Cinc anys de l'1-O: una cadena irrompible forjada pel compromís

Filles que sospiten de pares mobilitzats, urnes que es trenquen, una senyora de 90 anys i un encàrrec d’extraordinària noblesa: testimonis que van participar en l'organització de l'1-O relaten la seva vivència

Electors esperant per votar l'1-O
Electors esperant per votar l'1-O | Sergi Càmara
01 d'octubre del 2022
Actualitzat el 03 d'octubre a les 8:09h

En només mitja hora la decisió estava presa. En Lluís -nom fictici per preservar el seu anonimat- va acceptar l’encàrrec del llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez. Seria el responsable de dissenyar, comprar i organitzar tota la logística perquè l'1 d’octubre del 2017 hi hagués urnes als col·legis de Catalunya. Com en Lluís, moltes altres persones van participar d'una cadena d'implicació i compromís que va permetre la votació final. Joan Hernández va rebre, entre altres encàrrecs, el de repartir urnes a la zona del Bages i el Solsonès, a banda de fer-ne arribar als col·legis del seu municipi, Cardona, guardant-les prèviament a casa seva. La nit abans hi hauria a les escoles persones com Gemma Ferrer o Antonio Márquez, que vetllarien per cuidar els centres electorals i que les urnes poguessin arribar a les seves taules. Setmanes abans, Jordi Matas preparava intensament les tasques assignades per Junts pel Sí i la CUP a la Sindicatura Electoral que presidia, i que va ser dissolta una setmana abans de celebrar-se el referèndum.

Cadascuna de les persones que es va vincular amb aquella causa va esdevenir peça imprescindible d’una estructura que va permetre dipositar més de dos milions de vots que resaven sobre el futur que volien per a Catalunya. Cinc anys després del torcebraç democràtic que va marcar el país en una jornada sense precedents, recordada també per la cruesa de les càrregues policials, el moviment independentista es troba en un impàs: amb un objectiu clar, la independència, però sense estratègia compartida. Fa cinc anys era ben diferent, perquè sí que hi havia un comú denominador: la unitat. Aquestes són algunes de les veus anònimes -i de no tan anònimes- de l’1 d’octubre del 2017.

Un forn de nit i la Gendarmeria de dia
Va ser en un bar, tot dinant, on Jordi Sánchez va encarregar l’operació urnes al seu amic Lluís. Va trigar 30 minuts a decidir-se: encàrrec acceptat. Va buscar un ordinador alliberat per buscar urnes xineses. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i el mateix Sànchez apostaven per recipients de metacrilat desmuntables, i així se li va traslladar a en Lluís, que va demanar dues mostres. Els col·laboradors d'en Lluís van constatar que muntar-les era més complicat del que semblava. Fins i tot mentre ho provaven, l'urna es va trencar. Així que fer-ho sota pressió podria ser un desastre.

Es va canviar de pla i en Lluís va trobar les urnes definitives, les de plàstic. Les va pagar de la seva butxaca. Va ser llavors quan Puigdemont va anunciar que ja es tenien les urnes, mentre aquestes viatjaven cap a Marsella. A la duana van preguntar perquè un particular volia 10.000 caixes de plàstic, i la resposta articulada va ser que eren per a una festa de castellers. Endavant, cap problema. 

De Marsella, es van traslladar a Illa, a la Catalunya del Nord, des d'on un centenar d'activistes es van implicar en la seva custòdia i repartiment. Van reposar en un magatzem que també llogava i pagava en Lluís, situat en una nau industrial darrere d’un forn i prop de la Gendarmeria. El forn vigilava de nit, i la presència de la Germanderia donava seguretat durant el dia. Des d'allà es van distribuir en vuit magatzems de les vegueries de Catalunya. D'allà, a les comarques; de les comarques, als pobles; dels pobles, a les cases, i de les cases a les escoles. Res no ho va aturar.

"Crec que el pare és narcotraficant"
Una de les persones que entra en aquest entramat és Joan Hernàndez (Cardona, 1968), informàtic de professió, i regidor a l’Ajuntament de Cardona per ERC. Va rebre una trucada d’una persona propera al partit que li demanava si es veia amb cor de fer "el que calgui" pel referèndum. En Joan va acceptar traslladar mercaderies, quedar amb persones desconegudes, preparar la logística. No ho va explicar al seu alcalde i company de partit, Ferran Estruch. Tampoc a la seva dona ni a les seves dues filles. La més petita, la Cloe (llavors tenia 11 anys) s'adreçava preocupada a la seva mare i li expressava les seves inquietuds: "Crec que el pare és narcotraficant". Per què, Cloe? "El pare fa moviments estranys, deixa el mòbil a casa quan marxa i desapareix".

Tot queda en una anècdota de la petita sense més importància, i en Joan va fent. Les indicacions li arribaven de maneres diverses, de vegades al carrer, altres amb un paper que després destruïa. Mai apareixien noms ni descripcions. Eren indicacions."Demà a un magatzem, camió amb un francès". Les indicacions de vegades eren tan escarides que es complicaven les entregues: en aquest cas citat, el francès va fugir pensant que estava en perill i en Joan va haver d'iniciar una persecució amb l'objectiu d'indicar-li que era amb ell amb qui havia quedat.
 

Joan Hernández, regidor a Cardona, amb una urna de l'1-O Foto: Juanma Peláez



És en un pàrquing del Bages on recull una trentena d’urnes que després va repartir a altres punts de la comarca. Cinc són per Cardona. Les va amagar a casa, a un lloc "de trastos", assegurant-se que ningú hi entrava. Faltava un mes per al referèndum. "En el moment que ho fas i no li pots dir a la teva dona, et fa pensar que potser estàs fent alguna cosa dolenta o sospitosa. Però el que estàvem fent era una acció per viure en un món millor”, assegura. No li feia respecte saber que un col·legi podia dependre de les seves urnes? En Joan estava convençut que si ell fallava o li interceptaven els tàpers -com li deien a les urnes- hi hauria plans alternatius: "Si jo queia, altres ho farien".

Quan arriba l'1 d'octubre, recorda que li van recollir quatre de les urnes de casa. La cinquena, la va portar ell mateix al col·legi de la Coromina. A Cardona no hi havia càrregues policials, tot i que la por en veure l’actuació molt a prop, a Fonollosa, va encendre totes les alarmes. Els pagesos, per si de cas, bloquejaven les entrades amb tractors. Tot va sortir bé, a les vuit es van tancar els col·legis i els responsables van anar a la Rectoria a fer el recompte. La llum va marxar 20 minuts després. Es va fer el recompte a les fosques i amb la llum del mòbil. Què li diuen a casa quan descobreixen que tens urnes guardades? "Ja em coneixen, saben que soc una persona implicada". 

20 menorquins i 10 bascos a una escola de Barcelona
Un passadís. A banda i banda, una vintena de menorquins i una desena de bascos. Una dona baixa del cotxe i, amb urnes entre braç i braç, entra corrents a l’escola Pau Claris de Barcelona. És l'1 d’octubre de 2017 i a dins del centre escolar més d’un centenar de persones ho celebren, després de dos intents fallits per entrar els recipients que han de recollir els vots. Són aquests dos intents fallits els que fan pensar al centenar de membres que havia dormit a l’escola barcelonina que hi podia haver un talp al grup. És així com els que portaven la batuta en aquell col·legi confien a un grup de menorquins i bascos la tasca de sortir al carrer i facilitar l’entrada de l’urna.

Per què ells? Són dos grups estancs i es coneixien tots, les possibilitats que hi hagués un infiltrat es reduïen. A més, si es veien obligats a quedar-se a fora després que entrés l’urna, no seria un problema, ja que, com que no estaven empadronats a Catalunya, no havien de votar. Entre aquests menorquins hi havia la Gemma Ferrer (Ciutadella, 1994). Correctora i traductora, en aquells temps era estudiant de Filologia a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, epicentre juvenil que va ser ocupat dies previs a l’1-O per mobilitzar els joves i defensar el referèndum.
 

La menorquina Gemma Ferrer. Foto: Adrià Costa


Va ser el dia 30 al vespre que diversos joves de les Illes Balears van organitzar en aquest edifici de la plaça Universitat un acte amb el títol ‘Illencs pel referèndum’. Quan va acabar, un grup de 20 menorquins va començar una ruta per escoles de Barcelona amb la disposició de passar-hi la nit. Van passar per l’Institut Milà i Fontanals i l’Escola Cervantes. Però ja hi havia prou gent. Van acabar a Pau Claris i, després de ser ben rebuts, van "muntar un sarau", recorda la Gemma d’aquella nit on van agafar guitarres i van ballar fandangos i jotes, típic menorquí. "Sempre solem cridar bastant l’atenció", bromeja.

Era un grup de 20 menorquins que habitualment es trobaven a l’Espai Mallorca, centre cultural que els dies previs a l’1-O també va ser espai d’avituallament per als illencs residents a Catalunya. Després d’aquell dia, la Gemma ho té clar: "Vaig descobrir tot el que és capaç de fer un poble, un poble que em vaig sentir propi. Si ells ho aconsegueixen, Menorca també ho pot aconseguir". Després d'entrar l'urna, van tornar a la UB, que també calia protegir. Des d'allà, van veure amb dolor les imatges on la policia tirava per les escales les persones de Pau Claris: "Estaven hostiant les persones amb qui vam dormir", recorda.

Un salt de Plens amb una urna
Divendres, quan faltaven dos dies per a la celebració del referèndum, alparc Pere Sallés de Sallent es va reunir un centenar de persones per acabar de definir com havia de ser la defensa dels quatre col·legis electorals del municipi. En aquella reunió es van repartir rols i a l’Antonio Márquez, informàtic de 59 anys, li van assignar el de donar suport a la cartera de logística. La reunió va ser molt efectiva "gràcies" a les persones que l’estaven dinamitzant i allà l’Antonio va tenir clar que la cosa "funcionaria". "Va ser gràcies a la CUP, que saben organitzar assemblees".

No militava en cap espai, però va reconèixer que el referèndum el va mobilitzar, a ell i a la seva filla Paula, que era la primera vegada que podia votar: "Li vaig dir que en una democràcia de veritat no t’havies de quedar a dormir a una escola. Era il·lògic. I d'aquesta situació injusta, en vam agafar la força i vam defensar la nació”. L’Antonio va dormir al col·legi electoral del Jutjat amb unes vuit persones. Abans de tancar els ulls, s'intercanviava un missatge amb la filla, que dormia al col·legi de l’antiga biblioteca, amb una cinquantena de persones. L'Antonio sabia que estaria rodejada de gent que la cuidaria, del poble.
 

Paula i Antonio Márquez fotografiats davant d'un mural de l'1 d'octubre, a Sallent. Foto: Adrià Costa


A les cinc va sonar l'alarma. Va quedar amb gent d’ERC, -"els que més controlaven la logística", diu-, per agafar les taules i cadires per muntar escoles. Poc després el seu mòbil treia fum pels problemes amb els servidors: "Em trucaven perquè era l’informàtic del poble però jo d’això que passava no en sabia res. Només algunes persones, que ho portaven molt en secret, sabien com fer-ho". Els moments més bons? Quan al col·legi del Jutjat va arribar una senyora de la zona de Sant Vicenç de Sallent, de 90 anys, que gairebé no es podia moure. Caminava com podia, la gent li obria pas i rebia aplaudiments.

No hi havia càrregues, però com en altres centenars d’escoles del país, els Mossos hi van fer acte de presència. Al col·legi de l’antiga biblioteca “les iaies s’aixecaven i es posaven a la porta quan venien els mossos. La meva filla també”, recorda. La nit va acabar amb una gran festa on fins i tot es va treure una urna buida i se simulava el salt de Plens de la Patum: "Tots amb encenedors, ballant i celebrant-ho". Quan va arribar a casa, va veure les imatges de les càrregues policials; no havia tingut temps durant el dia: "Vaig plorar de ràbia i me’n vaig anar a dormir". Des d’aquell dia, però, assegura que va agafar més consciència de treballar pel poble: a les últimes municipals, es va presentar amb Fem Poble, candidatura de la CUP.

Fermesa de conviccions i desobediència civil
"La gestió del post 1-O s’ha fet molt malament". Cinc anys després del referèndum, el catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i president de la Sindicatura de Comptes del referèndum abans de celebrar-se, Jordi Matas, considera que s'està deixant perdre el capital de l’1-O, que va “dignificar” el moviment d’una manera "extraordinària". Apunta que els dirigents independentistes haurien d’"atiar" i no frustrar el moviment social i buscar objectius compartits. I, per fer-ho, cal que siguin valents, suggereix: "Els porucs no poden dirigir aquest moviment, ni les institucions, ni els partits polítics. Calen idees clares, objectius clars, però sobretot gent valenta".

Matas va ser president de la Sindicatura que el Tribunal Constitucional va perseguir amenaçant els seus cinc membres del món acadèmic designats per Junts pel Sí i la CUP amb sancions de fins a 12.000 euros al dia. La Generalitat els va demanar que pleguessin, i així ho van fer. "Va ser molt dur perquè vam agafar l’encàrrec amb la voluntat d’arribar fins al final", assegura, després d’explicar que en aquell moment van presentar al Govern una alternativa per mirar d’esmorteir les sancions del TC. Assegura que l’executiu del procés no la va acceptar.
 

Jordi Matas, un dels síndics de l'1-O, al claustre de la UB. Foto: Adrià Costa


La Sindicatura es va dissoldre el 22 de setembre, però el referèndum es va poder organitzar. "Nosaltres vam fer pràcticament tota la feina en 48 hores, just després del nomenament, el 8 de setembre". Malgrat la dissolució forçada, molta de la feina relacionada amb el nomenament de síndics territorials o la validació de les paperetes i els col·legis es va poder fer. Tot no va acabar, però, en aquella dissolució, i és que cinc anys després encara estan pendents d’un nou judici després que la Fiscalia presentés un recurs a la seva sentència absolutòria, malgrat les múltiples condemnes del món acadèmic i social contra aquesta persecució contra els síndics. "Tenir aquest pes a sobre durant cinc anys no és agradable", comenta, si bé assegura que tornaria a assumir aquesta funció: "Va ser un encàrrec d’una noblesa extraordinària". El futur? Matas considera que no toca un nou octubre ni tampoc confia en la negociació amb l'Estat: "Per defensar drets fonamentals no calen àmplies majories socials ni parlamentàries. Cal mantenir-se ferm en les conviccions i apel·lar a la desobediència civil".