Fuster i l’apocalipsi nuclear

"Calia realment que s’inventessin aquestes bombes nuclears. Feia massa temps que la humanitat havia perdut un dels hàbits més antics de la civilització cristiana, la creença en una fi del món immediata, i ara ja podem reprendre’l"

Aprofitant la mobilització parcial del país per a evitar la seua suposada destrucció per part d'Occident, Putin, ha tornat a brandarl'espantall de l'ús d'armament nuclear advertint solemnement que no faroneja.

Ja fa temps que les veus més radicals de l'ultranacionalisme rus davant del desastre militar en la invasió d'Ucraïna invoquen amb vehemència l'ús de les bombes nuclears. Dies enrere, Yuri Kot, el líder del moviment prorús Parus, va afirmar que si la central nuclear de Zaporíjia resultava danyada o bé ocorria un desastre per culpa dels ucraïnesos caldria que impactaren dos míssils nuclears en Londres i en Washington.

La presentadora de televisió russa Olga Skabeyeba, l'ariet propagandístic de Putin, no es va quedar més curta que Kot en dir que Putin hauria d'haver bombardejat Londres en el soterrar d'Elisabet II, on es concentrava el millor de cada casa. En el mateix programa en què ho va dir, un dels seus convidats, el general retirat i actual diputat, Andrey Gurulev, va assegurar també que amb uns pocs atacs de Rússia hauria de convertir Gran Bretanya en un "erm marcià" i que l'OTAN no mouria un dit.

En aparença, i així ho afirmen gairebé tots els experts, semblen tot amenaces de perdularis de taverna embogits, però a ulls veients, tal com els hi van les coses als russos en el front, sempre queda el dubte raonable que els capitostos russos amb Putin al capdavant tinguen una inflamació nacionalista i facen saltar el planeta pels aires.

El president nord-americà Biden li ha contestat al seu homòleg que una guerra nuclear la perdríem tots. Sempre hi poden haver els optimistes que pensen que la guerra nuclear es resoldria amb una Hiroshima o un Nagasaki localitzat seguit d'un llarg període de tensions inimaginables. El més normal és pensar, però, que una vegada de ple en una escalada bèl·lica d'aquestes característiques no se salvarien ni les panderoles.

Personalment, no crec que em meresca morir volatilitzat en un qualsevol moment mentre em faig la cervesa, posem per cas, al bar del Liu de baix de casa. Ni que moren així com jo milions i milions de persones, des de sants barons a grandíssims fills de gossa com els que ara mateix invoquen l'apocalipsi nuclear per posseir uns milers de quilòmetres de terra, per fer valdre el seu dret de dominació. La vida és massa important, la humanitat, o potser no.

L'assagista de Sueca va viure de ple la Guerra Freda. Supose que va pensar en la fi del món amb un punt de resignació i de sornegueria també. Potser va pensar que si la mort li havia d'arribar sobtadament en forma de bola de foc, millor l'agafés assegut còmodament al seu sofà amb un llibre de Montaigne i amb el segon glop llarg de whisky. No ho sé. Potser va passar més por, angoixa o tristor de la que no ens pensem. Va viure la Guerra Freda, però també la dels anys de final del franquisme amb les seues llums i ombres, anys de foscor, però també de prosperitat econòmica i d'una certa esperança.

I com vulga que siga, potser va ser en un arravatament de malestar, veient-se venir els míssils en direcció a Sueca, que va escriure: "Calia realment que s'inventessin aquestes bombes nuclears. Feia massa temps que la humanitat havia perdut un dels hàbits més antics de la civilització cristiana, la creença en una fi del món immediata, i ara ja podem reprendre'l". Doncs, sí. Així les coses, i per poder suportar-ho, potser ens caldrà recuperar un determinat sentit de la cultura cristiana. Resar fins i tot encara que ens considerem uns rabiosos volterians o, si voleu, uns optimistes incorregibles. Per si de cas, que el que haja de ser ens agafe confessats.