1 de 10
Ciència en societat

Defensa planetària

«La Terra està avui més protegida amb l'èxit de la primera missió de defensa planetària de la NASA»

Recreació de la missió DART de la NASA | NASA
per Cristina Junyent i Rodríguez, Barcelona, Catalunya | 29 de setembre de 2022 a les 12:00 |
La considerada primera missió de defensa planetària es va culminar amb èxit la nit del 26 al 27 de setembre per l'Agència Espacial dels Estats Units (NASA). La sonda DART va actuar literalment com un dard espacial teledirigit contra un asteroide amb la missió de desviar la seva trajectòria. DART, que pren el nom de Double Asteroid Redirection Test, és una nau no tripulada de 550 quilos de pes, que va enlairar-se el 24 de novembre de 2021 i en 10 mesos ha arribat al seu objectiu, la lluna Dimorphos de l’asteroide Didymos. Ambdues es troben a una distància màxima de 32 x 106 km, i una mínima d’11 x 106 km de la Terra.

El nom de Didymos li ve justament perquè és un sistema de dues grans roques que giren una entorn l’altra i cada dos anys fan una òrbita al voltant del Sol. La roca gran mesura 780 m de diàmetre; té forma de baldufa eixamplada en l’equador, com molts altres asteroides. La roca petita mesura 160 m de diàmetre (no gaire més gran que el camp del Barça). És contra aquesta petita que ha impactat DART a una velocitat de més 20.000 km/h. No és que cap de les dues representés cap risc per a la Terra, però ha estat un test per saber com evitar que un altre moment un asteroide impacti contra la Terra de nou.


La diferència entre un asteroide i un meteorit depèn de la nostra òptica. Els asteroides són fragments de roca que viatgen per l’espai, restes de la formació del nostre sistema solar. El núvol de pols i gas originari que girava sobre ell mateix, va acumular la major part de la matèria al centre per contracció gravitatòria, i d’allà es va formar el Sol. Partícules de pols allunyades del centre es van anar agrupant fins a formar planetes. Però no totes les roques es van agregar i fer planetes, algunes encara romanen orbitant entorn el Sol: són els asteroides, més antics encara que els planetes. La major part van romandre al cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter, on es mantenen en un cert equilibri gravitatori per la magnitud de Júpiter. De vegades, però, per interacció gravitatòria amb altres planetes i objectes, es desvien i es poden acostar a la Terra. Els NEO (Near Earth Object) poden coorbitar amb ella durant períodes llargs de temps, quan romanen capturats per la seva gravetat, fins que s’allunyen de nou.

Quan veiem «caure un estel» és que un gra de pols ha entrat en combustió en xocar amb l’atmosfera; passa sovint, perquè cada dia la Terra col·lisiona amb nombroses partícules externes. El 31 de juliol proppassat un meteor d’aquesta mena, que abans de contactar l’atmosfera s’ha estimat que mesurava 10 cm, va creuar la península i donar lloc a un bòlid, que va cremar a 77 km sobre Guadalajara i es va desfer. Ara bé, quan a l’atmosfera entren objectes més grans —d’entre desenes de km de diàmetre, fins a deu o vint km—, també poden travessar-la, entrar en incandescència i habitualment desfer-se. Però de vegades arriben a impactar la superfície. Quan els podem collir, són meteorits.


De meteorits el planeta en té una llarga història. El 30 de juny de 1908, va entrar a l'atmosfera una roca d’entorn 40 m de diàmetre que es va fer engrunes sobre la regió de Tunguska, a Sibèria; però, l’ona de xoc que va generar l’explosió va tombar arbres i arrasar una zona deshabitada de la grandària d'una ciutat. El 15 de febrer de 2013, un objecte la meitat de gran va explotar sobre de Txeliàbinsk, Rússia, va trencar vidres en un radi ample i va provocar un miler de ferits. Fa 65 milions d’anys un altre meteorit va col·lisionar amb la superfície de la Terra; va generar tanta pols per l’impacte i per les cendres dels incendis subsegüents, que van cobrir el Sol i van canviar la vida: es van extingir els dinosaures i tres de cada quatre espècies. Així que la pregunta que es fan els astrofísics no és si un nou meteorit pot xocar amb la Terra, sinó quan ho farà.

A diferència del que passa amb terratrèmols i erupcions volcàniques, l’impacte d’un asteroide pot ser previst amb molta precisió desenes d’anys abans i, per tant, ser evitat. Així doncs, la primera cosa que cal fer és trobar els anomenats NEOs susceptibles d’impactar a la Terra. S’estima que n’hi ha més d’un milió, dels quals 20.000 són grans roques que podrien impactar i, segons on caiguessin, esborrar una ciutat del mapa. Amb telescopis només se n’han localitzat prop d’un 1% i cada any se’n descobreixen mil de nous; però es necessitarien mil anys més per a localitzar-los tots, cosa que fa que el projecte de mapar els asteroides pugui durar moltes generacions.


Ara bé, què fer si es localitza un asteroide que es dirigeix cap a la Terra? Doncs mirar de desviar la seva trajectòria de manera artificial. I és per això que ha estat important la proesa científica i tecnològica de la missió DART, en què ha col·laborat l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC). La NASA acaba de demostrar que està preparada per arribar a impactar sobre l’asteroide. Però com se sabrà si realment la trajectòria de Didymos s’ha desviat? Algunes de les eines per seguir el projecte són el Telescopi Espacial James Webb, el Hubble i la Sonda Espacial Lucy, que estudia asteroides de Júpiter. Serà la sonda Hera de l'Agència Espacial Europea, que s’enlairarà el 2024 i aterrarà sobre les restes de l'asteroide, que podrà valorar el cràter provocat per DART i la desviació provocada. Per transmetre a la ciutadania la necessitat de protegir-nos de l’impacte d’un asteroide, Nacions Unides va determinar com a dia de l’asteroide el 30 de juny, dia en què està enregistrat el que va caure a Sibèria.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació