anàlisi

La UE es prepara per a un ascens de l'extrema dreta a tres velocitats

Brussel·les haurà de gestionar un possible triomf ultra a Itàlia, com ja ha hagut d'enfrontar-se als règims d'Hongria i Polònia, mentre Vox es manté lluny del poder

Santiago Abascal, junt amb els altres dirigents ultres de la UE, el desembre passat a Varsòvia. | Europa Press
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 23 de setembre de 2022 a les 18:54 |
Aquest diumenge, els italians aniran a les urnes per elegir el seu Parlament. Si el pronòstic es confirma, hi haurà una majoria de dretes, liderada per l'extrema dreta de Germans d'Itàlia i l'ultra Giorgia Meloni serà primera ministra. Un gir brusc en la política italiana, en què una dirigent procedent de l'antic Moviment Social Italià (MSI), partit hereu del règim de Mussolini, regirà els destins d'un dels països amb més pes polític i econòmic de la Unió Europea. Tot un repte per Brussel·les.

La UE ha d'entomar l'amenaça que suposa l'ascens de l'extrema dreta per al projecte comunitari. Respecte a l'Europa de fa unes dècades, es pot dir que l'eurofòbia s'ha fet de dretes. No era així abans. El que en els seus inicis s'anomenava el Mercat Comú havia trobat sempre l'oposició de l'esquerra radical, especialment activa al Regne Unit, que va aprovar per referèndum el 1975 continuar a la UE. Paradoxalment, va ser la dreta més euroescèptica la que va enarborar la sortida amb el referèndum del Brexit del 2016. 

Però això és el passat. Ja fa anys que la UE ha de gestionar com afronta el perill d'una dreta extrema que ha crescut fins a sortir de la marginalitat, que forma part de les majories en diversos països de la Unió i que s'ha enfrontat a Brussel·les en diferents graus. 

Els ultres que ja governen

 

Els dos governs amb els que les autoritats comunitàries han tingut més problemes han estat els de Polònia i Hongria. A Varsòvia hi governa el partit Llei Justícia, d'ideologia nacionalista i clerical, i a Hongria el Fòrum Cívic de Viktor Orban, també nacionalista i amb l'afegit d'una política exterior que prioritza la proximitat amb Rússia. Tots dos governs han endurit el poder de l'executiu i han reformat els seus òrgans de govern dels jutges i els tribunals constitucionals, a més d'endurir la legislació en temes com l'avortament. Les polítiques repressives contra el col·lectiu LGBTIQ, especialment, han provocat indignació a la UE.


El darrer xoc va arribar a l'Alt Tribunal de la UE, que va avalar la decisió de la Comissió Europea de congelar els fons d'ajuda comunitària a Varsòvia i Budapest si els seus governs no posaven fi a la seva política homòfoba i a intentar pressionar els jutges. El 2020 es va fixar un mecanisme de condicionalitat: la Comissió podia retenir fons destinats a estats que vulneressin els principis fundacionals de la Unió. Polònia i Hongria van recórrer, però el febrer passat van perdre als tribunals i el tribunal va donar la raó a la Comissió

La guerra d'Ucraïna -que està experimentant un gir encara incert- ha situat Polònia i Hongria en costats diferents. Varsòvia s'alinea amb els estats que reclamen la màxima duresa amb Rússia i això acosta Polònia a Brussel·les. Amb Hongria, les tensions han arribat a un punt àlgid. Les exigències de la Comissió perquè el govern d'Orban dugui a terme mesures contra la corrupció i la transparència en concessions públiques ha fet que Brussel·les congeli aquesta setmana 7.500 milions d'euros d'ajudes a Hongria. Orban està sota pressió.

Els ultres que venen


Si aquest diumenge el bloc liderat per Germans d'Itàlia suma per governar, s'iniciarà una nova etapa en les relacions amb la UE. Però no està clar que això suposi una crisi com la que es viu amb Hongria. Tot i procedir del feixisme històric i haver mostrat en el passat una clara eurofòbia, Meloni ha demostrat també ser una política astuta. Durant la campanya, ha deixat de banda el discurs més xenòfob i no planteja la sortida de l'euro ni cap versió d'Italexit. 

Hi ha factors a tenir en compte que auguren un escenari menys rupturista del que seria temible: la societat italiana no està dominada per un sentiment antieuropeista i el triomf dretà, si es produeix, exigirà a Meloni una coalició amb la Lliga de Matteo Salvini, sempre imprevisible, i amb una Forza Italia de Silvio Berlusconi. Aquest, als 85 anys, ha cedit a l'expresident del Parlament Europeu, Antonio Tajani, part del protagonisme. Forza Italia voldrà jugar el paper de soci europeista de Meloni. En un panorama de govern encapçalat per Germans d'Itàlia, el paper del president de la República, l'històric democristià Sergio Mattarella, seria decisiu. L'escenari que s'obrirà amb Meloni és incert, però Brussel·les està preparat.

Els que encara no han arribat


La Unió Europea va estalviar-se el que hagués suposat un canvi en la correlació de forces continental amb la reelecció d'Emmanuel Macron com a president de França, l'abril passat. Marine Le Pen, tot i haver edulcorat força el seu discurs, feia pànic a Brussel·les i en plena primera fase de la guerra a Ucraïna, la seva elecció hauria estat un torpede sobre l'eix vertebrador de la UE, que continua sent París-Berlín. Descartada de nou Le Pen, Brussel·les contempla amb cura l'efervescència de forces ultres, d'una incidència molt desigual.

El bloc postfeixista ha obtingut un triomf clar en les eleccions sueques, on Demòcrates de Suècia (DS) ha assolit el segon lloc, tot i que a molta distància del Partit Socialdemòcrata. Però l'ascens dels ultres ha estat crucial per dur els socialdemòcrates a l'oposició i DS serà determinant per a la formació d'un govern conservador.

En el cas de l'estat espanyol, Vox ha aconseguit mantenir un espai propi i exercir alhora pressió sobre un PP que continua condicionat per la presència de Santiago Abascal. Però la formació ultraconservadora també està donant mostres de cert esgotament. En les eleccions de novembre del 2019 va experimentar un salt espectacular, obtenint 52 escons i un 15% dels vots. Després, ha penetrat amb força als parlaments autonòmics. A Catalunya, va irrompre amb 11 diputats.

Però les eleccions andaluses, que havien de suposar una nova inflexió, van retallar les expectatives i Vox tan sols va sumar dos diputats, passant de 12 a 14. La darrera enquesta del CIS mostrava una tendència clara a la baixa, amb la possible pèrdua d'un 5% dels sufragis. Ara mateix no hi ha la percepció d'un major creixement de Vox, que en aquests moments està vivint la seva primera crisi interna amb la ruptura entre Abascal i Macarena Olona, que "per ara" descarta crear un nou espai polític.

D'aquesta manera, des de Brussel·les observen un panorama complex i molt divers davant una extrema dreta que sembla avançar a tres velocitats. Però totes elles, les que tenen l'hegemonia com a Hongria, les que la volen assolir com a Itàlia i les que, com és el cas d'Espanya, resten per ara lluny del poder, es veuran condicionades per un context de crisi energètica, espiral inflacionària i especialment per una guerra a Ucraïna en què al cabdill en qui molts d'ells s'emmirallaven, comencen a anar-li malament les coses.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació