02
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
17:56h
El vostre adversari polític us acusarà de no fer el que hauríeu de fer, i de fer-ho, si ho féssiu.
Cinc anys després d’aquell primer d’octubre, i en el marc d’una crisi de govern que ja no pot dissimular com l’independentisme institucional es malfia, avui aquest adversari polític de què parla Fuster, més que fer-nos pensar en l’Estat, ens fa pensar en nosaltres, entre nosaltres, nosaltres contra nosaltres mateixos. En Junts i ERC. La unitat de l’independentisme va durar, només, el que va durar la preparació d’aquell dia d’urnes. I prou. Ara estem tan desmobilitzats com enfrontats. I si ens mobilitzem encara n’hi ha que perden l’elegància i les formes.
Vam aturar el país arran de l’empresonament dels presidents d’Òmnium i de l’Assemblea. En vam viure una altra, d’aturada, convocada en forma de vaga general, per tornar-la a defensar, la democràcia. El vicepresident Junqueras, el conseller-portaveu Turull i els consellers Romeva, Mundó, Rull i Forn i les conselleres Borràs i Bassa, que sumaven mig govern democràticament escollit, vivien també presó. L’altra meitat, el president Puigdemont, amb les conselleres Ponsatí i Serret i els consellers Comín i Puig, exili.
Exili per poder denunciar al món com l’Estat espanyol, per destruir la voluntat d’independència de Catalunya, no va tenir cap mena de pudor en destruir la democràcia. Ens adreçàvem al món, potser sense que el món la compartís, aquesta nostra voluntat de secessió, amb el convenciment que el món ens escoltava. Ens escoltava encara que ens tingués per ben sols. Aquell mateix matí d’aquell primer diumenge d’octubre ja ens n’adonàvem, de com els en feia, de por, el sí de les urnes, a aquell govern Rajoy, a la seva cort assistencial i a tots els aparells de l’Estat. També al primer grup de l’oposició.
Tanta por que per poder justificar que aquella seva màxima segons la qual en absència de violència es podia parlar de tot, no van parar, des del primer d’octubre, de provocar-nos i d’agredir-nos físicament per imputar-nos-les, aquelles agressions, i com que nosaltres tampoc no vam parar de demostrar-los la nostra sòbria expressió del desconcert, aquesta nostra contenció els rebel·lava tant que la vam pagar a cop de decret de destitució i a cop de reixa de presó.
I tot aquest catàleg d’actuacions que s’emmarcava en el 155 s’aplicava amb la connivència del PSC, que actuava, sense decidir, al dictat del PSOE. Dolia veure dirigents a la capçalera d’una manifestació que cridaven “Puigdemont a la presó”, perquè més enllà de la complicitat ideològica, o no, primer hi ha el respecte institucional. Dolia de la mateixa manera que dolen els xiulets a la presidenta Forcadell. I dolia com dol no saber governar en coalició i no tenir clar que els governs són de qui els presideix, i si de les dues formacions polítiques que donen suport al Govern n’hi ha una que considera que els acords no es compleixen es retira el suport i cap a l’oposició. I sense tocs d’atenció, perquè la política la fa el Govern. No hi ha cap Consell de res que la pugui fer, la política institucional. Siguem seriosos que ja hem pres prou mal. Deia Carles Riba que no fórem fets per a un destí bestial. Per tant, per al redreçament del país, dignitat i coratge. I, amb Foix, “enmig d’orats i savis, raonar”.
Cinc anys després d’aquell primer d’octubre, i en el marc d’una crisi de govern que ja no pot dissimular com l’independentisme institucional es malfia, avui aquest adversari polític de què parla Fuster, més que fer-nos pensar en l’Estat, ens fa pensar en nosaltres, entre nosaltres, nosaltres contra nosaltres mateixos. En Junts i ERC. La unitat de l’independentisme va durar, només, el que va durar la preparació d’aquell dia d’urnes. I prou. Ara estem tan desmobilitzats com enfrontats. I si ens mobilitzem encara n’hi ha que perden l’elegància i les formes.
Vam aturar el país arran de l’empresonament dels presidents d’Òmnium i de l’Assemblea. En vam viure una altra, d’aturada, convocada en forma de vaga general, per tornar-la a defensar, la democràcia. El vicepresident Junqueras, el conseller-portaveu Turull i els consellers Romeva, Mundó, Rull i Forn i les conselleres Borràs i Bassa, que sumaven mig govern democràticament escollit, vivien també presó. L’altra meitat, el president Puigdemont, amb les conselleres Ponsatí i Serret i els consellers Comín i Puig, exili.
Exili per poder denunciar al món com l’Estat espanyol, per destruir la voluntat d’independència de Catalunya, no va tenir cap mena de pudor en destruir la democràcia. Ens adreçàvem al món, potser sense que el món la compartís, aquesta nostra voluntat de secessió, amb el convenciment que el món ens escoltava. Ens escoltava encara que ens tingués per ben sols. Aquell mateix matí d’aquell primer diumenge d’octubre ja ens n’adonàvem, de com els en feia, de por, el sí de les urnes, a aquell govern Rajoy, a la seva cort assistencial i a tots els aparells de l’Estat. També al primer grup de l’oposició.
Tanta por que per poder justificar que aquella seva màxima segons la qual en absència de violència es podia parlar de tot, no van parar, des del primer d’octubre, de provocar-nos i d’agredir-nos físicament per imputar-nos-les, aquelles agressions, i com que nosaltres tampoc no vam parar de demostrar-los la nostra sòbria expressió del desconcert, aquesta nostra contenció els rebel·lava tant que la vam pagar a cop de decret de destitució i a cop de reixa de presó.
I tot aquest catàleg d’actuacions que s’emmarcava en el 155 s’aplicava amb la connivència del PSC, que actuava, sense decidir, al dictat del PSOE. Dolia veure dirigents a la capçalera d’una manifestació que cridaven “Puigdemont a la presó”, perquè més enllà de la complicitat ideològica, o no, primer hi ha el respecte institucional. Dolia de la mateixa manera que dolen els xiulets a la presidenta Forcadell. I dolia com dol no saber governar en coalició i no tenir clar que els governs són de qui els presideix, i si de les dues formacions polítiques que donen suport al Govern n’hi ha una que considera que els acords no es compleixen es retira el suport i cap a l’oposició. I sense tocs d’atenció, perquè la política la fa el Govern. No hi ha cap Consell de res que la pugui fer, la política institucional. Siguem seriosos que ja hem pres prou mal. Deia Carles Riba que no fórem fets per a un destí bestial. Per tant, per al redreçament del país, dignitat i coratge. I, amb Foix, “enmig d’orats i savis, raonar”.