03
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
7:45h
Luiz Inácio Lula da Silva competirà per recuperar el poder al Brasil després de la primera volta d'unes eleccions que han estat un plebiscit sobre el populisme d'extrema dreta. Una setmana després de la victòria de la neofeixista Giorgia Meloni a Itàlia, al Brasil les coses han anat diferent. Però cal ara esperar al 30 d'octubre. Lula ha obtingut un 48,4% dels vots, però Jair Bolsonaro, un dels rostres de l'extrema dreta global, ha assolit un 43,2%, molt més del que preveien els sondejos.
Lula s'ha imposat als seus 76 anys després de superar un càncer de gola i el desgast de dotze anys de govern del seu Partit dels Treballadors (PT), una amb una clara influència del sindicalisme i del catolicisme d'esquerres. Al final del recompte, Lula ha patit per guanyar la primera volta. Fa uns anys, va superar una ofensiva judicial, arran de l'escàndol de corrupció de la petroliera Petrobras, que el va dur quasi dos anys a la presó i li va impedir concórrer a les eleccions del 2018. Després, la Cort Suprema va anul·lar la condemna. Aquests són alguns elements que expliquen els resultats d'aquest diumenge, que depassen en molt la política brasilera. Malgrat que la gran majoria d'enquestes el mostrava com a candidat guanyador ja en primera volta, s'ha hagut de conformar amb anar a la segona i definitiva.
El llegat de governar bé
Un factor clau per explicar el retorn de Lula al primer pla en un continent avesat a lideratges efímers ha estat el bon records del seu mandat anterior (2002-10). Va deixar la presidència amb un nivell d'aprovació de prop del 80%. La seva política va saber combinar, potser de manera magistral, creixement econòmic i reformes socials. Va saber guanyar-se la confiança dels sectors empresarials que hi desconfiaven, evitant una política fiscal costosa per a les grans companyies.
Alhora, va llançar un seguit de programes socials que van assolir un fort impacte, com el reconegut Borsa Família: s'aportava un fons a les famílies més vulnerables a canvi del compromís que portessin els fills a l'escola i els vacunessin. Matava així diversos moixons d'un tret. Dels seus anys al poder n'ha quedat la dada de 30 milions de brasilers sortint de la pobresa.
Populisme i autenticitat: "Déu és brasiler"
Les eleccions d'aquest diumenge han estat la pugna entre dos tipus de populisme, un d'esquerres sobre un altre, reaccionari i neofeixista. La trajectòria de Lula, fill d'una familia humil, crescut sense pare i forjat en un taller metal·lúrgic, ha estat la d'un líder amb una capacitat inigualable per empatitzar amb el Brasil de les faveles i els obrers empobrits. Les seves campanyes han apel·lat a l'orgull de classe, sí, però també a l'"amor", sempre a prop del sentiment i la llàgrima, i també d'un patriotisme a flor de pell. "Déu és brasiler" va dir quan era president, davant de l'èxit de la producció petroliera del seu país. El Brasil dels pobres, que és explotat a les fàbriques, pateix als barris desestructurats i va a la missa de Pere Casaldàliga, avui ha cantat victòria.
Teixir aliances: la retrobada amb Cardoso
La retrobada de Lula, l'any passat, amb l'expresident Fernando Henrique Cardoso (1995-2002) va sorprendre tothom. Però era l'indici d'una estratègia intel·ligent. Lula sabia que per vèncer Bolsonaro necessitava una suma de forces. Cardoso havia estat el president d'un Brasil obert a la globalització, liberal en l'econòmic però compromès amb la democràcia en un Brasil que va patir una llarga dictadura els anys seixanta i setanta. Davant l'amenaça neofeixista de Bolsonaro, l'esquerra i el centre s'apropaven.
Un vicepresident de centre dreta
Lula ha enfocat la campanya amb l'objectiu de guanyar-se la confiança de sectors moderats que fa quatre anys van apostar per Bolsonaro, conservadors de diferents matisos, defensors del liberalisme econòmic cansats del llarg període de govern del PT. Per això, va decidir posar de número dos, com a candidat a la vicepresidència, a un vell adversari: Geraldo Alckmin. Veterà de cent batalles, de 70 anys, Alckmin va ser dirigent del Partit Social Demòcrata Brasiler (PSDB), formació que, malgrat el nom, representa un centre dreta defensor de la modernització econòmica i hostil a tota política radical.
Alckmin va governar Sao Paolo durant 18 anys i va convertir-se en exponent d'una política business friendly. ha estat útil per convocar vot moderat, inicialment anti-Lula, però alarmat per la política ultra de Bolsonaro. D'aquesta manera, al Brasil, el gruix de l'esquerra i un sector del centre s'han unit enfront l'extrema dreta. Però l'ajustada victòria de la primera volta obligarà Lula a tancar més acords. Començant per la centrista Simone Tebet, amb prop del 5%, o de Ciro Gomes, tradicional aversari de Lula en el camp socialdemòcrta.
L'impacte continental (i més enllà) d'una victòria
Després de la victòria de Gustavo Petro a Colòmbia i de Gabriel Boric a Xile, l'esquerra recupera posicions a Amèrica Llatina. Però cap triomf tindrà la transcendència del de Lula, si la confima el 30 d'octubre. La segona era del líder del PT comença en un món molt diferent al de la primera victòria de fa vint anys. La incertesa domina en el panorama internacional i l'extrema dreta, abans marginal, apareix ara com una amenaça real. Lula arriba en el moment just. Entén com pocs dirigents de l'esquerra la complexitat del món econòmic.
Potser com Petro i Boric -aquest després de fracassar en un intent de reforma constitucional rupturista-, Lula sap que el gran repte no és imposar un programa socialista, sinó defensar la democràcia, i fer-ho amb autenticitat i amb potents reformes socials que obtinguin el consens del sector més modern i civilitzat del capital. Si triomfa definitivament el 30 d'octubre, contribuirà a canviar molt més que el Brasil.
Lula s'ha imposat als seus 76 anys després de superar un càncer de gola i el desgast de dotze anys de govern del seu Partit dels Treballadors (PT), una amb una clara influència del sindicalisme i del catolicisme d'esquerres. Al final del recompte, Lula ha patit per guanyar la primera volta. Fa uns anys, va superar una ofensiva judicial, arran de l'escàndol de corrupció de la petroliera Petrobras, que el va dur quasi dos anys a la presó i li va impedir concórrer a les eleccions del 2018. Després, la Cort Suprema va anul·lar la condemna. Aquests són alguns elements que expliquen els resultats d'aquest diumenge, que depassen en molt la política brasilera. Malgrat que la gran majoria d'enquestes el mostrava com a candidat guanyador ja en primera volta, s'ha hagut de conformar amb anar a la segona i definitiva.
El llegat de governar bé
Un factor clau per explicar el retorn de Lula al primer pla en un continent avesat a lideratges efímers ha estat el bon records del seu mandat anterior (2002-10). Va deixar la presidència amb un nivell d'aprovació de prop del 80%. La seva política va saber combinar, potser de manera magistral, creixement econòmic i reformes socials. Va saber guanyar-se la confiança dels sectors empresarials que hi desconfiaven, evitant una política fiscal costosa per a les grans companyies.
Alhora, va llançar un seguit de programes socials que van assolir un fort impacte, com el reconegut Borsa Família: s'aportava un fons a les famílies més vulnerables a canvi del compromís que portessin els fills a l'escola i els vacunessin. Matava així diversos moixons d'un tret. Dels seus anys al poder n'ha quedat la dada de 30 milions de brasilers sortint de la pobresa.
Populisme i autenticitat: "Déu és brasiler"
Les eleccions d'aquest diumenge han estat la pugna entre dos tipus de populisme, un d'esquerres sobre un altre, reaccionari i neofeixista. La trajectòria de Lula, fill d'una familia humil, crescut sense pare i forjat en un taller metal·lúrgic, ha estat la d'un líder amb una capacitat inigualable per empatitzar amb el Brasil de les faveles i els obrers empobrits. Les seves campanyes han apel·lat a l'orgull de classe, sí, però també a l'"amor", sempre a prop del sentiment i la llàgrima, i també d'un patriotisme a flor de pell. "Déu és brasiler" va dir quan era president, davant de l'èxit de la producció petroliera del seu país. El Brasil dels pobres, que és explotat a les fàbriques, pateix als barris desestructurats i va a la missa de Pere Casaldàliga, avui ha cantat victòria.
Teixir aliances: la retrobada amb Cardoso
La retrobada de Lula, l'any passat, amb l'expresident Fernando Henrique Cardoso (1995-2002) va sorprendre tothom. Però era l'indici d'una estratègia intel·ligent. Lula sabia que per vèncer Bolsonaro necessitava una suma de forces. Cardoso havia estat el president d'un Brasil obert a la globalització, liberal en l'econòmic però compromès amb la democràcia en un Brasil que va patir una llarga dictadura els anys seixanta i setanta. Davant l'amenaça neofeixista de Bolsonaro, l'esquerra i el centre s'apropaven.
Un vicepresident de centre dreta
Lula ha enfocat la campanya amb l'objectiu de guanyar-se la confiança de sectors moderats que fa quatre anys van apostar per Bolsonaro, conservadors de diferents matisos, defensors del liberalisme econòmic cansats del llarg període de govern del PT. Per això, va decidir posar de número dos, com a candidat a la vicepresidència, a un vell adversari: Geraldo Alckmin. Veterà de cent batalles, de 70 anys, Alckmin va ser dirigent del Partit Social Demòcrata Brasiler (PSDB), formació que, malgrat el nom, representa un centre dreta defensor de la modernització econòmica i hostil a tota política radical.
Alckmin va governar Sao Paolo durant 18 anys i va convertir-se en exponent d'una política business friendly. ha estat útil per convocar vot moderat, inicialment anti-Lula, però alarmat per la política ultra de Bolsonaro. D'aquesta manera, al Brasil, el gruix de l'esquerra i un sector del centre s'han unit enfront l'extrema dreta. Però l'ajustada victòria de la primera volta obligarà Lula a tancar més acords. Començant per la centrista Simone Tebet, amb prop del 5%, o de Ciro Gomes, tradicional aversari de Lula en el camp socialdemòcrta.
L'impacte continental (i més enllà) d'una victòria
Després de la victòria de Gustavo Petro a Colòmbia i de Gabriel Boric a Xile, l'esquerra recupera posicions a Amèrica Llatina. Però cap triomf tindrà la transcendència del de Lula, si la confima el 30 d'octubre. La segona era del líder del PT comença en un món molt diferent al de la primera victòria de fa vint anys. La incertesa domina en el panorama internacional i l'extrema dreta, abans marginal, apareix ara com una amenaça real. Lula arriba en el moment just. Entén com pocs dirigents de l'esquerra la complexitat del món econòmic.
Potser com Petro i Boric -aquest després de fracassar en un intent de reforma constitucional rupturista-, Lula sap que el gran repte no és imposar un programa socialista, sinó defensar la democràcia, i fer-ho amb autenticitat i amb potents reformes socials que obtinguin el consens del sector més modern i civilitzat del capital. Si triomfa definitivament el 30 d'octubre, contribuirà a canviar molt més que el Brasil.