24
de setembre
del
2022
Actualitzat
a les
21:09h
Més de 50 milions d'italians estan convocats a les urnes aquest diumenge per elegir els 40 membres de la Cambra dels Diputats i 200 senadors que formaran el nou Parlament i del qual sortirà el nou govern. Si no hi ha una gran sorpresa, tots els sondejos apunten a una nítida victòria del bloc de dretes, liderat pel partit postfeixista Germans d'Itàlia, de Giorgia Meloni, que ara per ara té tots els números per formar un govern. Un terç dels diputats s'elegeixen per sistema majoritari i això pot beneficiar una dreta que arriba al dia electoral amb avantatge clar.
Si es confirma aquesta opció, es tractaria d'un fet històric. Per primer cop des de la fi de la Segona Guerra Mundial, una hereva del règim feixista pot governar Itàlia. La caiguda de l'executiu de l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) Mario Draghi és el que ha provocat les eleccions anticipades. A l'electorat hi ha apatia i es preveu que l'abstenció podria arribar al 40%. Nombroses sigles competeixen aquest diumenge, però les cartes principals les tindran cinc formacions, quatre de les quals han format part del govern de Draghi, forçat a dimitir el juliol passat. Aquests són els cinc protagonistes d'aquesta cursa.
Giuseppe Conte, un populista forçat
És el líder del Moviment 5 Estrelles (M5S), formació populista fundada pel còmic Beppe Grillo amb un discurs contra la casta ple de contradiccions ideològiques. L'M5S va guanyar les eleccions del 2018 i, amb Conte, va presidir el govern. Primer amb un altre partit populista, la Lliga. Després, amb el Partit Democràtic i finalment dins del govern d'unió nacional de Mario Draghi. Les discrepàncies sobre les mesures contra la crisi, la recança a donar suport a l'OTAN i el suport de Draghi a un projecte d'incineradora a Roma -més un descens a les enquestes de l'M5S...- van provocar la ruptura.
Conte, professor de Dret Administratiu de procedència independent, té poc del tribú populista, però va aprendre aviat a enarborar banderes populars. Ha aconseguit el control del partit -que ha patit escissions diverses- i ha fet de la seva renda de ciutadania, establerta en plena pandèmia, un senyal d'identitat de l'M5S. El moviment pot passar de primera força a la marginació. Però alhora, el seu repunt dels darrers dies, amb la previsió d'un bon resultat al sud -Conte és de la Puglia-, és l'únic que podria parar els peus a la dreta.
Enrico Letta, un racionalista enmig de l'huracà
Líder del Partit Democràtic (PD), aquest politòleg de la Universitat de Pisa és com un contrapunt de tot el que representa el bloc de dretes i el M5S. Racionalista, moderat, seria la carta preferida per Brussel·les. Va forjar la seva carrera en els rengles de la vella Democràcia Cristiana. Itàlia és un país molt creatiu, també políticament, i ha generat tota mena d'experiments, entre ells una anomenada "esquerra democristiana" (en la pràctica, el sector més social del catolicisme). Quan els històrics partits com el PCI i la DC van desaparèixer, molts quadres excomunistes i exdemocristians van aplegar-s en el PD, formant un centre-esquerra homologat a la socialdemocràcia europea. Letta ho té difícil i ho sap.
Silvio Berlusconi, el passat que no se'n va
L'empresari de Mediaset, de 85 anys, va anunciar una època nova quan va arribar al poder per primera vegada a finals dels anys noranta. El que no se sabia és que seria pitjor. Una altra paradoxa italiana: la fi dels partits de la Primera República per la suma d'escàndols de corrupció va fer emergir una nova classe dirigent, demagògica i populista. Als Craxi i Andreotti els va succeir un Berlusconi que va encarnar l'aiguabarreig entre política i negocis, i un estil prepotent i desvergonyit que va fer escola. Ara les enquestes li donen un resultat inferior al 10%. Sobre el paper, representa els colors del Partit Popular Europeu. Però res a veure. Les seves darreres declaracions justificant Vladímir Putin ho corroboren i el PPE ja se n'ha desmarcat.
Matteo Salvini, l'obsessió xenòfoba
Líder de la Lliga, Matteo Salvini és soci clau del bloc de dretes. Periodista de formació, va dur el seu partit cap a posicions cada vegada més reaccionàries i xenòfobes, fent de la política antiimmigratòria la seva principal causa. Com a ministre de l'Interior, va simbolitzar l'Europa que donava l'esquena als refugiats, ordenant el bloqueig dels ports als qui fugen de la misèria, mesura que ara promet recuperar. Salvini ha estat el rostre de l'extrema dreta italiana fins a l'emergència de Giorgia Meloni. A diferència d'ella, però, el cap de la Lliga no prové del feixisme històric.
Giorgia Meloni, hereva del feixisme
D'aconseguir el seu propòsit, esdevenir primera ministra, Giorgia Meloni (45 anys, estudis de periodisme), la líder de Germans d'Itàlia farà història, convertint-se en la primera dirigent forjada en el feixisme que arriba al poder a Itàlia. Va militar en el Moviment Social Italià, considerat continuador del Partit Nacional Feixista. A Meloni la beneficia el fet que el seu partit no ha estat mai al govern. Ella va ser ministra de Joventut de Berlusconi, però d'això fa molts anys. Itàlia ha assajat totes les fórmules possibles: coalicions de concentració, aliança populista de Lliga i M5S, governs de centre-esquerra i centre-dreta... Ara és a punt d'encetar un experiment nou. Si les urnes no ho impedeixen.
Si es confirma aquesta opció, es tractaria d'un fet històric. Per primer cop des de la fi de la Segona Guerra Mundial, una hereva del règim feixista pot governar Itàlia. La caiguda de l'executiu de l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) Mario Draghi és el que ha provocat les eleccions anticipades. A l'electorat hi ha apatia i es preveu que l'abstenció podria arribar al 40%. Nombroses sigles competeixen aquest diumenge, però les cartes principals les tindran cinc formacions, quatre de les quals han format part del govern de Draghi, forçat a dimitir el juliol passat. Aquests són els cinc protagonistes d'aquesta cursa.
Giuseppe Conte, un populista forçat
És el líder del Moviment 5 Estrelles (M5S), formació populista fundada pel còmic Beppe Grillo amb un discurs contra la casta ple de contradiccions ideològiques. L'M5S va guanyar les eleccions del 2018 i, amb Conte, va presidir el govern. Primer amb un altre partit populista, la Lliga. Després, amb el Partit Democràtic i finalment dins del govern d'unió nacional de Mario Draghi. Les discrepàncies sobre les mesures contra la crisi, la recança a donar suport a l'OTAN i el suport de Draghi a un projecte d'incineradora a Roma -més un descens a les enquestes de l'M5S...- van provocar la ruptura.
Conte, professor de Dret Administratiu de procedència independent, té poc del tribú populista, però va aprendre aviat a enarborar banderes populars. Ha aconseguit el control del partit -que ha patit escissions diverses- i ha fet de la seva renda de ciutadania, establerta en plena pandèmia, un senyal d'identitat de l'M5S. El moviment pot passar de primera força a la marginació. Però alhora, el seu repunt dels darrers dies, amb la previsió d'un bon resultat al sud -Conte és de la Puglia-, és l'únic que podria parar els peus a la dreta.
Enrico Letta, un racionalista enmig de l'huracà
Líder del Partit Democràtic (PD), aquest politòleg de la Universitat de Pisa és com un contrapunt de tot el que representa el bloc de dretes i el M5S. Racionalista, moderat, seria la carta preferida per Brussel·les. Va forjar la seva carrera en els rengles de la vella Democràcia Cristiana. Itàlia és un país molt creatiu, també políticament, i ha generat tota mena d'experiments, entre ells una anomenada "esquerra democristiana" (en la pràctica, el sector més social del catolicisme). Quan els històrics partits com el PCI i la DC van desaparèixer, molts quadres excomunistes i exdemocristians van aplegar-s en el PD, formant un centre-esquerra homologat a la socialdemocràcia europea. Letta ho té difícil i ho sap.
Silvio Berlusconi, el passat que no se'n va
L'empresari de Mediaset, de 85 anys, va anunciar una època nova quan va arribar al poder per primera vegada a finals dels anys noranta. El que no se sabia és que seria pitjor. Una altra paradoxa italiana: la fi dels partits de la Primera República per la suma d'escàndols de corrupció va fer emergir una nova classe dirigent, demagògica i populista. Als Craxi i Andreotti els va succeir un Berlusconi que va encarnar l'aiguabarreig entre política i negocis, i un estil prepotent i desvergonyit que va fer escola. Ara les enquestes li donen un resultat inferior al 10%. Sobre el paper, representa els colors del Partit Popular Europeu. Però res a veure. Les seves darreres declaracions justificant Vladímir Putin ho corroboren i el PPE ja se n'ha desmarcat.
Matteo Salvini, l'obsessió xenòfoba
Líder de la Lliga, Matteo Salvini és soci clau del bloc de dretes. Periodista de formació, va dur el seu partit cap a posicions cada vegada més reaccionàries i xenòfobes, fent de la política antiimmigratòria la seva principal causa. Com a ministre de l'Interior, va simbolitzar l'Europa que donava l'esquena als refugiats, ordenant el bloqueig dels ports als qui fugen de la misèria, mesura que ara promet recuperar. Salvini ha estat el rostre de l'extrema dreta italiana fins a l'emergència de Giorgia Meloni. A diferència d'ella, però, el cap de la Lliga no prové del feixisme històric.
Giorgia Meloni, hereva del feixisme
D'aconseguir el seu propòsit, esdevenir primera ministra, Giorgia Meloni (45 anys, estudis de periodisme), la líder de Germans d'Itàlia farà història, convertint-se en la primera dirigent forjada en el feixisme que arriba al poder a Itàlia. Va militar en el Moviment Social Italià, considerat continuador del Partit Nacional Feixista. A Meloni la beneficia el fet que el seu partit no ha estat mai al govern. Ella va ser ministra de Joventut de Berlusconi, però d'això fa molts anys. Itàlia ha assajat totes les fórmules possibles: coalicions de concentració, aliança populista de Lliga i M5S, governs de centre-esquerra i centre-dreta... Ara és a punt d'encetar un experiment nou. Si les urnes no ho impedeixen.