02
d'octubre
del
2022
La victòria del bloc de dretes en les eleccions italianes ha estat un sotrac en la política europea. El fet que la coalició que previsiblement es constituirà estarà presidida per Giorgia Meloni, líder del neofeixista Germans d'Itàlia, inquieta dins i fora d'Itàlia. Això malgrat que des de Brussel·les s'ha reaccionat amb prudència i evitant les declaracions gruixudes.
L'arribada de Meloni era un escenari previst des de fa mesos i tant des de la UE com des de l'entorn de la mateixa Meloni s'han anat fent gestos de diplomàcia. La dirigent neofeixista ha desat al calaix les propostes més nítidament antieuropeistes i ha adoptat un suposat aire estadista que es veurà fins on durarà. Però, i a la política espanyola, quins efectes es poden donar?
Feijóo, incòmode; Ayuso, comprensiva
En el que pugui impactar en l'estratègia dels partits de dretes, l'èxit de Meloni incomoda profundament l'actual direcció del PP. Quan a Génova estan concentrats en consolidar el lideratge entorn Alberto Núñez Feijóo, l'emergència d'una líder ultra com Meloni trastoca l'escenari buscat. La reacció de Feijóo al resultat electoral ha estat lent i de sostre baix, limitant-se a dir que esperava que l'executiu italià modifiqués els seus posicionaments respecte al projecte europeu.
Però no tothom ho viu igual dins del PP. La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha fet una modulació diferent. Després de dir que discrepa d'aspectes del discurs de Germans d'Itàlia, Ayuso ha admès que comparteix part del diagnòstic ultra. I, d'alguna manera, s'ha ubicat entre els vencedors, al subratllar que l'esquerra ha perdut les eleccions.
Ha transcendit que dijous passat, Feijóo va mantenir una reunió en secret amb Santiago Abascal. Era el primer cop que es trobaven des que l'expresident de la Xunta va assumir el lideratge del PP. Génova ha explicat que tots dos dirigents van coincidir en aspectes del "diagnòstic" de la situació política, però no pas en les respostes. En una línia similar en aquest sentit a les paraules d'Ayuso.
Menys obstacles per a un bloc de dretes
Els resultats italians poden desmotivar les veus més centrades dins del Partit Popular. O, si més no, assenyalen l'afebliment del cordó democràtic. La suma de forces amb Vox per poder arribar a la Moncloa és un dels aspectes més delicats en l'estratègia de Feijóo. L'aliança amb l'extrema dreta desgasta el PP i, sobretot, pot ajudar a mobilitzar l'esquerra. La necessitat per part del PP de no oblidar la pressió que li ve de l'extrema dreta ajuda a entendre la pervivència dels grans temes d'oposició enfront la coalició PSOE-Podem, de l'atac als socis de la investidura a una ETA que ja fa més de deu anys que es va autodissoldre. Si un bloc amb Vox genera incomoditat a Génova, avui és un escenari menys descartable.
Un impuls per a Vox?
La direcció de Vox ha reaccionat amb eufòria a la victòria de Meloni. Tant com han fet tots els dirigents de l'extrema dreta europea, com Marine Le Pen. D'alguna manera, l'èxit de Germans d'Itàlia ajuda dona moral als de Santiago Abascal, que pot somiar en un sorpasso al PP. Però mirant a Itàlia, les circumstàncies no poden ser més diferents: Meloni s'ha beneficiat d'un panorama excepcional, en què era pràcticament l'única força opositora. I la força homologada al PPE, Forza Italia, fa anys que es troba en una situació de gran afebliment i res té a veure amb el PP espanyol. A Vox, a ,és, l'arribada de Meloni els agafa vivint amb la primera gran crisi interna, amb el xoc entre Abascal i Macarena Olona.
Les limitacions de les crides antifeixistes
La precampanya de les eleccions italianes, amb la caiguda del govern de Mario Draghi, va estar caracteritzada per l'intercanvi de retrets entre els partits i la impossibilitat d'acordar grans aliances entre les forces democràtiques. El fet que tres líders com Enrico Letta (Partit Democràtic, centre esquerra), Giuseppe Conte (Moviment 5 Estrelles, populista) i Matteo Renzi (Itàlia Viva, centre), de perfils no gaire allunyats, hagin estat incapaços de tancar acords, ni que fossin estratègics en algunes circumscripcions, assenyala el fracàs de la retòrica antifeixista i el tacticisme.
La ciutadania italiana, amb una abstenció superior al 36%, ha emès senyals de cansament i desinterès. Les desavinences en el camp progressista han acabat sent letals. En canvi, és cert que la gestió de Draghi, austera i amb poca retòrica, trobava un bon ressò entre sectors amplis. La temptació d'esgotar mesos i mesos en polèmiques per part de les forces de l'executiu de coalició no és una bona targeta de presentació davant les urnes.
Sánchez surt reforçat
Meloni arriba al poder en plena tardor de crisi. Necessitarà dels fons europeus i no es pot permetre accentuar els missatges euròfobs. Itàlia haurà de fer bondat. La Comissió Europea tampoc es pot permetre un conflicte al sud. Però Sánchez té ara una bona oportunitat per reforça la seva posició com a soci fiable per a la UE. En la pugna sempre present amb Roma pel lideratge de l'Europa del sud, el líder del PSOE té més espai d'actuació, contraposant-se a un govern italià girat cap a la dreta radical. Sánchez, que avança cap a la presidència de torn de la UE, ja ha anunciat la seva candidatura per presidir la Internacional Socialista.
L'arribada de Meloni era un escenari previst des de fa mesos i tant des de la UE com des de l'entorn de la mateixa Meloni s'han anat fent gestos de diplomàcia. La dirigent neofeixista ha desat al calaix les propostes més nítidament antieuropeistes i ha adoptat un suposat aire estadista que es veurà fins on durarà. Però, i a la política espanyola, quins efectes es poden donar?
Feijóo, incòmode; Ayuso, comprensiva
En el que pugui impactar en l'estratègia dels partits de dretes, l'èxit de Meloni incomoda profundament l'actual direcció del PP. Quan a Génova estan concentrats en consolidar el lideratge entorn Alberto Núñez Feijóo, l'emergència d'una líder ultra com Meloni trastoca l'escenari buscat. La reacció de Feijóo al resultat electoral ha estat lent i de sostre baix, limitant-se a dir que esperava que l'executiu italià modifiqués els seus posicionaments respecte al projecte europeu.
Però no tothom ho viu igual dins del PP. La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha fet una modulació diferent. Després de dir que discrepa d'aspectes del discurs de Germans d'Itàlia, Ayuso ha admès que comparteix part del diagnòstic ultra. I, d'alguna manera, s'ha ubicat entre els vencedors, al subratllar que l'esquerra ha perdut les eleccions.
Ha transcendit que dijous passat, Feijóo va mantenir una reunió en secret amb Santiago Abascal. Era el primer cop que es trobaven des que l'expresident de la Xunta va assumir el lideratge del PP. Génova ha explicat que tots dos dirigents van coincidir en aspectes del "diagnòstic" de la situació política, però no pas en les respostes. En una línia similar en aquest sentit a les paraules d'Ayuso.
Menys obstacles per a un bloc de dretes
Els resultats italians poden desmotivar les veus més centrades dins del Partit Popular. O, si més no, assenyalen l'afebliment del cordó democràtic. La suma de forces amb Vox per poder arribar a la Moncloa és un dels aspectes més delicats en l'estratègia de Feijóo. L'aliança amb l'extrema dreta desgasta el PP i, sobretot, pot ajudar a mobilitzar l'esquerra. La necessitat per part del PP de no oblidar la pressió que li ve de l'extrema dreta ajuda a entendre la pervivència dels grans temes d'oposició enfront la coalició PSOE-Podem, de l'atac als socis de la investidura a una ETA que ja fa més de deu anys que es va autodissoldre. Si un bloc amb Vox genera incomoditat a Génova, avui és un escenari menys descartable.
Un impuls per a Vox?
La direcció de Vox ha reaccionat amb eufòria a la victòria de Meloni. Tant com han fet tots els dirigents de l'extrema dreta europea, com Marine Le Pen. D'alguna manera, l'èxit de Germans d'Itàlia ajuda dona moral als de Santiago Abascal, que pot somiar en un sorpasso al PP. Però mirant a Itàlia, les circumstàncies no poden ser més diferents: Meloni s'ha beneficiat d'un panorama excepcional, en què era pràcticament l'única força opositora. I la força homologada al PPE, Forza Italia, fa anys que es troba en una situació de gran afebliment i res té a veure amb el PP espanyol. A Vox, a ,és, l'arribada de Meloni els agafa vivint amb la primera gran crisi interna, amb el xoc entre Abascal i Macarena Olona.
Les limitacions de les crides antifeixistes
La precampanya de les eleccions italianes, amb la caiguda del govern de Mario Draghi, va estar caracteritzada per l'intercanvi de retrets entre els partits i la impossibilitat d'acordar grans aliances entre les forces democràtiques. El fet que tres líders com Enrico Letta (Partit Democràtic, centre esquerra), Giuseppe Conte (Moviment 5 Estrelles, populista) i Matteo Renzi (Itàlia Viva, centre), de perfils no gaire allunyats, hagin estat incapaços de tancar acords, ni que fossin estratègics en algunes circumscripcions, assenyala el fracàs de la retòrica antifeixista i el tacticisme.
La ciutadania italiana, amb una abstenció superior al 36%, ha emès senyals de cansament i desinterès. Les desavinences en el camp progressista han acabat sent letals. En canvi, és cert que la gestió de Draghi, austera i amb poca retòrica, trobava un bon ressò entre sectors amplis. La temptació d'esgotar mesos i mesos en polèmiques per part de les forces de l'executiu de coalició no és una bona targeta de presentació davant les urnes.
Sánchez surt reforçat
Meloni arriba al poder en plena tardor de crisi. Necessitarà dels fons europeus i no es pot permetre accentuar els missatges euròfobs. Itàlia haurà de fer bondat. La Comissió Europea tampoc es pot permetre un conflicte al sud. Però Sánchez té ara una bona oportunitat per reforça la seva posició com a soci fiable per a la UE. En la pugna sempre present amb Roma pel lideratge de l'Europa del sud, el líder del PSOE té més espai d'actuació, contraposant-se a un govern italià girat cap a la dreta radical. Sánchez, que avança cap a la presidència de torn de la UE, ja ha anunciat la seva candidatura per presidir la Internacional Socialista.