Que no valorem prou la crema catalana, que l'hauríem de prendre cada cop que en tinguem ocasió perquè és boníssima i perquè duu el nostre gentilici. La Maria Nicolau, al seu llibre fantàstic Cuina o barbàrie diu de les cremes en general que "no hem vingut a la vida a patir, sinó a ser feliços, i que mereixem somiar cullerades de cremes gustoses, brillants, de sabor definit i identificable, fines, untoses, que facin venir salivera només de pensar-hi".
Que l'aigua embotellada és caríssima si tenim en compte que només és aigua. Vist amb ulls forasters, és bastant frustrant haver de pagar segons quins preus desorbitats per beure aigua, passa que clar, quan es prova la de l'aixeta i un s'adona que és si fa no fa com llepar una canonada, desembutxaques tot el que calgui.
Que tenim una capacitat sorprenent per incloure el pa amb tomàquet a qualsevol àpat del dia, i que ho podem fer fins a tres vegades al dia, a diari, i mai en tindríem prou. Beneït el moment que algú va obrir un tomàquet de sucar per primer cop.
I que fa una mica de gràcia que no ens generi cap mena de contradicció barrejar pa amb tomàquet amb un cafè a primera hora del matí. Allò només llevar-te patapam. Se'ls fa estrany, als de fora. Però només cal voltar una mica per defensar que no s'esmorza bé fora de Catalunya si el que es vol és l'opció salada.
O que a l'hora de triar torn per reservar al restaurant al vespre, el primer sigui el de quarts de nou i el segon el de quarts d'onze. Som un poble que hem fet del "tenim pressa" un eslògan, però que anem tard.
Que no tinguem parcs. La rèplica que tenim la Ciutadella ja me la sé. I la que els pulmons de Barcelona són Collserola, també. Un parc, parc, vull dir. On poder passejar, sortir a córrer, fer un pícnic (la gent encara fa pícnics?) o jeure a llegir una estona. Anava a incloure alguna picada d'ullet al tràfic de drogues en aquesta enumeració, però crec que si ho fes em sentiria ridícula. Prefereixo emetre la imatge de nena que llegeix a l'herba. Déjeuner sur l'herbe. Perdó, realment sóc un clixé.
Que tots som els primers que canviem de llengua perquè qui més qui menys entén i parla l'anglès. T'has de sentir una mica com Moisès obrint les aigües si voltes pel món i tothom et fa reverències lingüístiques quan visites casa seva. És el gran poder de les llengües hegemòniques, aquí ho sabem bé. És una arma de doble tall.
Que ser capaç de veure The Crown –que, per cert, nova temporada aviat, eh!– en versió original i sense subtítols et demostra que entens l'anglès, però no t'assegura que sabràs parlar-ho quan arribi l'hora de la veritat.
I que és igual de cert que de frustrant que tenim diferents personalitats en funció del domini de l'idioma que estem parlant.
Són coses que em van passar l'altre dia pel cap sopant amb una persona anglesa a Barcelona. Amb un anglès cada cop menys macarrònic, directament proporcional a com de buida anava quedant l'ampolla de vi.