Cert, així no podeu seguir

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Primera jornada del debat de política general resolta. Pere Aragonès es va presentar a l'hemicicle amb 300 milions sota el braç per fer més eficaç l'escut social contra la crisi, amb una proposta per superar el conflicte polític actual i sense fer, d'entrada, cap referència a la mala relació amb els seus socis. Amb encert, Alejando Fernández la va presentar com a "tòxica" i Jéssica Albiach va avisar que a ella no la busquin per "fer de casc blau" entre els dos partits del Govern. En el torn amb Junts, ja ben entrada la nit, Albert Batet no va defugir el tema, va admetre que "així no podem seguir" i va preguntar al president si pensava "complir l'acord". Van ser els moments de més tensió.

Aragonès va mostrar-se disposat a refer espais de coordinació estratègica -no a esmenar-se-, però també va demanar més suport per tal que les seves propostes prosperin i que no se soscavés l'estabilitat i la confiança en les institucions. Els socis s'ho miraven amb màxima fredor i no es van donar per satisfets perquè volen (i necessiten) concrecions per mantenir el Govern en peu. Si no n'hi ha, va dir Batet, presentaran una qüestió de confiança la qual, minuts després, Aragonès ja va rebutjar. La CUP, que com Junts fa poc més d'un any va investir-lo president, es va sumar a la petició. La imatge que van oferir no va ser precisament esperançadora, més aviat d'extrema debilitat. És cert que així no poden seguir.

ERC i Junts estan en pròrroga buscant alguna mena d'acord que els permeti continuar governant en coalició perquè, uns i altres, assumeixen acabar com el pitjor escenari. Ningú vol trencar, però ningú vol cedir i caminen cap a l’abisme. Sectors de Junts alimenten cada dia la desafecció de les seves bases amb l'entesa -el timeline de Laura Borràs, que ahir s'ho mirava dolguda des de la tribuna de convidats, era ben il·lustratiu- i a ERC hi ha cada dia menys ganes de tirar-los un flotador per asserenar-les que vagi més enllà de bones paraules. Aragonès pensa que tot plegat no és un problema dels seus "incompliments", sinó d'un plet intern al partit de Borràs i Turull que han de resoldre ells, si és que encara poden. Ell no revisarà el rumb i tal vegada quan s'hagin entès ja faran tard. 

La mala convivència entre socis no sembla que, d'entrada, l'hagi de resoldre tampoc la proposta d'acord de claredat que va fer Aragonès, una sortida que implicaria fixar les condicions per votar i que té reminiscències canadenques. No és una idea nova. No es pot dir, però, que proposés, com afirmaven els seus opositors dins i fora de l'hemicicle presentant-la com un fre a la independència, el mateix que es va fer per regular el dret a decidir del Quebec per part del Canadà. Aragonès no ho va presentar com una rèplica -de fet també va esmentar el referèndum d'Escòcia, acordat bilateralment amb el Regne Unit- perquè sap que hi ha sectors de l'independentisme quebequès que ho van rebutjar i que implica deixar en mans del Congrés, on la part catalana mai estarà en situació d'igualtat, la redacció de la llei.

D'un acord de claredat en l'actual context en van parlar per primer cop Xavier Domènech, a qui hem entrevistat, i els comuns. Encara ho fan ara. I també en va parlar, quan governava el PP, és clar, el PSC per si fracassava la seva proposta de reforma constitucional, que ara que governen ells ni hi és ni se l'espera. Fora de Catalunya també ha tingut algun ressò: conscient de les dificultats per arribar a un acord d'aquestes característiques amb el govern espanyol, fa temps que el PNB reclamava una "directiva de claredat" a la UE i a l'Eurocambra hi ha inclús un grup de treball amb diversos eurodiputats catalans. 

És difícil oposar-se al que va proposar Aragonès perquè inclou un acord comptant amb totes les parts, interpel·lar el "no" gràcies a la implicació de l'Estat, i també el reconeixement internacional. El problema és que necessita que el govern espanyol s'hi posi bé i per això és segur que cal una enorme força a Catalunya. Ahir, com era de preveure, la Moncloa ho va rebutjar, i el problema de la proposta és que a l'horitzó no hi ha palanques per forçar un canvi de posició. Aragonès va ser prudent i va evitar parlar de terminis i de plans B si la seva oferta és desatesa. Ara, la prioritat del president, va dir, és sumar el màxim consens per dur-la a Madrid, i també salvar el seu Govern perquè el primer que li cal és tenir Junts. 

Aragonès té l'inconvenient de la poca adhesió de la resta de forces polítiques -només els comuns l'assumeixen, lògicament- i la negativa rotunda del govern espanyol i del PSC, però té l'avantatge que la seva proposta és l'única identificable davant la nebulosa dels plantejaments de PSC, Junts i la CUP per sortir de l'atzucac. Cap independentista s'hi negaria a donar per superat l'1-O a canvi d'obtenir un mandat amb més legitimitat i un reconeixement de l'Estat i de la comunitat internacional que no van ser-hi fa cinc anys. Ho diu ERC, però també ho havien dit Quim Torra, el Consell de la República que comanda Carles Puigdemont, i diversos dirigents de Junts. La CUP ja va proposar un nou referèndum, pactat o no, abans de 2025. Les pròximes setmanes, i després que Junts hagi decidit si vol o no seguir al Govern, seran clau per aclarir si l'acord de claredat pot ser un punt de partida per tornar a fer alguna cosa seriosa.  
 

---

Avui no et perdis

» Crònica | La «desconfiança» entre Aragonès i Junts s'accentua i deixa el Govern penjant d'un fil; per Oriol March.

» L'1x1 al Parlament: la moderació d'Aragonès, el càlcul nocturn de Batet... i l'ombra de Mas; per Joan Serra Carné i Oriol March.

»Aragonès planteja un acord de claredat per pactar un referèndum «efectiu» amb l'Estat; per Oriol March i Joan Serra Carné.

» Entrevista a Xavier Domènech: «L'acord de claredat s'hauria de negociar amb l'horitzó del 2024»; per Roger Tugas Vilardell.

»Illa ofereix quatre grans acords a Aragonès per deixar enrere la «joguina trencada» del Govern; per Carme Rocamora.

» Fil directe: «L'Ateneu com a símptoma»; per Pep Martí.

» El cas Reguant, més a prop d'Alberto Rodríguez que de Quim Torra; per Bernat Surroca.

» Entrevista a Nicolas Garcia: «Si França prohibeix el català al ple d'Elna, ens plantejarem desobeir»; per Lluís Girona.

» Crònica | L'asfíxia econòmica com a estratègia de l'Estat; per Pep Martí.

» Opinió: «Enveja d'Andalusia?»; per Xavier Tomàs.

»Acció sorpresa de moviments socials a la seu de Barcelona Turisme per reclamar‑ne el tancament; per David Cobo.
 

---

 El passadís

Que la jornada seria llarga al Parlament s'intuïa des de primera hora, tenint en compte que Pere Aragonès arrencava a les 11.30 i fins a les 15 no era el torn dels grups. Però es va acabar de constatar quan a les 19.24 de la tarda va aparèixer a la planta noble del Parlament un carro metàl·lic amb entrepans en direcció als despatxos d'ERC. No va passar desapercebut un detall: entre les begudes, un grapat de cerveses per fer passar millor el tram final del debat. Aquesta vegada, a diferència dels plens de desconnexió del setembre del 2017, les previsions alimentàries -i de beure- no van quedar desbordades.

Vist i llegit

Proliferen les anàlisis sobre els resultats de les eleccions italianes. Destaco la d'Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de la Universitat Carles III. En un article a Ctxt.es titulat "Itàlia, a l'avantguarda d'Europa?", el professor, un dels referents de la intel·lectualitat d'esquerres a l'estat espanyol,  es refereix a Itàlia com a laboratori polític i interpreta el triomf ultra com el fruit d'un procés llarg que neix a inicis dels noranta. Aleshores, van entrar en crisi els partits històrics. La Democràcia Cristiana, víctima de nombrosos casos de corrupció, el que es va conèixer com a Tangentopoli. El Partit Comunista, després de la caiguda del Mur de Berlín i la crisi de les formacions similars. Va entrar en fallida tot un sistema de partits entesos com a intermediaris entre l'Estat i la societat civil. Un moment clau va ser l'arribada al poder de Silvio Berlusconi, figura externa a la política. Sánchez-Cuenca es pregunta si les eleccions a Itàlia seran un indici més d'un procés de llatinoamericanització de la política europea i es pregunta com es pot preservar la democràcia enmig d'aquesta crisi de la política.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1974 s'inaugurava a Figueres, a l'Alt Empordà, el Teatre Museu Dalí dedicat a l'obra del genial pintor empordanès, un referent del surrealisme. Després del Futbol Club Barcelona és el més visitat del nostre país i s'hi poden veure les obres més importants del pintor. El museu es va construir sobre l'antic teatre de la ciutat, que van complementar edificacions com la torre Galatea amb els ous o els maniquins de la façana. Aquí podeu fer una visita virtual al museu.

 L'aniversari

El 28 de setembre de l'any 1983 va néixer a Malgrat de Mar l'actor David Verdaguer, que avui fa 39 anys. Va començar a treballar a sèries de TV3 i després va ser un dels personatges de l'APM de la cadena pública. Amb Marques-Marcet, director de la pel·lícula de Guillem Agulló, el 2014 va tenir el primer gran paper al cine amb 10.000 kilòmetres, que li va donar un Gaudí, un Goya i un Feroz. Terra ferma, que li va valer un Gaudí al millor actor, i Hogar són les dues darreres pel·lícules d'aquesta jove estrella del nostre cinema, que és un habitual de les sèries de televisió. La setmana passada va pilotar la secció "El Comunista" a El Suplement de Catalunya Ràdio, on va conversar amb Carla Simón. 
 ​Fes clic aquí per rebre'l