrers discursos de Puigdemont i Borràs. El president a l'exili i la presidenta de Junts han acabat conformant, malgrat la seva relació distant dels darrers temps, una mena de pinça que, buscada o no, empeny Junts a sortir de l'executiu. A l'altra banda, hi ha consellers com Jaume Giró o Victòria Alsina. Ells insistiran en la necessitat de seguir al Govern, esperen que se'ls afegeixin públicament més veus de Junts, i també que Aragonès els tiri algun flotador per convèncer les bases de no trencar. Enmig hi ha Turull, que era partidari de mantenir-se a l'executiu, però que no té arguments per defensar-ho -tampoc en privat- i que fa dies que s'ha resignat a perdre el Govern. Creu que així preservarà la unitat interna del partit, si més no a curt termini.

Avui el punt d'atenció serà a l'executiva de Junts, que haurà de gestionar la negativa d'ERC a una negociació in extremis i decidir què pregunta a les bases. No preveuen, malgrat la importància de l'assumpte, fer una recomanació de vot -això mostraria la fractura de la direcció- ni convocar un consell nacional extraordinari per debatre-ho. Seran directament els militants, amb el criteri que s'hagin format a partir del debat públic i intern d'aquesta setmana, els que decidiran. La cúpula no vol aparèixer dividida en una decisió tan rellevant ni arriscar-se a quedar desautoritzada per les bases. Aquesta era, si més no, la posició ahir a la nit.

I a tot això avui és 3 d'octubre. Fa cinc anys els que eren independentistes i molts que no van sortir massivament al carrer-s'havia convocat una vaga general liderada per la Intersindical i altres organitzacions sense la col·laboració de CCOO i UGT- per reclamar que s'implementés el resultat del referèndum i per denunciar la violència policial de l'1-O, que va estar a punt de ser assistida per l'exèrcit. Al vespre es va enviar la gent a casa malgrat que l'Estat estava internacionalment contra les cordes, el rei Felip VI va fer un discurs històric que el va acabar de desconnectar del gruix dels catalans i va refermar la repressió, i el procés va començar un declivi que explica la situació d'aquests dies.